“Què significa per a tu quedar-te a casa?”

Authentic hut from the branches of the forest, summer Sunny day
(c) foto 123RF

“Em sento com a casa”, “com a casa, enlloc” i  “per fi a casa”, són frases fetes que la majoria de persones que esteu llegint aquest post les heu dites o bé les heu escoltades. Són expressions d’ús molt habitual, que tenen un significat invariable i no es poden traduir literalment a un altra llengua, doncs s’utilitza el seu significat amb un sentit figurat.

L’altre dia pensava que potser el sentit figurat d’aquestes frases té molt a veure amb l’origen de la paraula casa. Casa és una paraula d’origen llatí que fou creada per identificar un espai segur pels humans ubicat enmig de les vinyes. Casa era aquell habitatge rústic, fet de branques, tipus barraca o cabana, on els camperols es protegien del fred, de la pluja,  dels raigs del sol. Un lloc on també es podien refugiar dels atacs dels animals, i on se sentien fora del perill de trampes o altres incerteses.

Quan tenim un dia o dies durs, i per fi arribem a casa, en moltes ocasions ens surt un per fi a casa!”. Un per fi a casa que en el seu sentit figurat vol dir: em puc descalçar, puc anar despullada, puc fer el que vulgui, puc expressar el que vulgui, puc ser jo. És el moment en que torno a ser jo, i m’allibero del pes que he estat portant durant tot el dia o durant X dies.  Malauradament no tothom pot viure un arribar a casa des de aquesta mirada,  encara avui a moltes llars és impossible poder experimentar aquesta sensació, doncs en elles  es viuen situacions de violència familiar, tant verbal com física, majoritàriament cap a les dones i als infants, que fan que aquest arribar a casa sigui una experiència desagradable. La violència dins casa provoca molt dolor perdurable en el temps.  Aquestes vivències carregades d’una alta dosis d’emocionalitat, queden gravades en el sotarrani del cervell. Quan això succeix, quan es produeix aquesta dissonància entre el que hauria de ser, i el que finalment és, degut a què en el  programari que ens ve de sèrie tenim gravada una creença, en aquest cas:  casa és un lloc segur, on m’han de cuidar i m’han de protegir, i ocorreix un altre circumnstància, aleshores es genera malestar i patiment.  En aquests casos cal treballar-ho,  si es vol viure desde la pau interior, perquè a cap pare o mare van ensenyar a fer de pare o mare, i perquè: “Tenir un piano no et converteix en pianista, tenir una criatura tampoc et converteix en pare o mare” Michael A. Levine

En alguns jocs, com ara el Fet i Amagar, el crit de Casa!, també és un  indicador que estem fora de perill.

Casa per a mi és aquell lloc on em sento lliure, on em sento respectada, on em sento escoltada, on tinc permís per expressar els sentiments, on no em sento jutjada per allò que faig o penso. Casa és la meva essència. Casa sóc JO.

Avui fa una setmana que les autoritats sanitaris del país van recomanar ens quedéssim confinats a casa, a causa de les complicacions que estava provocant un nou virus, el Covid-19 que va debutar el mes de Gener a la Xina. A partir d’aleshores molts adults moguts per la por, es posen les mans al cap perquè pensen què no sabran que fer ells amb el temps que tindran ni tampoc sabran què fer amb les criatures. En paral·lel arriba a través de les xarxes socials un bombardeig  d’idees per fer activitats, amb criatures i sense criatures, que està molt bé com a inspiració, però també, que succeís això ens pot ajudar a obrir la ment per reflexionar sobre: de veritat no se’ns ocorrerà res per fer?, ens ho han de dir el què hem de fer? No som capaços de pensar-ho nosaltres? Desprès de queixar-nos dia rere dia que no tenim temps, i ara que tenim tot el temps del món, no sabem que fer amb ell? de veritat? Em donava la sensació de què els pares sentien que passaria una catàstrofe, o quelcom traumàtic, com si quedar-se amb les criatures a casa durant quinze dies no hagués passat mai,  com si passés per primera vegada a la història de la humanitat que: uns adults s’haguessin de quedar confinats a casa amb les criatures durant dies i dies per culpa d’una malaltia. Em sap greu xafar l’ull de poll, però recordo molts i molts  dies de confinament a casa, amb el Pol i la Núria malalts, i jo des de casa treballant. I si, eren durs, però part del procés d’educar.

Bé torno al Covid-19, aquest bitxo que va arribar a Catalunya cap a finals de Febrer, si no vaig errada. La propagació i el contagi d’aquest virus ha estat molt ràpida, i extensa, convertint la malaltia provocada pel virus amb una pandèmia, doncs afecta practicament a tot el planeta. Veien l’experiència de la Xina, aquí a Catalunya es va decidir fer el mateix : aïllament. Doncs s’havia comprovat que, trencant la cadena de contagi la propagació del virus s’aturava. En un principi semblava un virus de “pacotilla”, que tindria poc impacte en la salut de les persones, que hi hauria poques persones infectades, o almenys així ens ho van fer creure amb les declaracions del responsable del Centre d’emergències del Gobierno de España. Durant aquells dies no escoltava les notícies, treballava de 9h. a 21h., i el que coneixia del Covid-19 era el que m’explicaven els alumnes. Aquells dies anava de feina fins a les celles, a més se m’havien afegit problemes personals, i per tant anava molt atabalada, i el poc temps que tenia l’utilitzava per les necessitats bàsiques: menjar i dormir. El cert es que, dia rere dia, és una evidència, s’ha anat complicant la situació, i hem arribat a dia d’avui amb alguns Hospitals de Catalunya col·lapsats, doncs ja no disposen de material de protecció pel personal sanitari així com tampoc disposem de suficient llits pels malalts. Ara el  fet de quedar-se a casa ja no és una recomanació sinó que és una obligació.

Aquest bitxo, creat per la pròpia naturalesa,  ens posa a la humanitat en una situació d’escac i mat, ens posa davant la situació de decidir entre:  parar i dir prou, o continuar en aquest remolí imparable que ens porta cap a la destrucció i el caos.  Ara toca, si volem salvar-nos quedar-nos quiets i aïllats, temps pel silenci, per a la reflexió, per a prendre consciència. És  des de una tasca insignificant, com és la de quedar-se quiet, bé quedant-nos tothom quiets que podrem aconseguir aturar la destrucció. La destrucció és ràpida i insolidaria, tot el contrari de la creació que és lenta i solidària. La  lentitud i la solidaritat son dos valors necessaris i imprescindibles  per a la creació. Tothom que ha plantat un arbre ho sap, la naturalesa és lenta, des que es planta la llavor fins que surt el primer brot poden passar dies, messos,  fins i tot anys. La naturalesa és solidària perquè tots els arbres estan units per sota terra per les seves arrels, i aquests se sostenen tots entre tots.

La lentitud i la solidaritat són valors que estan dins nostre, dins la nostra casa.  Formen part de l’immobilitzat immaterial, d’allò que és invisible als ulls però que és part molt important de la nostra essència. Els valors només són valors quan aquests es posen en moviment. Un valor es fa visible a través de les accions,  i és només a través de les accions que podem canviar el món que ens envolta.

Em sento agraïda a la vida que m’hagi donat l’oportunitat de quedar-me a casa, sento que ho necessitava, i que m’ajudarà a créixer, aprendre i evolucionar!

I per a tu, què significa quedar-te a casa?

#JoActuo  #EmQuedoAcasa #QuedatAmbTu #QuedatAmbLaTevaEssència.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s