“Què significa per a tu quedar-te a casa?”

Authentic hut from the branches of the forest, summer Sunny day
(c) foto 123RF

“Em sento com a casa”, “com a casa, enlloc” i  “per fi a casa”, són frases fetes que la majoria de persones que esteu llegint aquest post les heu dites o bé les heu escoltades. Són expressions d’ús molt habitual, que tenen un significat invariable i no es poden traduir literalment a un altra llengua, doncs s’utilitza el seu significat amb un sentit figurat.

L’altre dia pensava que potser el sentit figurat d’aquestes frases té molt a veure amb l’origen de la paraula casa. Casa és una paraula d’origen llatí que fou creada per identificar un espai segur pels humans ubicat enmig de les vinyes. Casa era aquell habitatge rústic, fet de branques, tipus barraca o cabana, on els camperols es protegien del fred, de la pluja,  dels raigs del sol. Un lloc on també es podien refugiar dels atacs dels animals, i on se sentien fora del perill de trampes o altres incerteses.

Quan tenim un dia o dies durs, i per fi arribem a casa, en moltes ocasions ens surt un per fi a casa!”. Un per fi a casa que en el seu sentit figurat vol dir: em puc descalçar, puc anar despullada, puc fer el que vulgui, puc expressar el que vulgui, puc ser jo. És el moment en que torno a ser jo, i m’allibero del pes que he estat portant durant tot el dia o durant X dies.  Malauradament no tothom pot viure un arribar a casa des de aquesta mirada,  encara avui a moltes llars és impossible poder experimentar aquesta sensació, doncs en elles  es viuen situacions de violència familiar, tant verbal com física, majoritàriament cap a les dones i als infants, que fan que aquest arribar a casa sigui una experiència desagradable. La violència dins casa provoca molt dolor perdurable en el temps.  Aquestes vivències carregades d’una alta dosis d’emocionalitat, queden gravades en el sotarrani del cervell. Quan això succeix, quan es produeix aquesta dissonància entre el que hauria de ser, i el que finalment és, degut a què en el  programari que ens ve de sèrie tenim gravada una creença, en aquest cas:  casa és un lloc segur, on m’han de cuidar i m’han de protegir, i ocorreix un altre circumnstància, aleshores es genera malestar i patiment.  En aquests casos cal treballar-ho,  si es vol viure desde la pau interior, perquè a cap pare o mare van ensenyar a fer de pare o mare, i perquè: “Tenir un piano no et converteix en pianista, tenir una criatura tampoc et converteix en pare o mare” Michael A. Levine

En alguns jocs, com ara el Fet i Amagar, el crit de Casa!, també és un  indicador que estem fora de perill.

Casa per a mi és aquell lloc on em sento lliure, on em sento respectada, on em sento escoltada, on tinc permís per expressar els sentiments, on no em sento jutjada per allò que faig o penso. Casa és la meva essència. Casa sóc JO.

Avui fa una setmana que les autoritats sanitaris del país van recomanar ens quedéssim confinats a casa, a causa de les complicacions que estava provocant un nou virus, el Covid-19 que va debutar el mes de Gener a la Xina. A partir d’aleshores molts adults moguts per la por, es posen les mans al cap perquè pensen què no sabran que fer ells amb el temps que tindran ni tampoc sabran què fer amb les criatures. En paral·lel arriba a través de les xarxes socials un bombardeig  d’idees per fer activitats, amb criatures i sense criatures, que està molt bé com a inspiració, però també, que succeís això ens pot ajudar a obrir la ment per reflexionar sobre: de veritat no se’ns ocorrerà res per fer?, ens ho han de dir el què hem de fer? No som capaços de pensar-ho nosaltres? Desprès de queixar-nos dia rere dia que no tenim temps, i ara que tenim tot el temps del món, no sabem que fer amb ell? de veritat? Em donava la sensació de què els pares sentien que passaria una catàstrofe, o quelcom traumàtic, com si quedar-se amb les criatures a casa durant quinze dies no hagués passat mai,  com si passés per primera vegada a la història de la humanitat que: uns adults s’haguessin de quedar confinats a casa amb les criatures durant dies i dies per culpa d’una malaltia. Em sap greu xafar l’ull de poll, però recordo molts i molts  dies de confinament a casa, amb el Pol i la Núria malalts, i jo des de casa treballant. I si, eren durs, però part del procés d’educar.

Bé torno al Covid-19, aquest bitxo que va arribar a Catalunya cap a finals de Febrer, si no vaig errada. La propagació i el contagi d’aquest virus ha estat molt ràpida, i extensa, convertint la malaltia provocada pel virus amb una pandèmia, doncs afecta practicament a tot el planeta. Veien l’experiència de la Xina, aquí a Catalunya es va decidir fer el mateix : aïllament. Doncs s’havia comprovat que, trencant la cadena de contagi la propagació del virus s’aturava. En un principi semblava un virus de “pacotilla”, que tindria poc impacte en la salut de les persones, que hi hauria poques persones infectades, o almenys així ens ho van fer creure amb les declaracions del responsable del Centre d’emergències del Gobierno de España. Durant aquells dies no escoltava les notícies, treballava de 9h. a 21h., i el que coneixia del Covid-19 era el que m’explicaven els alumnes. Aquells dies anava de feina fins a les celles, a més se m’havien afegit problemes personals, i per tant anava molt atabalada, i el poc temps que tenia l’utilitzava per les necessitats bàsiques: menjar i dormir. El cert es que, dia rere dia, és una evidència, s’ha anat complicant la situació, i hem arribat a dia d’avui amb alguns Hospitals de Catalunya col·lapsats, doncs ja no disposen de material de protecció pel personal sanitari així com tampoc disposem de suficient llits pels malalts. Ara el  fet de quedar-se a casa ja no és una recomanació sinó que és una obligació.

Aquest bitxo, creat per la pròpia naturalesa,  ens posa a la humanitat en una situació d’escac i mat, ens posa davant la situació de decidir entre:  parar i dir prou, o continuar en aquest remolí imparable que ens porta cap a la destrucció i el caos.  Ara toca, si volem salvar-nos quedar-nos quiets i aïllats, temps pel silenci, per a la reflexió, per a prendre consciència. És  des de una tasca insignificant, com és la de quedar-se quiet, bé quedant-nos tothom quiets que podrem aconseguir aturar la destrucció. La destrucció és ràpida i insolidaria, tot el contrari de la creació que és lenta i solidària. La  lentitud i la solidaritat son dos valors necessaris i imprescindibles  per a la creació. Tothom que ha plantat un arbre ho sap, la naturalesa és lenta, des que es planta la llavor fins que surt el primer brot poden passar dies, messos,  fins i tot anys. La naturalesa és solidària perquè tots els arbres estan units per sota terra per les seves arrels, i aquests se sostenen tots entre tots.

La lentitud i la solidaritat són valors que estan dins nostre, dins la nostra casa.  Formen part de l’immobilitzat immaterial, d’allò que és invisible als ulls però que és part molt important de la nostra essència. Els valors només són valors quan aquests es posen en moviment. Un valor es fa visible a través de les accions,  i és només a través de les accions que podem canviar el món que ens envolta.

Em sento agraïda a la vida que m’hagi donat l’oportunitat de quedar-me a casa, sento que ho necessitava, i que m’ajudarà a créixer, aprendre i evolucionar!

I per a tu, què significa quedar-te a casa?

#JoActuo  #EmQuedoAcasa #QuedatAmbTu #QuedatAmbLaTevaEssència.

Versión en castellano

¿Qué significa para ti, quedarte en casa?

“Me siento como en casa”, “como en casa, en ningún sitio” y “por fin en casa”, son frases hechas que la mayoría de personas que está leyendo este post las habéis dichas o bien las ha escuchadas. Son expresiones de uso muy habitual, que tienen un significado invariable y no se pueden traducir literalmente a otra lengua, pues utiliza su significado con un sentido figurado.

El otro día pensaba que tal vez el sentido figurado de estas frases tiene mucho que ver con el origen de la palabra casa. Casa es una palabra de origen latino que fue creada para identificar un espacio seguro para los humanos ubicado en medio de los viñedos. Casa era aquella vivienda rústico, hecho de ramas, tipo barraca o cabaña, donde los campesinos se protegían del frío, de la lluvia, los rayos del sol. Un lugar donde también se podían refugiarse de los ataques de los animales, y donde se sentían a salvo de trampas u otras incertidumbres.

Cuando tenemos un día o días duros, y por fin llegamos a casa, en muchas ocasiones nos sale un fin en casa! “. Un fin en casa que en su sentido figurado significa: me puedo descalzar, puedo ir desnuda, puedo hacer lo que quiera, puedo expresar lo que quiera, puedo ser yo. Es el momento en que vuelvo ser yo, y me libero del peso que he estado llevando durante todo el día o durante X días. Desafortunadamente no todos pueden vivir un llegar a casa desde esta mirada, aún hoy en muchos hogares es imposible poder experimentar esta sensación, pues en ellas se viven situaciones de violencia familiar, tanto verbal como física, mayoritariamente hacia las mujeres y los niños, que hacen que este llegar en casa sea una experiencia desagradable. La violencia dentro casa provoca mucho dolor perdurable en el tiempo. Estas vivencias cargadas de una alta dosis de emocionalidad, quedan grabadas en el sotarrani del cerebro. cuando esto sucede, cuando se produce esta disonancia entre el que debería ser, y lo que finalmente es, debido a que en el software que nos viene de serie tenemos grabada una creencia, en este caso: casa es un lugar seguro, donde me han de cuidar y me tienen que proteger, y ocurre un otro circumnstància, entonces se genera malestar y sufrimiento. En estos casos hay que trabajarlo, si se quiere vivir desde la paz interior, porque a ningún padre o madre enseñaron a hacer de padre o madre, y porque: “Tener un piano no te convierte en pianista, tener una criatura tampoco te convierte en padre o madre “Michael A. Levine

En algunos juegos, como el Hecho y Ocultar, el grito de Casa !, también es un indicador de que estamos fuera de peligro.

Casa para mí es aquel lugar donde me siento libre, donde me siento respetada, donde me siento escuchada, donde tengo permiso para expresar los sentimientos, donde no me siento juzgada por lo que hago o pienso. Casa es mi esencia. Casa soy YO.

Hoy hace una semana que las autoridades sanitarios del país recomendaron nos quedáramos confinados en casa, debido a las complicaciones que estaba provocando un nuevo virus, el Covidien-19 que debutó el mes de Enero en China. A partir de entonces muchos adultos movidos por el miedo, se ponen las manos en la cabeza porque piensan que no sabrán que hacer ellos con el tiempo que tendrán ni tampoco sabrán qué hacer con los niños. En paralelo llega a través de las redes sociales un bombardeo de ideas para hacer actividades, con criaturas y sin criaturas, que está muy bien como inspiración, pero también, que sucediera esto nos puede ayudar a abrir la mente para reflexionar sobre : de verdad no se nos ocurrirá nada por hacer ?, nos lo tienen que decir lo que tenemos que hacer? No somos capaces de pensarlo nosotros? Después de quejarnos día tras día que no tenemos tiempo, y ahora que tenemos todo el tiempo del mundo, no sabemos que hacer con él? de verdad? Me daba la sensación de que los padres sentían que pasaría una catástrofe, o algo traumático, como si quedarse con las criaturas en casa durante quince días no hubiera pasado nunca, como si pasara por primera vez en la historia de la humanidad que: unos adultos debieran quedar confinados en casa con los niños durante días y días por culpa de una enfermedad. Siento pisar el callo, pero recuerdo muchos y muchos días de confinamiento en casa, con el Polo y Núria enfermos, y yo desde casa trabajando. Y si, eran duros, pero parte del proceso de educar.

Bien vuelvo al Covidien-19, este bicho que llegó a Cataluña hacia finales de Febrero, si no me equivoco. La propagación y el contagio de este virus ha sido muy rápida, y extensa, convirtiendo la enfermedad provocada por el virus con una pandemia, pues afecta prácticamente a todo el planeta. Veían la experiencia de China, aquí en Cataluña se decidió hacer lo mismo: aislamiento. Pues se había comprobado que, rompiendo la cadena de contagio la propagación del virus se detenía. En un principio parecía un virus de “pacotilla”, que tendría poco impacto en la salud de las personas, que habría pocas personas infectadas, o al menos así nos lo hicieron creer con las declaraciones del responsable del Centro de emergencias del Gobierno de España. Durante aquellos días no escuchaba las noticias, trabajaba de 9h. a 21h.,
Envia suggeriments
Historial
Desades
Comunitat

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s