Autor: coachevagarcia

Seguramente en muchas ocasiones te has sentido como un gajo de mandarina en una cabeza de ajos. ¿Cuales fueron las emociones que se activaron? ¿Qué hicieron los ajos?

Una persona puede formar parte de un grupo y a la vez sentir que No pertenece a ese grupo. La palabra Pertenecer nos lleva al ser, al sentimiento. Pertenecer proviene del latín Pertinere “ser pertinente, ser propiedad de” .Una cosa es encajar y otra pertenecer.

Comparto un texto excelente para reflexionar sobre el concepto Pertenecer, de lectura dulce pero a la vez profunda, escrito por Clarice Lispector titulado “La soledad de no pertenecer”

“Estoy segura de que en la cuna mi primer deseo fue el de pertenecer. Por motivos que ahora no importan, debía de estar siendo que no pertenecía a nada ni a nadie. Nací por nacer. 

Ya en la cuna sentí esta hambre humana y ha seguido acompañándome toda la vida, como si fuese un destino. Hasta el punto de que mi corazón se contrae de envidia y de deseo cuando veo a una monja: ella pertenece a Dios.

Precisamente porque es tan fuerte en mí el hambre de entregarme a algo o a alguien me volví bastante arisca: tengo miedo de revelar cuánto lo necesito y lo pobre que soy. Sí, lo soy, muy pobre. Solo tengo un cuerpo y un alma. Y necesito más que eso. Quién sabe si empecé a escribir tan pronto porque, al escribir, por lo menos me pertenecía un poco a mí misma, aunque eso sea solo un triste facsímil.

Con el tiempo, sobre todo en los últimos años, he perdido la capacidad de ser persona. Ya no sé cómo se hace. Y una forma nueva de la “soledad de no pertenecer” ha empezado a invadirme como la hiedra de un muro.

Si mi deseo más antiguo es el de pertenecer, ¿por qué entonces nunca he formado parte de clubes o de asociaciones? Porque no es eso a lo que yo llamo pertenecer. Lo que yo quisiera, y no consigo, es por ejemplo que todo lo que de bueno surgiese en mi interior pudiese entregarlo a aquello a lo que perteneciese. Incluso mis alegrías, qué solitarias son a veces. Y una alegría solitaria puede volverse patética. Es como quedarse con un regalo envuelto en papel bonito en las manos y no tener a quién decirle: toma, es tuyo, ¡ábrelo! Como no quiero verme en situaciones patéticas y, por una especie de contención, evito el tono de tragedia, raramente envuelvo con papel de regalo mis sentimientos.

Pertenecer no resulta solo de ser débil y de necesitar unirse a algo o a alguien más fuerte. Muchas veces mi intenso deseo de pertenecer surge de mi propia fuerza, quiero pertenecer para que mi fuerza no sea inútil y haga más fuerte a una persona o a una cosa.

Aunque tengo una alegría: pertenezco, por ejemplo, a mi país, y como millones de otras personas pertenezco tanto a él que soy brasileña. Y yo que, muy sinceramente, nunca he deseado o desearé la popularidad -soy demasiado individualista para poder soportar la invasión de la que es víctima una persona popular-, me siento sin embargo feliz de pertenecer a la literatura brasileña por motivos que no tienen nada que ver con la literatura, porque ni siquiera soy una literata o una intelectual. Soy feliz solo por ‘formar parte’.

Casi consigo visualizarme en la cuna, casi consigo reproducir en mí la vaga y sin embargo permanente sensación de necesitar pertenecer. Por motivos que ni siquiera mi madre o mi padre pudieron controlar, nací y me quedé así: nacida.

Sin embargo fui planeada para nacer de una manera tan bonita. Mi madre ya estaba enferma, y, según una superstición bastante extendida, se creía que tener un hijo curaba a las mujeres de una enfermedad. Entonces fui deliberadamente creada: con amor y con esperanza. Pero no curé a mi madre. Y hasta hoy siento la carga de esta culpa: me hicieron para una misión determinada y fallé. Como si contasen conmigo en las trincheras de una guerra y hubiese desertado. Sé que mis padres me perdonaron haber nacido en vano y haber traicionado su gran esperanza. Pero yo, yo no me lo perdono. Desearía que simplemente se hubiese producido un milagro: nacer yo y curar a mi madre. Entonces sí: habría pertenecido a mi padre y a mi madre. No podía confiar a nadie esa especie de soledad de no pertenecer porque, como un desertor, mantenía el secreto de una huida que por vergüenza no podía ser conocido.

La vida me ha hecho de vez en cuando pertenecer, como si lo hiciese para darme la medida de lo que pierdo cuando no pertenezco. Y entonces lo supe: pertenecer es vivir. Lo sentí con la sed de quien está en el desierto y bebe con ansia los últimos tragos de agua de una cantimplora. Y después la sed vuelve y camino realmente por el desierto.”

Deseo os haya servido la reflexión sobre la distinción: Formar parte vs. pertenecer, porque aunque parece a simple vista que significan lo mismo, podemos encontrar alguna diferencia importante.

Texto de La soledad de no pertenecer, por Clarice Lispector “Aprendiendo a vivir” Clarice Lispector

A la sortida d’una formació a un col·lectiu sanitari coincideixo amb un company també formador. Tots dos anem a la recerca d’una boca de metro per tornar cap al Penedès. Tots dos tenim pressa. Tots dos volem arribar com més aviat millor a casa perquè la tarda ens toca un altra formació, i volem fer un descans abans de l’altra sessió.

Avui m’he calçat sabata de taló, i, tot i que no és un taló prim sinó ampla, d’uns 4 o 5 cm d’alçada, n’hi ha prou per provocar-me alguna que altra torçada de turmell. El camí fins a arribar al punt del transport públic fa baixada, és un pendent molt pronunciada, i a més estan en obres, per tant, he d’anar sortejant sots, pedres…

Arribem a la boca de metro, i penso “per fi, aquí reduirà la marxa”. Doncs no, ell continua a la seva velocitat, de fet ell no corre, sinó que camina fent gambades. Jo no camino, jo corro literalment, he d’anar fent saltirons per aconseguir anar a la seva velocitat. Quan l’he atrapat no han passat ni cinc segons que ja se’m torna a escapar. Una passa d’ell són tres passes de les meves. Ell va a la seva, i és normal que vagi a la seva.  No vull que adeqüi el seu pas a la meva velocitat, de fet gràcies a la seva velocitat hem arribat a temps per agafar el tren. Entenc la situació, no té ulls al darrere, no em veu que vaig traient la llengua. Tampoc li demano que vagi més a poc a poc.

Aquesta situació quotidiana que us presento en el post d’avui ho faig amb tota la intenció de provocar-vos una reflexió. La reflexió no va de com demanar les nostres necessitats, aquesta serà reflexió per un altre post. Quina és la reflexió d’avui si no es aquesta?

En el transcurs del trajecte em va venir a la ment una imatge d’un vídeo que acostumo a projectar en les formacions d’igualtat de gènere. La imatge és la següent: dos esportistes corrents, són un home i una dona, i simulen que corren la carrera de la vida. L’home corre la carrera sense cap obstacle i la dona durant la carrera se li van afegint diferents obstacles. Si el vols visualitzar pots fer-ho fent clic aquí.

Paral·lelament a la imatge escolto una veu interior que em diu “és impossible, no l’atraparàs mai, per molt que vulguis córrer ell sempre t’avançarà, no estareu a la mateixa alçada, té les cames més llargues, els peus més grans, trepitja fort i amb fermesa, i això mostra seguretat!

Aquella satisfacció i alegria que portava per dins perquè la formació havia anat molt bé, se’m transforma amb tristesa i desconfiança amb mi mateixa, m’envaeix la insatisfacció i la inseguretat…

Què podem fer davant una situació que no podem canviar, i no volem caure amb el malestar emocional?

Cada persona té les seves estratègies de protecció i auto-cura que anat adquirint durant vivències i experiències de la seva infantesa, adolescència, l’etapa adulta,… Aquests recursos i estratègies formen part de la seva farmaciola emocional.

Una estratègia o recurs que podem tenir dins la nostra farmaciola és fer-nos preguntes per indagar, fer un diàleg amb nosaltres mateixes i qüestionar-nos si allò que pensem és veritat o és fals. Tot seguit algunes que em venen ara:

• És realment cert que no l’atraparàs mai?
• Com saps que no l’atraparàs mai?
• Com has arribat aquesta conclusió?
• Imagina que t’equivoques, quines conseqüències tindria això per tu?

Després de fer-me diverses preguntes arribo a la conclusió que l’aprenentatge d’aquesta a situació ha estat que: els meus pensaments són això pensaments, són idees, suposicions, i no seran una evidència si jo no els poso en acció.

Si sents que la teva farmaciola emocional és buida, o té pocs recursos i estratègies, emocionals, té solució:  en pots aprendre fent un curs de creixement personal, i/o en un procés d’autoconeixement mitjançant sessions de Coaching.

Perquè al final em pregunto,  que hem vingut a fer aquest món si no aprendre?

Soc una llavor de canvi.

Un fuster que sortia cada matí a caminar pel bosc, en una d’aquestes fredes matinades, va trobar un tros de fusta molt bonic, el va recollir i el va portar al seu taller. Durant molt de temps l’observà i pensà com el podria tallar. Al final es va decidir i va crear una nina a la qual va anomenar Matrioska.

Aquesta nina li va semblar tan bonica que va decidir quedar-se-la, i cada dia el fuster parlava amb la seva nina, fins que en un dia ella li va respondre. Durant diverses setmanes van xerrar, però el fuster va començar a notar que la seva nina estava trista. Li va preguntar el perquè de la seva tristesa, al que Matrioska li va respondre que se sentia molt sola i que desitjava tenir una filla.

El fuster va estar meditant i va proposar-li que podria tallar-la, però que li faria molt de mal perquè hauria d’obrir-la per a usar la seva mateixa fusta. Matrioska va acceptar, dient que les coses importants requerien sacrificis.

El fuster va crear una altra bella nina, a la qual va anomenar Trioska. Temps després, a Trioska li va passar exactament el mateix que amb Matrioska, així que de l’interior de Trioska va tallar a Oska.

Oska també es va entristir perquè volia una filla, però a l’ésser una nina tan petita, i en veure que no quedava molta fusta en ella per a fer més filles, el fuster va tallar a Ka. Li va pintar un bigoti i li va dir que era un home que no podia tenir fills.

D’aquesta manera es va completar la família, ficant a Ka dins d’ Oska, Oska dins de Trioska i a Trioska dins de Matrioska.

Aquesta llegenda russa simbolitza la maternitat i la fertilitat. La nina més gran representa una mare camperola que porta dins seu un altre dona, i aquesta en porta un altre, i així successivament fins a arribar a la més petita que representa un nadó.

El joc de la Matrioska és una eina que utilitzo en algunes sessions de coaching perquè ens facilita parlar sobre la maternitat, però sobretot ens ajuda a reflexionar sobre el nostre mon interior.  

El joc de les Matrioskas ens porta a fer preguntes com ara: Aquella nena que eres, què diria de la dona que ets ara? Qui és la teva nena interior? Com és? Què necessita?

Les nines simbolitzen els personatges que anem representant a la vida, depenen quin àmbit ens trobem adoptem un personatge o un altre, però aquests ens allunyem de la persona que realment som. Arriba un dia a la vida, que ens adonem que hem oblidat de qui realment som, ja no podem veure qui som a conseqüència de la quantitat de capes que portem. Potser som una àguila, però nosaltres ens veiem com una gallina. Amaguen la nostra nena interna, aquella que tots portem dins per por a…, cada persona la seva.

Una vegada les persones ens alliberem dels personatges, o de les capes que durant anys li hem anat posant a la nena, queda el descobert la nena interior, és aleshores que descobrim el gran tresor: la nostra essència.

A partir del moment que ja has vist ja no pots deixar de veure, ja no pots tornar enrere.

Soc una llavor de canvi.

Cada dia es generen conflictes i/o situacions difícils de resoldre, com cada dia es genera brossa domèstica. Un conflicte el podríem definir com un xoc que una persona experimenta davant d’una situació que li causa un desacord o una discrepància.
On hi ha persones, hi ha conflictes. El conflicte forma part de la persona, aquest és inherent a l’ésser humà. D’una manera o altra estem implicats contínuament en conflictes. Si en una relació personal no existeix mai un conflicte, això ens informa que alguna cosa està succeint en aquesta relació, ja que totes les relacions interpersonals són susceptibles de generar conflictes. En els processos d’interacció es relacionen persones amb diferents personalitats, diferents conductes i actituds, diferents experiències i codis ètics.
En un sistema, tant sigui una familia com un equip professional, hi ha infinitat de relacions interpersonals que es van produint, per tant, el sorgiment de conflictes ha de mirar-se com una cosa habitual i natural, sempre que es produeixin en un context determinat, i tenint en compte la quantitat i nivells, és a dir, no siguin desmesurats. Si en un equip de persones no hi ha conflicte, és que aquest equip probablement aquest mort com a tal, i si existeixen constantment i hi ha nivells alts d’agressivitat s’han de prendre mesures excepcionals. El que és important i necessari és dotar a les persones de mecanismes per prevenir, gestionar i resoldre els conflictes.

Un conflicte habitual i quotidià es saber mantenir converses des de la serenitat, sobretot amb aquelles persones que tenen punts de vista diferent al teu. Us heu trobat alguna vegada persones que comencen la conversa amb la frase: “amb tot el meu respecte del món, o amb tot el meu amor,..”, però tu ja t’ho veus venir, penses ai ai ai que em dirà ara, i et poses a la defensiva, perquè ja saps que la segona frase anirà directament a a la jugular. La segona frase acostuma a ser un judici sobre els teus pensaments, sentiments o actituds que estàs adoptant davant una situació. Un altre frase molt habitual és aquella que et diuen al final de la seva explicació: “ei, però amb molt de carinyo, no voldria pas ofendre’t”

Dues habilitats soci-emocionals que ens poden ajudar a l’hora de manegar una conversa difícil són la Comprensió i l’ Empatia. Totes dues van agafades de la ma, vull dir que quan hi ha comprensió hi ha empatia, i quan hi ha empatia hi ha comprensió. No existeix una sense l’altre.

Per a potenciar les capacitats de comprendre i empatitzar us pot ajudar saber que:

• la nostra percepció del món no és la realitat. La nostra percepció del món es segons les nostres creences i hagin estat les nostres vivències o experiències.
• quan actuem sota les nostres creences, i les validem com úniques possibles estem excloem a tota persona que no actua sota les mateixes creences que les nostres.
• la nostra visió de la realitat és una part de la realitat, no és tota la realitat.
• la nostre opinió, o l’opinió de l’altre, és això mateix, una opinió no és la realitat.
• el que sent l’altre és tant legítim com el que sentim nosaltres.
• el que expressa l’altre és de l’altre no és nostre.
• cada persona té les seves pors, i totes són legitimes.
• tota persona actua segons el seu nivell de saviesa.
• per a poder comprendre primer he d’estar obert a entendre.
• una persona es sent compresa quan es sent escoltada.
• l’altre persona és tal com vol ser, no es com tu vols que sigui.
• per a respectar a un altre l’he de valorar i acceptar tal com és, per que ell o ella ja és un esser humà legítim i complet.

“soc llavor de canvi”

En el post d’avui vull reflexionar sobre el concepte de l’ obediència. Tot seguit pots llegir l’estudi que es va fer sobre l’obediència pel psicòleg Stanley Milgram de la Universitat de Yale.

Els experiments van començar a principis dels anys seixanta, amb l’objectiu de valorar fins a quin punt podria arribar una persona a l’hora d’obeir ordres. Tot plegat va sorgir perquè en aquells anys es jutjaven a militars que havien estat afins al règim d’ Adolf Hitler, i tots ells justificaven les seves accions amb la mateixa excusa: estaven obeint ordres de l’autoritat.

Els participants de l’experiment eren persones d’entre 20 i 50 anys, de tots nivells educatius. Per realitzar l’experiment es van necessitar tres persones:

• el director de la investigació
• el voluntari/participant,  la persona que va llegir l’anunci al diari, i que va fer de professor
• i l’alumne, que era un còmplice del director de la investigació, i que es feia passar per participant en l’experiment.

El director  li explicà al participant que havia de fer de professor,  que ell hauria de castigar amb descàrregues elèctriques a l’alumne cada vegada que aquest falles una pregunta.

A continuació, simulaven un sorteig, cadascun dels dos participants triaven un paper d’una caixa que determinaria el seu rol en l’experiment. El còmplice agafava el seu paper i deia que havia estat designat com a alumne. El participant voluntari agafava el seu, en ell deia “mestre”. De fet en tots els papers posava “mestre”. D’aquesta manera aconseguien que el voluntari amb qui s’experimentava rebés forçosament el paper de “mestre”.

Els personatges de l’experiment estaven separats per un mòdul de vidre. Amb l’ alumne el feien seure i el lligaven amb una espècie de cadira elèctrica. Se li posaven uns elèctrodes pel cos amb crema, “per evitar cremades”, i s’indicava que les descàrregues podien arribar a ser extremadament doloroses, però que no provocarien danys irreversibles. A l’altra banda del vidre estaven el director i el participant, el professor.

Als participants se’ls comunicava que l’experiment estava sent gravat, perquè sabessin que no podrien negar a posteriori el que havia passat.

Tant el professor com l’alumne rebien una descàrrega real de 45 volts, a fi que el professor comproves el dolor del càstig, i la sensació desagradable que rebria el seu alumne.

Tot seguit el director proporcionava una sèrie de preguntes al professor, perquè l’alumne els hi dones resposta. Si la resposta era incorrecta, l’ alumne rebria una primera descàrrega de 15 volts que anirà augmentant en intensitat fins als 30 nivells de descàrrega existents, és a dir, fins a 450 volts. Si responia correctament es passava a la pregunta següent.

El participant, el professor, creu que està donant descàrregues a l’alumne quan en realitat tot és una simulació. L’alumne ha estat prèviament alliçonat pel director perquè vagi simulant els efectes de les successives descàrregues. Així, a mesura que el nivell de descàrrega augmenta, l’alumne comença a colpejar en el vidre que el separa del professor i es queixa de la seva condició de malalt del cor, després udolarà de dolor, demanarà el final de l’experiment, i finalment, en assolir-se els 270 volts, cridarà d’agonia. El que el participant escolta és en realitat un enregistrament de gemecs i crits de dolor. Si el nivell de presumpte dolor assoleix els 300 volts, l’alumne deixarà de respondre a les preguntes i es produiran estretors previs al coma.

En general, quan els “mestres” assolien els 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels seus “alumnes” i desitjaven parar l’experiment, però la fèrria autoritat del director els feia continuar. En arribar als 135 volts, molts dels professors es detenien i es preguntaven el propòsit de l’experiment. Uns quants continuaven assegurant que ells no es feien responsables de les possibles conseqüències. Alguns participants fins i tot començaven a riure nerviosos en sentir els crits de dolor provinents del seu alumne.

Si el professor expressava al director el seu desig de no continuar, aquest li indicava amb un tó imperatiu:

• Continuï, si us plau.
• L’experiment requereix que vostè continuï.
• És absolutament essencial que vostè continuï.
• Vostè no té cap opció. ‘Ha de’ continuar.

Si després d’aquesta última frase el professor es negava a continuar, es parava l’experiment. Si no, l’experiment s’aturava després que hagués administrat el màxim de 450 volts tres vegades seguides.

En l’experiment original, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots els professors van parar en algun punt i van qüestionar l’experiment, alguns fins i tot van dir que tornarien els diners que els havien pagat. Cap participant no es va negar rotundament a aplicar més descàrregues abans d’assolir els 300 volts.

L’estudi posterior dels resultats i l’anàlisi dels múltiples tests realitzats als participants van demostrar que els professors amb un context social més semblant al del seu alumne paraven l’experiment abans.

Abans de dur a terme l’experiment, l’equip de Milgram va estimar quins podien ser els resultats en funció d’enquestes fetes a estudiants, adults de classe mitjana i psicòlegs. Van considerar que la mitjana de descàrrega se situaria en 130 volts amb una obediència al director del 0%. Tots ells van creure unànimement que només alguns sàdics aplicarien el voltatge màxim.

El desconcert va ser gran quan es va comprovar que el 65% dels subjectes que van participar com a professors en l’experiment van administrar el voltatge límit de 450 volts als seus alumnes encara que per molts el fet de fer-ho els col·loqués en una situació absolutament incòmoda. Cap participant no va parar en el nivell de 300 volts, límit en el qual l’alumne deixava de donar senyals de vida. Altres psicòlegs de tot el món van dur a terme variants de la prova amb resultats similars, de vegades amb diverses variacions en l’experiment.

L’experiment va plantejar algunes preguntes per a la reflexió:

Com era possible que s’haguessin obtingut aquests resultats?

Quin va ser el motiu pel qual cap dels participants es van negar a administrar les descàrregues elèctriques finals i no van sol·licitar que acabés l’experiment?

Per què no  van acudir a revisar l’estat de salut de la víctima sense abans sol·licitar-ne permís?

La conducta dels participants no era agressiva, i es mostraven nerviosos, preocupats per la conducta que estaven tenint, per tant una de les conclusions que va extraure Milgram del experiment va ser que les persones no es veien responsables dels seus actes, elles es veien com persones que estaven executant la voluntat d’altres persones, en aquest cas de l’autoritat.

L’experiment va plantejar preguntes sobre l’ètica de l’experimentació científica en si mateixa a causa de la tensió emocional extrema patida pels participants (encara que es podria dir que l’esmentada tensió va ser provocada per les seves pròpies i lliures accions). La majoria dels científics moderns considerarien l’experiment avui immoral, encara que va donar lloc a valuosos estudis sobre la psicologia humana.

Una persona participant va declarar que “no sabia en absolut perquè ho estava fent. Poques persones s’adonen quan actuen d’acord amb les seves creences i quan estan sotmesos a l’autoritat”

Font: Viquipèdia.

Reflexió:

Actuem obeint a una sèrie d’idees,  creences establertes i preconcebudes com a bones, que van ser programades en el passat en el nostre inconscient. Segons últims estudis de neurociència un 95% de les nostres accions són inconscients, només li posem consciència a un 5% de les nostres accions.

Com podem posar més consciència en tot allò que fem? 

La meva proposta d’actuació seria deixar d’actuar d’acord amb les nostres creences, i començar actuar d’acord amb els nostres valors. Un dels valors que ens poden ajudar davant situacions de dificultat és el Compromís. El Compromís ens fa moure d’una manera directa, perquè està lligat directament amb allò que volem, amb les nostres necessitats. El compromís ens mou a fer preguntes, a fer peticions, tot arriscant que ens diguin que no. El compromís fa mostrar-nos tal com som, a voltes, en moltes ocasions, vulnerables.

Deixar d’actuar només per les directrius de la ment, i posar-li el cor a tot allò que fem. 

Som llavor de canvi.

 

 
 Hivern
 Estimo la quietud dels jardins
 i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 Estimo la tendresa de la pluja
 i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
 i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

 Estimo les nits inacabables
 i la gent que s'apressa sortint del cinema.

 L'hivern no és trist:
 És una mica malenconiós,
 d'una malenconia blanca i molt íntima.

 L'hivern no és el fred i la neu:
 és un oblidar la preponderància del verd,
 un recomençar sempre esperançat.

 L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
 damunt les coses. 

L'hivern és el silenci,
 és el poble en silenci,
 és el silenci de les cases
 i el de les cambres
 i el de la gent que mira, rera els vidres,
 com la neu unifica els horitzons
 i ho torna tot 

MIQUEL MARTÍ POL

Et miro buscant els teus ulls, buscant una connexió, una vibració, ben bé no sé el que busco mirant els teus ulls, el que si tinc clar és el que penso,  la conec?

Em tornes la mirada, em mires també als ulls, en ells hi veig la por, una por que ara m’adono amb la teva mirada que jo també sento. M’has fet de mirall, he vist en els teus ulls allò que a través dels meus també transmeto, i que fins avui no m’havia adonat, o no m’ho havia permès verbalitzar. Tothom s’ha convertit amb enemic potencial de tothom.

Camino ràpidament, tot ho faig de pressa,  la meva respiració també s’accelera. El meu cap és una metralleta de pensaments, entremig del caos mental hi ha un pensament que es repeteix, i es repeteix: va Eva, va Eva, acaba de pressa, i cap a casa.

Ara si, tornant cap a casa veig una persona molt estimada, i em fa un salt al cor en veure-la darrere la mascareta,  aguanto el plor, no vull que s’adoni de la tristesa que sento, vull distreure’m amb algun comentari estúpid,  però el patiment és més gran i sento una pressió en el coll, aleshores arrufo el nas, i la meva vulnerabilitat queda al descobert, no puc amagar unes arrugues que de manera instintiva es mostren en el meu front.

Fa seixanta dies que visc sortir al carrer amb aquesta angoixa,  i no puc més, avui he pres una determinació:  vull sortir al carrer amb un somriure als ulls. Vull deixar de patir i sentir angoixa.

Es per això que amb aquest post em comprometo, a partir d’avui a: regalar-li un somriure d’ulls a cada persona que em creui pel carrer, la conegui o no. I a més, us convido a totes les persones que vulgueu, i que tingueu ganes d’aportar un granet de sorra positiu a la mama terra, us afegiu aquest repte, perquè mentre somriem no estarem en el caos mental, mentre somriem no estem en el bucle negatiu que ens porta la por.

Un dia qualsevol de maig 2020…

Versión en castellano

Te miro buscando tus ojos, buscando una conexión, una vibración, a lo menos no sé lo que busco mirando tus ojos, lo que si tengo claro es lo que pienso, la conozco?

Me vuelves la mirada, me miras también a los ojos, en ellos veo el miedo, un miedo que ahora me doy con tu mirada que yo también siento. Me has hecho de espejo, he visto en tus ojos lo que a través de mis también transmito, y que hasta hoy no me había dado cuenta, o no me había permitido verbalizar. Todo el mundo se ha convertido con enemigo potencial de todos.

Camino rápidamente, todo lo hago rápido, mi respiración también se acelera. Mi cabeza es una metralleta de pensamientos, en medio del caos mental hay un pensamiento que se repite, y se repite: va Eva, va Eva, acaba de prisa, y para casa.

Ahora si, volviendo a casa veo una persona muy querida, y me da un salto el corazón al verla detrás la mascarilla, aguanto el llanto, no quiero que se dé cuenta de la tristeza que siento, quiero distraerme con algún comentario estúpido, pero el sufrimiento es mayor y siento una presión en el cuello, entonces arrufo la nariz, y mi vulnerabilidad queda al descubierto, no puedo ocultar unas arrugas que de manera instintiva se muestran en mi frente.

Hace sesenta días que vivo salir a la calle con esta angustia, y no puedo más, hoy he tomado una determinación: quiero salir a la calle con una sonrisa en los ojos. Quiero dejar de sufrir y sentir angustia.

Es por ello que con este post me comprometo, a partir de hoy en: regalarle una sonrisa de ojos a cada persona que me cruce por la calle, la conozca o no. Y además, os invito a todas las personas que desee, y que tenga ganas de aportar un granito de arena positivo en la mama tierra, os añada este reto, porque mientras sonreímos no estaremos en el caos mental, mientras sonreímos no estamos en el bucle negativo que nos lleva el miedo.

Un día cualquiera de mayo 2020 …
Enviar comentarios
Historial
Guardadas
Comunidad

 

 

 

Estem vivim una revolució, la Revolució de la Tecnologia i la informació. Ja fa temps que estan apareixen noves maneres de treballar, de produir productes i serveis, noves maneres de comunicar-nos, noves maneres de viure i organitzar-nos.

Tal com va passar en la Revolució Industrial en el seu moment estem veient una transformació, s’està generant un gran canvi social i econòmic, i sobretot, tal com va passar a la revolució industrial, també es preveu una gran canvi en l’educació.

Cada dia que passa s’està fent més evident que no podrem continuar en aquella situació que anomenarem normalitat, sobretot en l’àmbit educatiu, es fa evident que no podrem continuar educant com ho estàvem fent fins ara. Algunes de les mesures plantejades per la Conselleria Educació toquen l’absurd, en canvi hi ha alternatives, que fa temps estan sobre la taula, però que no s’estan tenint en compte, i sota el meu punt de vista ara es l’hora d’activar-les.

Em refereixo a l’escolarització a casa, una alternativa que trien cada vegada més families catalanes de manera clandestina, però que es realitza de manera legal a paisos com ara el Regne Unit, França, Bèlgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda i els Estats Units. Aquí a Catalunya, no hi ha una prohibició explicita,  però les families que trien aquesta possibilitat es troben una mica al llimbs.

En alguns paisos l’escolarització a casa consisteix en que un adult, sigui pare, mare, o no, pot ser tutor de 4 o 5 criatures, i aquestes poden ser del mateix nucli familiar o no. Els continguts son supervisats per les autoritats competents, i es realitzen les avaluacions en centres educatius.

En aquestes llars l’aprenentatge es realitza a través del viure, és un aprenentatge significatiu, es a dir,  treballen les matemàtiques,  lectura o l’escriptura a la vegada que cuinen o treballen en un hort. Son espais on es desperta la pregunta mitjançant el contacte vital amb la natura, i es a partir d’aquesta que es van desplegant les activitats setmanals. Son espais respectuós, i col·laboratius, que esdevén una comunitat, en la que tothom està implicat, i tothom cuida de tothom. Uns espai de conversa, de reflexió i adequats als ritmes de treball de cada infant.

Les escoles de primària a Catalunya avui son macro escoles, son escoles amb més de cinc-cent infants o instituts amb més de mil criatures, i en elles es fa molt difícil treballar aquest tipus aprenentatge. Un aprenentatge integral en el que es treballen continguts teòrics a la vegada que es treballen capacitats socials i emocionals, juntament amb la corporalitat.

Es l’hora d’aixecar-nos i entre totes començar la revolució educativa del segle XXI

Versión en castelleno

Estamos viviendo una revolución, la Revolución de la Tecnologia y la inforamción. Ya hace tiempo que están aparecen nuevas maneras de trabajar, de producir productos y servicios, nuevas maneras de comunicarnos, nuevas maneras de vivir y organizarnos.

Como ocurrió en la Revolución Industrial en su momento estamos viendo una transformación, se está generando un gran cambio social y económico, y sobre todo, tal como ocurrió en la revolución industrial, también se prevé una gran cambio en el educación.

Cada día que pasa se está haciendo más evidente que no podemos continuar aquella situación que llamaremos normalidad, sobre todo en el ámbito educativo, se hace evidente que no podemos continuar educando como lo estábamos haciendo hasta ahora. Algunas de las medidas planteadas por la Consejería Educación tocan el absurdo, en cambio hay alternativas, que hace tiempo están sobre la mesa, pero que no se están teniendo en cuenta, y bajo mi punto de vista ahora es la hora de activarlas.

Me refiero a la escolarización en casa, una alternativa que eligen cada vez más familias catalanas de manera clandestina, pero que se realiza de manera legal en países como el Reino Unido, Francia, Bélgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda y Estados Unidos . Aquí en Cataluña, no hay una prohibición explícita, pero las familias que eligen esta posibilidad se encuentran un poco al limbo.

En algunos países la escolarización en casa consiste en que un adulto, sea padre, madre, o no, puede ser tutor de 4 o 5 criaturas, y éstas pueden ser del mismo núcleo familiar o no. Los contenidos son supervisados ​​por las autoridades competentes, y se realizan las evaluaciones en centros educativos.

En estos hogares el aprendizaje se realiza a través del vivir, es un aprendizaje significativo, es decir, trabajan las matemáticas, lectura o la escritura a la vez que cocinan o trabajan en un huerto. Son espacios donde se despierta la pregunta mediante el contacto vital con la naturaleza, y es a partir de esta que se van desplegando las actividades semanales. Son espacios respetuosos i colaborativos, que se convierten en una comunidad, en la que todo el mundo está implicado, y todo el mundo cuida de todos. Unos espacio de conversación, de reflexión y adecuado a los ritmos de trabajo de cada niño.

Las escuelas de primaria en Cataluña hoy son macro escuelas, son escuelas con más de cinco-ciento niños o institutos con más de mil niños, y en ellas se hace muy difícil trabajar este tipo aprendizaje. Un aprendizaje integral en el que se trabajan contenidos teóricos a la vez que se trabajan capacidades sociales y emocionales, junto con la corporalidad.

Se la hora de levantarnos y entre todas comenzar la revolución educativa del siglo XXI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Mirar les noticies només un cop al dia, i de fonts fiables. Controla l’estona xarxes socials.
• Acceptar la situació. El què passa no es culpa de ningú. Fes el que estigui a la teva ma. Actua local impacte global “Cadascú de nosaltres col·labora en la construcció de la salvació de la humanitat”
• Desconnectar, badar,  dormir entre 7 o 8 hores, fer meditació i/o relaxació.
• Menjar saludable i amb els cinc sentits, gaudeix del menjar.
• Si no tens ganes de fer-ho, no ho facis. I si ho fas fes-ho amb alegria. Deixa la queixa per altres temps. Busca les motivacions en el teu interior.
• Somriu, riu, mira pel·lícules o obres de teatre que facin riure.
• Mantenir la teva vida social. Parlar amb gent positiva, que et doni confiança
• Primer cuida’t tu, i desprès als demés. Tingués paciència amb tu mateixa.
• Segueix una rutina amb horaris per anar dormir i llevar-se, higiene. Fer una planificació setmanal.
• Fer alguna acció per ajudar a altres més vulnerables que tu.
• La por ens paralitza, i ens pot portar a l’angoixa. Quan et sentis atrapada per la por para per analitzar-la: apunta en un paper tot allò que se’t passa pel cap i reflexiona si son arguments objectius o subjectius.
• Dibuixar, cantar, ballar, fer esport dins de casa, llegir, o fins i tot escriure un diari personal per tal d’alliberar la ment de pensaments negatius. Fer aquella activitat manual que t’agrada molt fer però que fora de l’estat de l’alarma no li pots dedicar el temps que t’agradaria.

Versión en castellano

• Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.
• Mirar las noticias solo una vez al día, y de fuentes fiables. Controla el tiempo de connexión en las  redes sociales.
• Aceptar la situación. El qué pasa no es culpa de nadie. Haz lo que esté en tu mano. Actúa local impacto global “Cada cual de nosotros colabora en la construcción de la salvación de la humanidad”
• Desconecta, duerme entre 7 o 8 horas, hacer meditación y/o relajación.
• Comer saludablamente y con los cinco sentidos, disfruta de la comida.
• Si no tienes ganas de hacerlo, no lo hagas. Y si lo haces hazlo con alegría. Deja la queja para otros tiempos. Busca las motivaciones en tu interior.
• Sonrie, ríe. mira películas o obras de teatro que ef den risa.
• Mantener tu vida social. Hablar con gente positiva, que te dé confianza
• Primero cuídate tú, y después a los demás. Ten paciencia contigo misma.
• Sigue una rutina con horarios para ir dormir y levantarte por la mañna, higiene. Haz una planificación semanal.
• Hacer alguna acción para ayudar a otras más vulnerables que tú.
• El miedo nos paraliza, y nos puede llevar a la angustia. Cuando te sientas atrapada por el miedo analizala: apunta en un papel todo aquello que se te pasa por la cabeza y reflexiona si son argumentos objetivos o subjetivos.
• Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.