Com relacionar-nos des de la pau, tot i tenir diferents punts de vista.

Cada dia es generen conflictes i/o situacions difícils de resoldre, com cada dia es genera brossa domèstica. Un conflicte el podríem definir com un xoc que una persona experimenta davant d’una situació que li causa un desacord o una discrepància.
On hi ha persones, hi ha conflictes. El conflicte forma part de la persona, aquest és inherent a l’ésser humà. D’una manera o altra estem implicats contínuament en conflictes. Si en una relació personal no existeix mai un conflicte, això ens informa que alguna cosa està succeint en aquesta relació, ja que totes les relacions interpersonals són susceptibles de generar conflictes. En els processos d’interacció es relacionen persones amb diferents personalitats, diferents conductes i actituds, diferents experiències i codis ètics.
En un sistema, tant sigui una familia com un equip professional, hi ha infinitat de relacions interpersonals que es van produint, per tant, el sorgiment de conflictes ha de mirar-se com una cosa habitual i natural, sempre que es produeixin en un context determinat, i tenint en compte la quantitat i nivells, és a dir, no siguin desmesurats. Si en un equip de persones no hi ha conflicte, és que aquest equip probablement aquest mort com a tal, i si existeixen constantment i hi ha nivells alts d’agressivitat s’han de prendre mesures excepcionals. El que és important i necessari és dotar a les persones de mecanismes per prevenir, gestionar i resoldre els conflictes.

Un conflicte habitual i quotidià es saber mantenir converses des de la serenitat, sobretot amb aquelles persones que tenen punts de vista diferent al teu. Us heu trobat alguna vegada persones que comencen la conversa amb la frase: “amb tot el meu respecte del món, o amb tot el meu amor,..”, però tu ja t’ho veus venir, penses ai ai ai que em dirà ara, i et poses a la defensiva, perquè ja saps que la segona frase anirà directament a a la jugular. La segona frase acostuma a ser un judici sobre els teus pensaments, sentiments o actituds que estàs adoptant davant una situació. Un altre frase molt habitual és aquella que et diuen al final de la seva explicació: “ei, però amb molt de carinyo, no voldria pas ofendre’t”

Dues habilitats soci-emocionals que ens poden ajudar a l’hora de manegar una conversa difícil són la Comprensió i l’ Empatia. Totes dues van agafades de la ma, vull dir que quan hi ha comprensió hi ha empatia, i quan hi ha empatia hi ha comprensió. No existeix una sense l’altre.

Per a potenciar les capacitats de comprendre i empatitzar us pot ajudar saber que:

  • la nostra percepció del món no és la realitat. La nostra percepció del món es segons les nostres creences i hagin estat les nostres vivències o experiències.
  • quan actuem sota les nostres creences, i les validem com úniques possibles estem excloem a tota persona que no actua sota les mateixes creences que les nostres.
  • la nostra visió de la realitat és una part de la realitat, no és tota la realitat.
  • la nostre opinió, o l’opinió de l’altre, és això mateix, una opinió no és la realitat.
  • el que sent l’altre és tant legítim com el que sentim nosaltres.
  • el que expressa l’altre és de l’altre no és nostre.
  • cada persona té les seves pors, i totes són legitimes.
  • tota persona actua segons el seu nivell de saviesa.
  • per a poder comprendre primer he d’estar obert a entendre.
  • una persona es sent compresa quan es sent escoltada.
  • l’altre persona és tal com vol ser, no es com tu vols que sigui.
  • per a respectar a un altre l’he de valorar i acceptar tal com és, per que ell o ella ja és un esser humà legítim i complet.

“soc llavor de canvi”

Obediència cega

En el post d’avui vull reflexionar sobre el concepte de l’ obediència. Tot seguit pots llegir l’estudi que es va fer sobre l’obediència pel psicòleg Stanley Milgram de la Universitat de Yale.

Els experiments van començar a principis dels anys seixanta, amb l’objectiu de valorar fins a quin punt podria arribar una persona a l’hora d’obeir ordres. Tot plegat va sorgir perquè en aquells anys es jutjaven a militars que havien estat afins al règim d’ Adolf Hitler, i tots ells justificaven les seves accions amb la mateixa excusa: estaven obeint ordres de l’autoritat.

Els participants de l’experiment eren persones d’entre 20 i 50 anys, de tots nivells educatius. Per realitzar l’experiment es van necessitar tres persones:

  • el director de la investigació
  • el voluntari/participant,  la persona que va llegir l’anunci al diari, i que va fer de professor
  • i l’alumne, que era un còmplice del director de la investigació, i que es feia passar per participant en l’experiment.

El director  li explicà al participant que havia de fer de professor,  que ell hauria de castigar amb descàrregues elèctriques a l’alumne cada vegada que aquest falles una pregunta.

A continuació, simulaven un sorteig, cadascun dels dos participants triaven un paper d’una caixa que determinaria el seu rol en l’experiment. El còmplice agafava el seu paper i deia que havia estat designat com a alumne. El participant voluntari agafava el seu, en ell deia “mestre”. De fet en tots els papers posava “mestre”. D’aquesta manera aconseguien que el voluntari amb qui s’experimentava rebés forçosament el paper de “mestre”.

Els personatges de l’experiment estaven separats per un mòdul de vidre. Amb l’ alumne el feien seure i el lligaven amb una espècie de cadira elèctrica. Se li posaven uns elèctrodes pel cos amb crema, “per evitar cremades”, i s’indicava que les descàrregues podien arribar a ser extremadament doloroses, però que no provocarien danys irreversibles. A l’altra banda del vidre estaven el director i el participant, el professor.

Als participants se’ls comunicava que l’experiment estava sent gravat, perquè sabessin que no podrien negar a posteriori el que havia passat.

Tant el professor com l’alumne rebien una descàrrega real de 45 volts, a fi que el professor comproves el dolor del càstig, i la sensació desagradable que rebria el seu alumne.

Tot seguit el director proporcionava una sèrie de preguntes al professor, perquè l’alumne els hi dones resposta. Si la resposta era incorrecta, l’ alumne rebria una primera descàrrega de 15 volts que anirà augmentant en intensitat fins als 30 nivells de descàrrega existents, és a dir, fins a 450 volts. Si responia correctament es passava a la pregunta següent.

El participant, el professor, creu que està donant descàrregues a l’alumne quan en realitat tot és una simulació. L’alumne ha estat prèviament alliçonat pel director perquè vagi simulant els efectes de les successives descàrregues. Així, a mesura que el nivell de descàrrega augmenta, l’alumne comença a colpejar en el vidre que el separa del professor i es queixa de la seva condició de malalt del cor, després udolarà de dolor, demanarà el final de l’experiment, i finalment, en assolir-se els 270 volts, cridarà d’agonia. El que el participant escolta és en realitat un enregistrament de gemecs i crits de dolor. Si el nivell de presumpte dolor assoleix els 300 volts, l’alumne deixarà de respondre a les preguntes i es produiran estretors previs al coma.

En general, quan els “mestres” assolien els 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels seus “alumnes” i desitjaven parar l’experiment, però la fèrria autoritat del director els feia continuar. En arribar als 135 volts, molts dels professors es detenien i es preguntaven el propòsit de l’experiment. Uns quants continuaven assegurant que ells no es feien responsables de les possibles conseqüències. Alguns participants fins i tot començaven a riure nerviosos en sentir els crits de dolor provinents del seu alumne.

Si el professor expressava al director el seu desig de no continuar, aquest li indicava amb un tó imperatiu:

  • Continuï, si us plau.
  • L’experiment requereix que vostè continuï.
  • És absolutament essencial que vostè continuï.
  • Vostè no té cap opció. ‘Ha de’ continuar.

Si després d’aquesta última frase el professor es negava a continuar, es parava l’experiment. Si no, l’experiment s’aturava després que hagués administrat el màxim de 450 volts tres vegades seguides.

En l’experiment original, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots els professors van parar en algun punt i van qüestionar l’experiment, alguns fins i tot van dir que tornarien els diners que els havien pagat. Cap participant no es va negar rotundament a aplicar més descàrregues abans d’assolir els 300 volts.

L’estudi posterior dels resultats i l’anàlisi dels múltiples tests realitzats als participants van demostrar que els professors amb un context social més semblant al del seu alumne paraven l’experiment abans.

Abans de dur a terme l’experiment, l’equip de Milgram va estimar quins podien ser els resultats en funció d’enquestes fetes a estudiants, adults de classe mitjana i psicòlegs. Van considerar que la mitjana de descàrrega se situaria en 130 volts amb una obediència al director del 0%. Tots ells van creure unànimement que només alguns sàdics aplicarien el voltatge màxim.

El desconcert va ser gran quan es va comprovar que el 65% dels subjectes que van participar com a professors en l’experiment van administrar el voltatge límit de 450 volts als seus alumnes encara que per molts el fet de fer-ho els col·loqués en una situació absolutament incòmoda. Cap participant no va parar en el nivell de 300 volts, límit en el qual l’alumne deixava de donar senyals de vida. Altres psicòlegs de tot el món van dur a terme variants de la prova amb resultats similars, de vegades amb diverses variacions en l’experiment.

L’experiment va plantejar algunes preguntes per a la reflexió:

Com era possible que s’haguessin obtingut aquests resultats?

Quin va ser el motiu pel qual cap dels participants es van negar a administrar les descàrregues elèctriques finals i no van sol·licitar que acabés l’experiment?

Per què no  van acudir a revisar l’estat de salut de la víctima sense abans sol·licitar-ne permís?

La conducta dels participants no era agressiva, i es mostraven nerviosos, preocupats per la conducta que estaven tenint, per tant una de les conclusions que va extraure Milgram del experiment va ser que les persones no es veien responsables dels seus actes, elles es veien com persones que estaven executant la voluntat d’altres persones, en aquest cas de l’autoritat.

L’experiment va plantejar preguntes sobre l’ètica de l’experimentació científica en si mateixa a causa de la tensió emocional extrema patida pels participants (encara que es podria dir que l’esmentada tensió va ser provocada per les seves pròpies i lliures accions). La majoria dels científics moderns considerarien l’experiment avui immoral, encara que va donar lloc a valuosos estudis sobre la psicologia humana.

Una persona participant va declarar que “no sabia en absolut perquè ho estava fent. Poques persones s’adonen quan actuen d’acord amb les seves creences i quan estan sotmesos a l’autoritat”

Font: Viquipèdia.

Reflexió:

Actuem obeint a una sèrie d’idees,  creences establertes i preconcebudes com a bones, que van ser programades en el passat en el nostre inconscient. Segons últims estudis de neurociència un 95% de les nostres accions són inconscients, només li posem consciència a un 5% de les nostres accions.

Com podem posar més consciència en tot allò que fem? 

La meva proposta d’actuació seria deixar d’actuar d’acord amb les nostres creences, i començar actuar d’acord amb els nostres valors. Un dels valors que ens poden ajudar davant situacions de dificultat és el Compromís. El Compromís ens fa moure d’una manera directa, perquè està lligat directament amb allò que volem, amb les nostres necessitats. El compromís ens mou a fer preguntes, a fer peticions, tot arriscant que ens diguin que no. El compromís fa mostrar-nos tal com som, a voltes, en moltes ocasions, vulnerables.

Deixar d’actuar només per les directrius de la ment, i posar-li el cor a tot allò que fem. 

Som llavor de canvi.

 

Profe, y …¡¿esto?! y… ¡¿esto como se hace?!

Una vez y otra la misma afirmación “Yo esto no se hacerlo”  pensamiento de imposibilidad instalado en el cerebro de miles de jóvenes. Una idea irracional instalada en la parte racional del cerebro. Una creencia que muchos adolescentes llevan en su mochila, porqué alguien, muy cercano a ellos, una vez tras otra les dijo que “ellos esto no sabían hacerlo”. Un pensamiento que les hace sentirse frustrados e incapaces ante cualquier reto que se propongan, ya que con esta idea piensan que  hagan lo que hagan nunca van a conseguir sus sueños o sus objetivos.

Frente a la pregunta y ¡¿estoooo?!, ¡¿esto como se hace?! el adolescente espera que el adulto le de la respuesta, ya que en muchas ocasiones su referente se la ha facilitado. Éste no ha dejado un espacio para que el adolescente piense o investigue por si solx, potenciando el adulto, sin darse cuenta, desde la inconsciencia,  conductas de dependencia y sobre protección.

La ayuda es un valor fundamental y muy importante para crear vínculos afectivos sanos, pero éste se puede convertir en un contravalor si no se sabe dosificar bien las acciones que de él se derivan. Los adultos que acompañamos a criaturas nos podemos convertir en personas eternamente salvadoras, e invertir tanta energía en los demás que no quede energía para ayudarnos a nosotrxs. 

Os invito a que reflexionéis sobre estas cuatro preguntas que tenéis a continuación. Bajo mi punto de vista son imprescindibles formularse antes de ponerse en acción y empezar a ayudar a las personas de nuestro entorno: 

  • Que te lo pidan literalmente: Necesito ayuda para… ¿puedes ayudarme? o bien preguntar nosotros ¿quieres que te ayude? Si la otra persona dice que no, no ayudaré.
  • ¿Sé hacerlo?. No ayudar si no sabemos. Si no sabemos no lo hacemos.
  • ¿Me corresponde?. Que lo que tengamos que hacer nosotros porque nos toque hacerlo. 
  • La persona a la que quiero ayudar ¿Lo puede hacer sola? Observar si la otra persona lo puede hacer sola. Si lo puede hacer sola no lo hacemos.

A veces no nos corresponde porqué la otra persona lo puede hacer sola, o la otra persona no quiere que la ayudemos, o no lo sabemos hacer, pero en ocasiones insistimos e insistimos hasta que al final lo acabamos haciendo nosotrxs los adultos. 

Recuerdo las veces que mi hijo me decía que le atara los cordeles de las zapatillas de fútbol porque él no sabía hacerlo, y yo le respondía:   “mi ayuda en este momento es no ayudarte, primero inténtalo tu por ti mismo. Atrévete a  experimentar, atrévete a equivocarte, y una vez me demuestres que realmente no sabes o que no puedes hacerlo por ti solo, sólo entonces vendré ayudarte”  Su respuesta evidente era el enfado…pero al final aprendió.

Una pregunta que podemos formular frente a un “esto no se como se hace” es ¿que puedes hacer frente algo que no sabes hacer?, una de las respuestas seria: aprender, ¿cierto?. La pregunta inmediatamente posterior es ¿que debes aprender?  En este momento estemos preparados a afrontar quejas y  enfados, porqué saldrá el ¡no lo sé, por eso te lo pregunto!  Si podemos continuar con la indagación al final saldrá la verdadera dificultad. En algun curso para jóvenes ha surgido el  no comprendo o no entiendo lo que estoy leyendo.

Por tanto el problema no es que no supieran hacerlo, sino que el problema era que no estaban comprendiendo , y al no comprender lo que estaban leyendo aumentaba su nivel de desconfianza hacia si mismxs para poder resolver la tarea.

El sistema educativo actual poco a poco va cambiando, pero todavía queda mucho por recorrer ya que sigue más enfocado:  en la competitividad, en quien llega primero y con más nota, en la memorización y repetición de conceptos, que en el  entrenamiento de competencias emocionales,  de razonamiento y comprensión. 

La memorización de conceptos sin entender lo que se esta haciendo,  y sin entender el sentido del porqué se está haciendo lo que se está haciendo, así como la unificación de criterios para todo el alumnado,  está dando como resultado: castración de la curiosidad, anulación del espíritu critico y aumento de vínculos basados en la dependencia y la sobreprotección.

¡Deseo este post os sea útil!

Una llavor de canvi.

 

 

NADAL 2020

 
 Hivern
 Estimo la quietud dels jardins
 i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 Estimo la tendresa de la pluja
 i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
 i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

 Estimo les nits inacabables
 i la gent que s'apressa sortint del cinema.

 L'hivern no és trist:
 És una mica malenconiós,
 d'una malenconia blanca i molt íntima.

 L'hivern no és el fred i la neu:
 és un oblidar la preponderància del verd,
 un recomençar sempre esperançat.

 L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
 damunt les coses. 

L'hivern és el silenci,
 és el poble en silenci,
 és el silenci de les cases
 i el de les cambres
 i el de la gent que mira, rera els vidres,
 com la neu unifica els horitzons
 i ho torna tot 

MIQUEL MARTÍ POL

Somriure amb els ulls

ulls nenaEt miro buscant els teus ulls, buscant una connexió, una vibració, ben bé no sé el que busco mirant els teus ulls, el que si tinc clar és el que penso,  la conec?

Em tornes la mirada, em mires també als ulls, en ells hi veig la por, una por que ara m’adono amb la teva mirada que jo també sento. M’has fet de mirall, he vist en els teus ulls allò que a través dels meus també transmeto, i que fins avui no m’havia adonat, o no m’ho havia permès verbalitzar. Tothom s’ha convertit amb enemic potencial de tothom.

Camino ràpidament, tot ho faig de pressa,  la meva respiració també s’accelera. El meu cap és una metralleta de pensaments, entremig del caos mental hi ha un pensament que es repeteix, i es repeteix: va Eva, va Eva, acaba de pressa, i cap a casa.

Ara si, tornant cap a casa veig una persona molt estimada, i em fa un salt al cor en veure-la darrere la mascareta,  aguanto el plor, no vull que s’adoni de la tristesa que sento, vull distreure’m amb algun comentari estúpid,  però el patiment és més gran i sento una pressió en el coll, aleshores arrufo el nas, i la meva vulnerabilitat queda al descobert, no puc amagar unes arrugues que de manera instintiva es mostren en el meu front.

Fa seixanta dies que visc sortir al carrer amb aquesta angoixa,  i no puc més, avui he pres una determinació:  vull sortir al carrer amb un somriure als ulls. Vull deixar de patir i sentir angoixa.

Es per això que amb aquest post em comprometo, a partir d’avui a: regalar-li un somriure d’ulls a cada persona que em creui pel carrer, la conegui o no. I a més, us convido a totes les persones que vulgueu, i que tingueu ganes d’aportar un granet de sorra positiu a la mama terra, us afegiu aquest repte, perquè mentre somriem no estarem en el caos mental, mentre somriem no estem en el bucle negatiu que ens porta la por.

Un dia qualsevol de maig 2020…

Versión en castellano

Te miro buscando tus ojos, buscando una conexión, una vibración, a lo menos no sé lo que busco mirando tus ojos, lo que si tengo claro es lo que pienso, la conozco?

Me vuelves la mirada, me miras también a los ojos, en ellos veo el miedo, un miedo que ahora me doy con tu mirada que yo también siento. Me has hecho de espejo, he visto en tus ojos lo que a través de mis también transmito, y que hasta hoy no me había dado cuenta, o no me había permitido verbalizar. Todo el mundo se ha convertido con enemigo potencial de todos.

Camino rápidamente, todo lo hago rápido, mi respiración también se acelera. Mi cabeza es una metralleta de pensamientos, en medio del caos mental hay un pensamiento que se repite, y se repite: va Eva, va Eva, acaba de prisa, y para casa.

Ahora si, volviendo a casa veo una persona muy querida, y me da un salto el corazón al verla detrás la mascarilla, aguanto el llanto, no quiero que se dé cuenta de la tristeza que siento, quiero distraerme con algún comentario estúpido, pero el sufrimiento es mayor y siento una presión en el cuello, entonces arrufo la nariz, y mi vulnerabilidad queda al descubierto, no puedo ocultar unas arrugas que de manera instintiva se muestran en mi frente.

Hace sesenta días que vivo salir a la calle con esta angustia, y no puedo más, hoy he tomado una determinación: quiero salir a la calle con una sonrisa en los ojos. Quiero dejar de sufrir y sentir angustia.

Es por ello que con este post me comprometo, a partir de hoy en: regalarle una sonrisa de ojos a cada persona que me cruce por la calle, la conozca o no. Y además, os invito a todas las personas que desee, y que tenga ganas de aportar un granito de arena positivo en la mama tierra, os añada este reto, porque mientras sonreímos no estaremos en el caos mental, mientras sonreímos no estamos en el bucle negativo que nos lleva el miedo.

Un día cualquiera de mayo 2020 …
Enviar comentarios
Historial
Guardadas
Comunidad

 

La revolució educativa del Segle XXI

 

revolucion a la educacion

 

Estem vivim una revolució, la Revolució de la Tecnologia i la informació. Ja fa temps que estan apareixen noves maneres de treballar, de produir productes i serveis, noves maneres de comunicar-nos, noves maneres de viure i organitzar-nos.

Tal com va passar en la Revolució Industrial en el seu moment estem veient una transformació, s’està generant un gran canvi social i econòmic, i sobretot, tal com va passar a la revolució industrial, també es preveu una gran canvi en l’educació.

Cada dia que passa s’està fent més evident que no podrem continuar en aquella situació que anomenarem normalitat, sobretot en l’àmbit educatiu, es fa evident que no podrem continuar educant com ho estàvem fent fins ara. Algunes de les mesures plantejades per la Conselleria Educació toquen l’absurd, en canvi hi ha alternatives, que fa temps estan sobre la taula, però que no s’estan tenint en compte, i sota el meu punt de vista ara es l’hora d’activar-les.

Em refereixo a l’escolarització a casa, una alternativa que trien cada vegada més families catalanes de manera clandestina, però que es realitza de manera legal a paisos com ara el Regne Unit, França, Bèlgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda i els Estats Units. Aquí a Catalunya, no hi ha una prohibició explicita,  però les families que trien aquesta possibilitat es troben una mica al llimbs.

En alguns paisos l’escolarització a casa consisteix en que un adult, sigui pare, mare, o no, pot ser tutor de 4 o 5 criatures, i aquestes poden ser del mateix nucli familiar o no. Els continguts son supervisats per les autoritats competents, i es realitzen les avaluacions en centres educatius.

En aquestes llars l’aprenentatge es realitza a través del viure, és un aprenentatge significatiu, es a dir,  treballen les matemàtiques,  lectura o l’escriptura a la vegada que cuinen o treballen en un hort. Son espais on es desperta la pregunta mitjançant el contacte vital amb la natura, i es a partir d’aquesta que es van desplegant les activitats setmanals. Son espais respectuós, i col·laboratius, que esdevén una comunitat, en la que tothom està implicat, i tothom cuida de tothom. Uns espai de conversa, de reflexió i adequats als ritmes de treball de cada infant.

Les escoles de primària a Catalunya avui son macro escoles, son escoles amb més de cinc-cent infants o instituts amb més de mil criatures, i en elles es fa molt difícil treballar aquest tipus aprenentatge. Un aprenentatge integral en el que es treballen continguts teòrics a la vegada que es treballen capacitats socials i emocionals, juntament amb la corporalitat.

Es l’hora d’aixecar-nos i entre totes començar la revolució educativa del segle XXI

Versión en castelleno

Estamos viviendo una revolución, la Revolución de la Tecnologia y la inforamción. Ya hace tiempo que están aparecen nuevas maneras de trabajar, de producir productos y servicios, nuevas maneras de comunicarnos, nuevas maneras de vivir y organizarnos.

Como ocurrió en la Revolución Industrial en su momento estamos viendo una transformación, se está generando un gran cambio social y económico, y sobre todo, tal como ocurrió en la revolución industrial, también se prevé una gran cambio en el educación.

Cada día que pasa se está haciendo más evidente que no podemos continuar aquella situación que llamaremos normalidad, sobre todo en el ámbito educativo, se hace evidente que no podemos continuar educando como lo estábamos haciendo hasta ahora. Algunas de las medidas planteadas por la Consejería Educación tocan el absurdo, en cambio hay alternativas, que hace tiempo están sobre la mesa, pero que no se están teniendo en cuenta, y bajo mi punto de vista ahora es la hora de activarlas.

Me refiero a la escolarización en casa, una alternativa que eligen cada vez más familias catalanas de manera clandestina, pero que se realiza de manera legal en países como el Reino Unido, Francia, Bélgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda y Estados Unidos . Aquí en Cataluña, no hay una prohibición explícita, pero las familias que eligen esta posibilidad se encuentran un poco al limbo.

En algunos países la escolarización en casa consiste en que un adulto, sea padre, madre, o no, puede ser tutor de 4 o 5 criaturas, y éstas pueden ser del mismo núcleo familiar o no. Los contenidos son supervisados ​​por las autoridades competentes, y se realizan las evaluaciones en centros educativos.

En estos hogares el aprendizaje se realiza a través del vivir, es un aprendizaje significativo, es decir, trabajan las matemáticas, lectura o la escritura a la vez que cocinan o trabajan en un huerto. Son espacios donde se despierta la pregunta mediante el contacto vital con la naturaleza, y es a partir de esta que se van desplegando las actividades semanales. Son espacios respetuosos i colaborativos, que se convierten en una comunidad, en la que todo el mundo está implicado, y todo el mundo cuida de todos. Unos espacio de conversación, de reflexión y adecuado a los ritmos de trabajo de cada niño.

Las escuelas de primaria en Cataluña hoy son macro escuelas, son escuelas con más de cinco-ciento niños o institutos con más de mil niños, y en ellas se hace muy difícil trabajar este tipo aprendizaje. Un aprendizaje integral en el que se trabajan contenidos teóricos a la vez que se trabajan capacidades sociales y emocionales, junto con la corporalidad.

Se la hora de levantarnos y entre todas comenzar la revolución educativa del siglo XXI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TIPS PER AUGMENTAR ENERGIA POSITIVA

Foto Tips Energia 2

  • Mirar les noticies només un cop al dia, i de fonts fiables. Controla l’estona xarxes socials.
  • Acceptar la situació. El què passa no es culpa de ningú. Fes el que estigui a la teva ma. Actua local impacte global “Cadascú de nosaltres col·labora en la construcció de la salvació de la humanitat”
  • Desconnectar, badar,  dormir entre 7 o 8 hores, fer meditació i/o relaxació.
  • Menjar saludable i amb els cinc sentits, gaudeix del menjar.
  • Si no tens ganes de fer-ho, no ho facis. I si ho fas fes-ho amb alegria. Deixa la queixa per altres temps. Busca les motivacions en el teu interior.
  • Somriu, riu, mira pel·lícules o obres de teatre que facin riure.
  • Mantenir la teva vida social. Parlar amb gent positiva, que et doni confiança
  • Primer cuida’t tu, i desprès als demés. Tingués paciència amb tu mateixa.
  • Segueix una rutina amb horaris per anar dormir i llevar-se, higiene. Fer una planificació setmanal.
  • Fer alguna acció per ajudar a altres més vulnerables que tu.
  • La por ens paralitza, i ens pot portar a l’angoixa. Quan et sentis atrapada per la por para per analitzar-la: apunta en un paper tot allò que se’t passa pel cap i reflexiona si son arguments objectius o subjectius.
  • Dibuixar, cantar, ballar, fer esport dins de casa, llegir, o fins i tot escriure un diari personal per tal d’alliberar la ment de pensaments negatius. Fer aquella activitat manual que t’agrada molt fer però que fora de l’estat de l’alarma no li pots dedicar el temps que t’agradaria.

Versión en castellano

  • Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.
  • Mirar las noticias solo una vez al día, y de fuentes fiables. Controla el tiempo de connexión en las  redes sociales.
  • Aceptar la situación. El qué pasa no es culpa de nadie. Haz lo que esté en tu mano. Actúa local impacto global “Cada cual de nosotros colabora en la construcción de la salvación de la humanidad”
  • Desconecta, duerme entre 7 o 8 horas, hacer meditación y/o relajación.
  • Comer saludablamente y con los cinco sentidos, disfruta de la comida.
  • Si no tienes ganas de hacerlo, no lo hagas. Y si lo haces hazlo con alegría. Deja la queja para otros tiempos. Busca las motivaciones en tu interior.
  • Sonrie, ríe. mira películas o obras de teatro que ef den risa.
  • Mantener tu vida social. Hablar con gente positiva, que te dé confianza
  • Primero cuídate tú, y después a los demás. Ten paciencia contigo misma.
  • Sigue una rutina con horarios para ir dormir y levantarte por la mañna, higiene. Haz una planificación semanal.
  • Hacer alguna acción para ayudar a otras más vulnerables que tú.
  • El miedo nos paraliza, y nos puede llevar a la angustia. Cuando te sientas atrapada por el miedo analizala: apunta en un papel todo aquello que se te pasa por la cabeza y reflexiona si son argumentos objetivos o subjetivos.
  • Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.

Distància adequada

Erizos de concha verde

 

Recordem aquests dies de confinament el conte Arthur Schopenhauer

Avui és un dia molt fred, un grup d’eriçons que es troben prop senten simultàniament una gran necessitat de calor. Per satisfer la seva necessitat, busquen la proximitat corporal dels altres, però com més s’acosten, més dolor causen les pues de el cos de l’eriçó veí. No obstant això, pel fet que el allunyar va acompanyat de la sensació de fred, es veuen obligats a anar canviant la distància fins que troben la separació òptima (la més suportable).

La idea que aquesta paràbola vol transmetre és que com més propera sigui la relació entre dos éssers, més probable serà que es puguin fer mal l’un a l’altre, al temps que, com més llunyana sigui la seva relació, tant més probable és que sentin la angoixa i el dolor de la soledat. Cal doncs, trobar la distància adequada.

Versión en castellano

Recordemos estos días de confinamiento el cuento Arthur Schopenhauer

En un día muy frío, un grupo de erizos que se encuentran cerca sienten simultáneamente una gran necesidad de calor. Para satisfacer su necesidad, buscan la proximidad corporal de los otros, pero cuanto más se acercan, más dolor causan las púas del cuerpo del erizo vecino. Sin embargo, debido a que el alejarse va acompañado de la sensación de frío, se ven obligados a ir cambiando la distancia hasta que encuentran la separación óptima (la más soportable).

La idea que esta parábola quiere transmitir es que cuanto más cercana sea la relación entre dos seres, más probable será que se puedan hacer daño el uno al otro, al tiempo que, cuanto más lejana sea su relación, tanto más probable es que sientan la angustia y el dolor de la soledad. Hemos de encotrar la distancia adecuada.

Autor: Arthur Schopenhauer

 

Deixar anar, una manera d’estimar

16-18Fa uns mesos que vam acabar el 2019, l’any en què les meves criatures una en va fer 16 i l’altre 18, l’any que vaig prendre consciència què volia dir “deixar anar el fil i començar a volar”.

És habitual escoltar de molts pares i mares dir: “Ara no, però quan en Marc faci tres anys aleshores farem…”, o “quan en Marc faci sis serà diferent perquè…”, “Els nou farem…”, ”  enfocats en allò que serà l’infant en un futur, deixant de viure el present, esperant que canviï allò que no accepten. Fen suposicions de com aniran les coses, i sobre aquestes van creant solucions. Però realment el que acaba passant no és ni el 50% d’allò que havíem especulat o suposat, precisament perquè no hi ha un argument que sigui un fonament objectiu, si no que són només pensaments o idees d’allò que podria ser. I quan no passa allò que esperem que passi ens genera frustració, ràbia i queixa.

El que els altres decideixen fer no està a les nostres mans, i si volem que els nostres infants siguin persones independents hem de deixar de controlar el que ells i elles fan, i si ens entossudim a dirigir les seves vides prendre’m mal.  Nosaltres, els adults som el vehicle perquè ells puguin arribar aquest món, i la nostra feina es acompanyar-los a que trobin el seu camí. Durant l’etapa de l’infància hem de construir uns bons fonaments, cal dona’ls-hi de  recursos per tal que les criatures tinguin les suficients eines per decidir el que voler fer amb la seva vida. Ells han de saber que nosaltres sempre estarem al seu costat, ni davant ni darrere, ni estirant ni empenyent.

Passa amb un instant, de sobte veus que ha desaparegut la criatura,   a casa ja no veus aquell marrec, ja no veus aquell infant, sinó de sobte veus a una persona que et mira als ulls, i et parla d’una manera diferent, i tu per escoltar-la ja no et cal ajupir-te, i pots mantenir una discussió, una conversa intel·ligent i enriquidora.  Està tan alta com tu,  i  et continua parlant però tu no l’escoltes perque en aquest moment estàs més atenta d’escoltar els teus pensaments, que et diuen: com ho has fet?, com has arribat fins aquí?, on és la criatura?, què allò que t’està explicant la teva filla o el teu fill de setze anys.

T’adones que ha creat els seus propis criteris, els seus punts de vista, les seves opinions, molt diferents de les teves, i que moltes no les comparteixes, però és precisament per això, perquè els seus criteris son molt diferents dels teus vol dir que has fet la feina ben feta. Doncs li has donat allò que necessita per resoldre les dificultats de la vida, esperit crític i autonomia emocional.  T’adones, que ja pots deixar anar el fil perquè ella pugui volar sola.

I quan deixés anar sents mareig, angoixa,  tristesa, por, molta por, com si et trobessis davant d’un penya-segat. En aquell precís moment apareixen molts sentiments desadaptatius, però als que no et pots permetre quedar-te atrapada, perquè aquesta vida no es la teva és la seva. Tot canvia quan prens consciència del perquè estàs deixant anar, aleshores apareix l’Amor i altres sentiments com la satisfacció, l’orgull, i la llibertat.  És el moment de deixar anar per estimar.

Versión en castellano.

Dejar ir, una manera de amar

Hace unos meses que terminamos el 2019, el año en que mis criaturas una hizo 16 y el otro 18, el año que tomé conciencia que quería decir “soltar el hilo y empezar a volar”.

Es habitual escuchar de muchos padres y madres decir: “Ahora no, pero cuando Marc haga tres años entonces haremos …”, o “cuando Marc haga seis será diferente porque …”, “Los nueve haremos … “,” enfocados en lo que será el niño en un futuro, dejando de vivir el presente, esperando que cambie lo que no aceptan. Fen suposiciones de cómo irán las cosas, y sobre estas van creando soluciones. Pero realmente lo que acaba pasando no es ni el 50% de lo que habíamos especulado o supuesto, precisamente porque no hay un argumento que sea un fundamento objetivo, sino que tan solo son pensamientos o ideas de lo que podría ser. Y cuando no pasa lo que esperamos que pase nos genera frustración, rabia y queja.

Lo que los demás deciden hacer no está en nuestras manos, y si queremos que nuestros niños sean personas independientes debemos dejar de controlar lo que ellos y ellas hacen, y si nos empeñamos en dirigir sus vidas nos haremos daño. Nosotros, los adultos somos el vehículo para que ellos puedan llegar este a mundo, y nuestro trabajo está en  acompañarlos a que encuentren su camino. Durante la etapa de la infancia debemos construir unos buenos cimientos, hay darles hay de recursos para que las criaturas tengan las suficientes herramientas para decidir lo que quiso hacer con su vida. Ellos deben saber que nosotros siempre estaremos a su lado, ni delante ni detrás, ni estirando ni empujando.

Pasa con un instante, de repente ves que ha desaparecido la criatura, en casa ya no ves aquel chiquillo, ya no ves ese niño, sino de repente ves a una persona que te mira a los ojos, y te habla de una manera distinta, y tu para escucharla ya no necesitas agacharte, y puedes mantener una discusión, una conversación inteligente y enriquecedora. Está tan alta como tú, y te continua hablando  pero tú no la escuchas porque en este momento estás más atenta de escuchar tus pensamientos, que te dicen: ¿cómo lo has hecho ?, ¿cómo has llegado hasta aquí ?, ¿dónde está la criatura ?, que de lo te está contando tu hija o tu hijo de dieciséis años.

Te das cuenta que ha creado sus propios criterios, sus puntos de vista, sus opiniones, muy diferentes de las tuyas, y que muchas no las compartes, pero es precisamente por eso, porque sus criterios son muy diferentes de los tuyos quiere decir que has hecho el trabajo bien hecho. Pues le has dado lo que necesita para resolver las dificultades de la vida, espíritu crítico y autonomía emocional. Te das cuenta, que ya puedes soltar el hilo para que ella pueda volar sola.

Y cuando sueltas sientes mareo, angustia, tristeza, miedo, mucho miedo, como si te encontraras ante un acantilado. En ese preciso momento aparecen muchos sentimientos desadaptativos, pero no te puedes permitir quedarte atrapada a ellos, porque esta vida no es tuya sino suya. Todo cambia cuando tomas conciencia del porque estás soltando, porqué entonces aparece el Amor y otros sentimientos como la satisfacción, el orgullo, y la libertad. Es el momento de soltar para amar.

 

“Què significa per a tu quedar-te a casa?”

Authentic hut from the branches of the forest, summer Sunny day
(c) foto 123RF

“Em sento com a casa”, “com a casa, enlloc” i  “per fi a casa”, són frases fetes que la majoria de persones que esteu llegint aquest post les heu dites o bé les heu escoltades. Són expressions d’ús molt habitual, que tenen un significat invariable i no es poden traduir literalment a un altra llengua, doncs s’utilitza el seu significat amb un sentit figurat.

L’altre dia pensava que potser el sentit figurat d’aquestes frases té molt a veure amb l’origen de la paraula casa. Casa és una paraula d’origen llatí que fou creada per identificar un espai segur pels humans ubicat enmig de les vinyes. Casa era aquell habitatge rústic, fet de branques, tipus barraca o cabana, on els camperols es protegien del fred, de la pluja,  dels raigs del sol. Un lloc on també es podien refugiar dels atacs dels animals, i on se sentien fora del perill de trampes o altres incerteses.

Quan tenim un dia o dies durs, i per fi arribem a casa, en moltes ocasions ens surt un per fi a casa!”. Un per fi a casa que en el seu sentit figurat vol dir: em puc descalçar, puc anar despullada, puc fer el que vulgui, puc expressar el que vulgui, puc ser jo. És el moment en que torno a ser jo, i m’allibero del pes que he estat portant durant tot el dia o durant X dies.  Malauradament no tothom pot viure un arribar a casa des de aquesta mirada,  encara avui a moltes llars és impossible poder experimentar aquesta sensació, doncs en elles  es viuen situacions de violència familiar, tant verbal com física, majoritàriament cap a les dones i als infants, que fan que aquest arribar a casa sigui una experiència desagradable. La violència dins casa provoca molt dolor perdurable en el temps.  Aquestes vivències carregades d’una alta dosis d’emocionalitat, queden gravades en el sotarrani del cervell. Quan això succeix, quan es produeix aquesta dissonància entre el que hauria de ser, i el que finalment és, degut a què en el  programari que ens ve de sèrie tenim gravada una creença, en aquest cas:  casa és un lloc segur, on m’han de cuidar i m’han de protegir, i ocorreix un altre circumnstància, aleshores es genera malestar i patiment.  En aquests casos cal treballar-ho,  si es vol viure desde la pau interior, perquè a cap pare o mare van ensenyar a fer de pare o mare, i perquè: “Tenir un piano no et converteix en pianista, tenir una criatura tampoc et converteix en pare o mare” Michael A. Levine

En alguns jocs, com ara el Fet i Amagar, el crit de Casa!, també és un  indicador que estem fora de perill.

Casa per a mi és aquell lloc on em sento lliure, on em sento respectada, on em sento escoltada, on tinc permís per expressar els sentiments, on no em sento jutjada per allò que faig o penso. Casa és la meva essència. Casa sóc JO.

Avui fa una setmana que les autoritats sanitaris del país van recomanar ens quedéssim confinats a casa, a causa de les complicacions que estava provocant un nou virus, el Covid-19 que va debutar el mes de Gener a la Xina. A partir d’aleshores molts adults moguts per la por, es posen les mans al cap perquè pensen què no sabran que fer ells amb el temps que tindran ni tampoc sabran què fer amb les criatures. En paral·lel arriba a través de les xarxes socials un bombardeig  d’idees per fer activitats, amb criatures i sense criatures, que està molt bé com a inspiració, però també, que succeís això ens pot ajudar a obrir la ment per reflexionar sobre: de veritat no se’ns ocorrerà res per fer?, ens ho han de dir el què hem de fer? No som capaços de pensar-ho nosaltres? Desprès de queixar-nos dia rere dia que no tenim temps, i ara que tenim tot el temps del món, no sabem que fer amb ell? de veritat? Em donava la sensació de què els pares sentien que passaria una catàstrofe, o quelcom traumàtic, com si quedar-se amb les criatures a casa durant quinze dies no hagués passat mai,  com si passés per primera vegada a la història de la humanitat que: uns adults s’haguessin de quedar confinats a casa amb les criatures durant dies i dies per culpa d’una malaltia. Em sap greu xafar l’ull de poll, però recordo molts i molts  dies de confinament a casa, amb el Pol i la Núria malalts, i jo des de casa treballant. I si, eren durs, però part del procés d’educar.

Bé torno al Covid-19, aquest bitxo que va arribar a Catalunya cap a finals de Febrer, si no vaig errada. La propagació i el contagi d’aquest virus ha estat molt ràpida, i extensa, convertint la malaltia provocada pel virus amb una pandèmia, doncs afecta practicament a tot el planeta. Veien l’experiència de la Xina, aquí a Catalunya es va decidir fer el mateix : aïllament. Doncs s’havia comprovat que, trencant la cadena de contagi la propagació del virus s’aturava. En un principi semblava un virus de “pacotilla”, que tindria poc impacte en la salut de les persones, que hi hauria poques persones infectades, o almenys així ens ho van fer creure amb les declaracions del responsable del Centre d’emergències del Gobierno de España. Durant aquells dies no escoltava les notícies, treballava de 9h. a 21h., i el que coneixia del Covid-19 era el que m’explicaven els alumnes. Aquells dies anava de feina fins a les celles, a més se m’havien afegit problemes personals, i per tant anava molt atabalada, i el poc temps que tenia l’utilitzava per les necessitats bàsiques: menjar i dormir. El cert es que, dia rere dia, és una evidència, s’ha anat complicant la situació, i hem arribat a dia d’avui amb alguns Hospitals de Catalunya col·lapsats, doncs ja no disposen de material de protecció pel personal sanitari així com tampoc disposem de suficient llits pels malalts. Ara el  fet de quedar-se a casa ja no és una recomanació sinó que és una obligació.

Aquest bitxo, creat per la pròpia naturalesa,  ens posa a la humanitat en una situació d’escac i mat, ens posa davant la situació de decidir entre:  parar i dir prou, o continuar en aquest remolí imparable que ens porta cap a la destrucció i el caos.  Ara toca, si volem salvar-nos quedar-nos quiets i aïllats, temps pel silenci, per a la reflexió, per a prendre consciència. És  des de una tasca insignificant, com és la de quedar-se quiet, bé quedant-nos tothom quiets que podrem aconseguir aturar la destrucció. La destrucció és ràpida i insolidaria, tot el contrari de la creació que és lenta i solidària. La  lentitud i la solidaritat son dos valors necessaris i imprescindibles  per a la creació. Tothom que ha plantat un arbre ho sap, la naturalesa és lenta, des que es planta la llavor fins que surt el primer brot poden passar dies, messos,  fins i tot anys. La naturalesa és solidària perquè tots els arbres estan units per sota terra per les seves arrels, i aquests se sostenen tots entre tots.

La lentitud i la solidaritat són valors que estan dins nostre, dins la nostra casa.  Formen part de l’immobilitzat immaterial, d’allò que és invisible als ulls però que és part molt important de la nostra essència. Els valors només són valors quan aquests es posen en moviment. Un valor es fa visible a través de les accions,  i és només a través de les accions que podem canviar el món que ens envolta.

Em sento agraïda a la vida que m’hagi donat l’oportunitat de quedar-me a casa, sento que ho necessitava, i que m’ajudarà a créixer, aprendre i evolucionar!

I per a tu, què significa quedar-te a casa?

#JoActuo  #EmQuedoAcasa #QuedatAmbTu #QuedatAmbLaTevaEssència.

Versión en castellano

¿Qué significa para ti, quedarte en casa?

“Me siento como en casa”, “como en casa, en ningún sitio” y “por fin en casa”, son frases hechas que la mayoría de personas que está leyendo este post las habéis dichas o bien las ha escuchadas. Son expresiones de uso muy habitual, que tienen un significado invariable y no se pueden traducir literalmente a otra lengua, pues utiliza su significado con un sentido figurado.

El otro día pensaba que tal vez el sentido figurado de estas frases tiene mucho que ver con el origen de la palabra casa. Casa es una palabra de origen latino que fue creada para identificar un espacio seguro para los humanos ubicado en medio de los viñedos. Casa era aquella vivienda rústico, hecho de ramas, tipo barraca o cabaña, donde los campesinos se protegían del frío, de la lluvia, los rayos del sol. Un lugar donde también se podían refugiarse de los ataques de los animales, y donde se sentían a salvo de trampas u otras incertidumbres.

Cuando tenemos un día o días duros, y por fin llegamos a casa, en muchas ocasiones nos sale un fin en casa! “. Un fin en casa que en su sentido figurado significa: me puedo descalzar, puedo ir desnuda, puedo hacer lo que quiera, puedo expresar lo que quiera, puedo ser yo. Es el momento en que vuelvo ser yo, y me libero del peso que he estado llevando durante todo el día o durante X días. Desafortunadamente no todos pueden vivir un llegar a casa desde esta mirada, aún hoy en muchos hogares es imposible poder experimentar esta sensación, pues en ellas se viven situaciones de violencia familiar, tanto verbal como física, mayoritariamente hacia las mujeres y los niños, que hacen que este llegar en casa sea una experiencia desagradable. La violencia dentro casa provoca mucho dolor perdurable en el tiempo. Estas vivencias cargadas de una alta dosis de emocionalidad, quedan grabadas en el sotarrani del cerebro. cuando esto sucede, cuando se produce esta disonancia entre el que debería ser, y lo que finalmente es, debido a que en el software que nos viene de serie tenemos grabada una creencia, en este caso: casa es un lugar seguro, donde me han de cuidar y me tienen que proteger, y ocurre un otro circumnstància, entonces se genera malestar y sufrimiento. En estos casos hay que trabajarlo, si se quiere vivir desde la paz interior, porque a ningún padre o madre enseñaron a hacer de padre o madre, y porque: “Tener un piano no te convierte en pianista, tener una criatura tampoco te convierte en padre o madre “Michael A. Levine

En algunos juegos, como el Hecho y Ocultar, el grito de Casa !, también es un indicador de que estamos fuera de peligro.

Casa para mí es aquel lugar donde me siento libre, donde me siento respetada, donde me siento escuchada, donde tengo permiso para expresar los sentimientos, donde no me siento juzgada por lo que hago o pienso. Casa es mi esencia. Casa soy YO.

Hoy hace una semana que las autoridades sanitarios del país recomendaron nos quedáramos confinados en casa, debido a las complicaciones que estaba provocando un nuevo virus, el Covidien-19 que debutó el mes de Enero en China. A partir de entonces muchos adultos movidos por el miedo, se ponen las manos en la cabeza porque piensan que no sabrán que hacer ellos con el tiempo que tendrán ni tampoco sabrán qué hacer con los niños. En paralelo llega a través de las redes sociales un bombardeo de ideas para hacer actividades, con criaturas y sin criaturas, que está muy bien como inspiración, pero también, que sucediera esto nos puede ayudar a abrir la mente para reflexionar sobre : de verdad no se nos ocurrirá nada por hacer ?, nos lo tienen que decir lo que tenemos que hacer? No somos capaces de pensarlo nosotros? Después de quejarnos día tras día que no tenemos tiempo, y ahora que tenemos todo el tiempo del mundo, no sabemos que hacer con él? de verdad? Me daba la sensación de que los padres sentían que pasaría una catástrofe, o algo traumático, como si quedarse con las criaturas en casa durante quince días no hubiera pasado nunca, como si pasara por primera vez en la historia de la humanidad que: unos adultos debieran quedar confinados en casa con los niños durante días y días por culpa de una enfermedad. Siento pisar el callo, pero recuerdo muchos y muchos días de confinamiento en casa, con el Polo y Núria enfermos, y yo desde casa trabajando. Y si, eran duros, pero parte del proceso de educar.

Bien vuelvo al Covidien-19, este bicho que llegó a Cataluña hacia finales de Febrero, si no me equivoco. La propagación y el contagio de este virus ha sido muy rápida, y extensa, convirtiendo la enfermedad provocada por el virus con una pandemia, pues afecta prácticamente a todo el planeta. Veían la experiencia de China, aquí en Cataluña se decidió hacer lo mismo: aislamiento. Pues se había comprobado que, rompiendo la cadena de contagio la propagación del virus se detenía. En un principio parecía un virus de “pacotilla”, que tendría poco impacto en la salud de las personas, que habría pocas personas infectadas, o al menos así nos lo hicieron creer con las declaraciones del responsable del Centro de emergencias del Gobierno de España. Durante aquellos días no escuchaba las noticias, trabajaba de 9h. a 21h.,
Envia suggeriments
Historial
Desades
Comunitat