Blog

Seguramente en muchas ocasiones te has sentido como un gajo de mandarina en una cabeza de ajos. ¿Cuales fueron las emociones que se activaron? ¿Qué hicieron los ajos?

Una persona puede formar parte de un grupo y a la vez sentir que No pertenece a ese grupo. La palabra Pertenecer nos lleva al ser, al sentimiento. Pertenecer proviene del latín Pertinere “ser pertinente, ser propiedad de” .Una cosa es encajar y otra pertenecer.

Comparto un texto excelente para reflexionar sobre el concepto Pertenecer, de lectura dulce pero a la vez profunda, escrito por Clarice Lispector titulado “La soledad de no pertenecer”

“Estoy segura de que en la cuna mi primer deseo fue el de pertenecer. Por motivos que ahora no importan, debía de estar siendo que no pertenecía a nada ni a nadie. Nací por nacer. 

Ya en la cuna sentí esta hambre humana y ha seguido acompañándome toda la vida, como si fuese un destino. Hasta el punto de que mi corazón se contrae de envidia y de deseo cuando veo a una monja: ella pertenece a Dios.

Precisamente porque es tan fuerte en mí el hambre de entregarme a algo o a alguien me volví bastante arisca: tengo miedo de revelar cuánto lo necesito y lo pobre que soy. Sí, lo soy, muy pobre. Solo tengo un cuerpo y un alma. Y necesito más que eso. Quién sabe si empecé a escribir tan pronto porque, al escribir, por lo menos me pertenecía un poco a mí misma, aunque eso sea solo un triste facsímil.

Con el tiempo, sobre todo en los últimos años, he perdido la capacidad de ser persona. Ya no sé cómo se hace. Y una forma nueva de la “soledad de no pertenecer” ha empezado a invadirme como la hiedra de un muro.

Si mi deseo más antiguo es el de pertenecer, ¿por qué entonces nunca he formado parte de clubes o de asociaciones? Porque no es eso a lo que yo llamo pertenecer. Lo que yo quisiera, y no consigo, es por ejemplo que todo lo que de bueno surgiese en mi interior pudiese entregarlo a aquello a lo que perteneciese. Incluso mis alegrías, qué solitarias son a veces. Y una alegría solitaria puede volverse patética. Es como quedarse con un regalo envuelto en papel bonito en las manos y no tener a quién decirle: toma, es tuyo, ¡ábrelo! Como no quiero verme en situaciones patéticas y, por una especie de contención, evito el tono de tragedia, raramente envuelvo con papel de regalo mis sentimientos.

Pertenecer no resulta solo de ser débil y de necesitar unirse a algo o a alguien más fuerte. Muchas veces mi intenso deseo de pertenecer surge de mi propia fuerza, quiero pertenecer para que mi fuerza no sea inútil y haga más fuerte a una persona o a una cosa.

Aunque tengo una alegría: pertenezco, por ejemplo, a mi país, y como millones de otras personas pertenezco tanto a él que soy brasileña. Y yo que, muy sinceramente, nunca he deseado o desearé la popularidad -soy demasiado individualista para poder soportar la invasión de la que es víctima una persona popular-, me siento sin embargo feliz de pertenecer a la literatura brasileña por motivos que no tienen nada que ver con la literatura, porque ni siquiera soy una literata o una intelectual. Soy feliz solo por ‘formar parte’.

Casi consigo visualizarme en la cuna, casi consigo reproducir en mí la vaga y sin embargo permanente sensación de necesitar pertenecer. Por motivos que ni siquiera mi madre o mi padre pudieron controlar, nací y me quedé así: nacida.

Sin embargo fui planeada para nacer de una manera tan bonita. Mi madre ya estaba enferma, y, según una superstición bastante extendida, se creía que tener un hijo curaba a las mujeres de una enfermedad. Entonces fui deliberadamente creada: con amor y con esperanza. Pero no curé a mi madre. Y hasta hoy siento la carga de esta culpa: me hicieron para una misión determinada y fallé. Como si contasen conmigo en las trincheras de una guerra y hubiese desertado. Sé que mis padres me perdonaron haber nacido en vano y haber traicionado su gran esperanza. Pero yo, yo no me lo perdono. Desearía que simplemente se hubiese producido un milagro: nacer yo y curar a mi madre. Entonces sí: habría pertenecido a mi padre y a mi madre. No podía confiar a nadie esa especie de soledad de no pertenecer porque, como un desertor, mantenía el secreto de una huida que por vergüenza no podía ser conocido.

La vida me ha hecho de vez en cuando pertenecer, como si lo hiciese para darme la medida de lo que pierdo cuando no pertenezco. Y entonces lo supe: pertenecer es vivir. Lo sentí con la sed de quien está en el desierto y bebe con ansia los últimos tragos de agua de una cantimplora. Y después la sed vuelve y camino realmente por el desierto.”

Deseo os haya servido la reflexión sobre la distinción: Formar parte vs. pertenecer, porque aunque parece a simple vista que significan lo mismo, podemos encontrar alguna diferencia importante.

Texto de La soledad de no pertenecer, por Clarice Lispector “Aprendiendo a vivir” Clarice Lispector

A la sortida d’una formació a un col·lectiu sanitari coincideixo amb un company també formador. Tots dos anem a la recerca d’una boca de metro per tornar cap al Penedès. Tots dos tenim pressa. Tots dos volem arribar com més aviat millor a casa perquè la tarda ens toca un altra formació, i volem fer un descans abans de l’altra sessió.

Avui m’he calçat sabata de taló, i, tot i que no és un taló prim sinó ampla, d’uns 4 o 5 cm d’alçada, n’hi ha prou per provocar-me alguna que altra torçada de turmell. El camí fins a arribar al punt del transport públic fa baixada, és un pendent molt pronunciada, i a més estan en obres, per tant, he d’anar sortejant sots, pedres…

Arribem a la boca de metro, i penso “per fi, aquí reduirà la marxa”. Doncs no, ell continua a la seva velocitat, de fet ell no corre, sinó que camina fent gambades. Jo no camino, jo corro literalment, he d’anar fent saltirons per aconseguir anar a la seva velocitat. Quan l’he atrapat no han passat ni cinc segons que ja se’m torna a escapar. Una passa d’ell són tres passes de les meves. Ell va a la seva, i és normal que vagi a la seva.  No vull que adeqüi el seu pas a la meva velocitat, de fet gràcies a la seva velocitat hem arribat a temps per agafar el tren. Entenc la situació, no té ulls al darrere, no em veu que vaig traient la llengua. Tampoc li demano que vagi més a poc a poc.

Aquesta situació quotidiana que us presento en el post d’avui ho faig amb tota la intenció de provocar-vos una reflexió. La reflexió no va de com demanar les nostres necessitats, aquesta serà reflexió per un altre post. Quina és la reflexió d’avui si no es aquesta?

En el transcurs del trajecte em va venir a la ment una imatge d’un vídeo que acostumo a projectar en les formacions d’igualtat de gènere. La imatge és la següent: dos esportistes corrents, són un home i una dona, i simulen que corren la carrera de la vida. L’home corre la carrera sense cap obstacle i la dona durant la carrera se li van afegint diferents obstacles. Si el vols visualitzar pots fer-ho fent clic aquí.

Paral·lelament a la imatge escolto una veu interior que em diu “és impossible, no l’atraparàs mai, per molt que vulguis córrer ell sempre t’avançarà, no estareu a la mateixa alçada, té les cames més llargues, els peus més grans, trepitja fort i amb fermesa, i això mostra seguretat!

Aquella satisfacció i alegria que portava per dins perquè la formació havia anat molt bé, se’m transforma amb tristesa i desconfiança amb mi mateixa, m’envaeix la insatisfacció i la inseguretat…

Què podem fer davant una situació que no podem canviar, i no volem caure amb el malestar emocional?

Cada persona té les seves estratègies de protecció i auto-cura que anat adquirint durant vivències i experiències de la seva infantesa, adolescència, l’etapa adulta,… Aquests recursos i estratègies formen part de la seva farmaciola emocional.

Una estratègia o recurs que podem tenir dins la nostra farmaciola és fer-nos preguntes per indagar, fer un diàleg amb nosaltres mateixes i qüestionar-nos si allò que pensem és veritat o és fals. Tot seguit algunes que em venen ara:

• És realment cert que no l’atraparàs mai?
• Com saps que no l’atraparàs mai?
• Com has arribat aquesta conclusió?
• Imagina que t’equivoques, quines conseqüències tindria això per tu?

Després de fer-me diverses preguntes arribo a la conclusió que l’aprenentatge d’aquesta a situació ha estat que: els meus pensaments són això pensaments, són idees, suposicions, i no seran una evidència si jo no els poso en acció.

Si sents que la teva farmaciola emocional és buida, o té pocs recursos i estratègies, emocionals, té solució:  en pots aprendre fent un curs de creixement personal, i/o en un procés d’autoconeixement mitjançant sessions de Coaching.

Perquè al final em pregunto,  que hem vingut a fer aquest món si no aprendre?

Soc una llavor de canvi.

Un fuster que sortia cada matí a caminar pel bosc, en una d’aquestes fredes matinades, va trobar un tros de fusta molt bonic, el va recollir i el va portar al seu taller. Durant molt de temps l’observà i pensà com el podria tallar. Al final es va decidir i va crear una nina a la qual va anomenar Matrioska.

Aquesta nina li va semblar tan bonica que va decidir quedar-se-la, i cada dia el fuster parlava amb la seva nina, fins que en un dia ella li va respondre. Durant diverses setmanes van xerrar, però el fuster va començar a notar que la seva nina estava trista. Li va preguntar el perquè de la seva tristesa, al que Matrioska li va respondre que se sentia molt sola i que desitjava tenir una filla.

El fuster va estar meditant i va proposar-li que podria tallar-la, però que li faria molt de mal perquè hauria d’obrir-la per a usar la seva mateixa fusta. Matrioska va acceptar, dient que les coses importants requerien sacrificis.

El fuster va crear una altra bella nina, a la qual va anomenar Trioska. Temps després, a Trioska li va passar exactament el mateix que amb Matrioska, així que de l’interior de Trioska va tallar a Oska.

Oska també es va entristir perquè volia una filla, però a l’ésser una nina tan petita, i en veure que no quedava molta fusta en ella per a fer més filles, el fuster va tallar a Ka. Li va pintar un bigoti i li va dir que era un home que no podia tenir fills.

D’aquesta manera es va completar la família, ficant a Ka dins d’ Oska, Oska dins de Trioska i a Trioska dins de Matrioska.

Aquesta llegenda russa simbolitza la maternitat i la fertilitat. La nina més gran representa una mare camperola que porta dins seu un altre dona, i aquesta en porta un altre, i així successivament fins a arribar a la més petita que representa un nadó.

El joc de la Matrioska és una eina que utilitzo en algunes sessions de coaching perquè ens facilita parlar sobre la maternitat, però sobretot ens ajuda a reflexionar sobre el nostre mon interior.  

El joc de les Matrioskas ens porta a fer preguntes com ara: Aquella nena que eres, què diria de la dona que ets ara? Qui és la teva nena interior? Com és? Què necessita?

Les nines simbolitzen els personatges que anem representant a la vida, depenen quin àmbit ens trobem adoptem un personatge o un altre, però aquests ens allunyem de la persona que realment som. Arriba un dia a la vida, que ens adonem que hem oblidat de qui realment som, ja no podem veure qui som a conseqüència de la quantitat de capes que portem. Potser som una àguila, però nosaltres ens veiem com una gallina. Amaguen la nostra nena interna, aquella que tots portem dins per por a…, cada persona la seva.

Una vegada les persones ens alliberem dels personatges, o de les capes que durant anys li hem anat posant a la nena, queda el descobert la nena interior, és aleshores que descobrim el gran tresor: la nostra essència.

A partir del moment que ja has vist ja no pots deixar de veure, ja no pots tornar enrere.

Soc una llavor de canvi.

Cada dia es generen conflictes i/o situacions difícils de resoldre, com cada dia es genera brossa domèstica. Un conflicte el podríem definir com un xoc que una persona experimenta davant d’una situació que li causa un desacord o una discrepància.
On hi ha persones, hi ha conflictes. El conflicte forma part de la persona, aquest és inherent a l’ésser humà. D’una manera o altra estem implicats contínuament en conflictes. Si en una relació personal no existeix mai un conflicte, això ens informa que alguna cosa està succeint en aquesta relació, ja que totes les relacions interpersonals són susceptibles de generar conflictes. En els processos d’interacció es relacionen persones amb diferents personalitats, diferents conductes i actituds, diferents experiències i codis ètics.
En un sistema, tant sigui una familia com un equip professional, hi ha infinitat de relacions interpersonals que es van produint, per tant, el sorgiment de conflictes ha de mirar-se com una cosa habitual i natural, sempre que es produeixin en un context determinat, i tenint en compte la quantitat i nivells, és a dir, no siguin desmesurats. Si en un equip de persones no hi ha conflicte, és que aquest equip probablement aquest mort com a tal, i si existeixen constantment i hi ha nivells alts d’agressivitat s’han de prendre mesures excepcionals. El que és important i necessari és dotar a les persones de mecanismes per prevenir, gestionar i resoldre els conflictes.

Un conflicte habitual i quotidià es saber mantenir converses des de la serenitat, sobretot amb aquelles persones que tenen punts de vista diferent al teu. Us heu trobat alguna vegada persones que comencen la conversa amb la frase: “amb tot el meu respecte del món, o amb tot el meu amor,..”, però tu ja t’ho veus venir, penses ai ai ai que em dirà ara, i et poses a la defensiva, perquè ja saps que la segona frase anirà directament a a la jugular. La segona frase acostuma a ser un judici sobre els teus pensaments, sentiments o actituds que estàs adoptant davant una situació. Un altre frase molt habitual és aquella que et diuen al final de la seva explicació: “ei, però amb molt de carinyo, no voldria pas ofendre’t”

Dues habilitats soci-emocionals que ens poden ajudar a l’hora de manegar una conversa difícil són la Comprensió i l’ Empatia. Totes dues van agafades de la ma, vull dir que quan hi ha comprensió hi ha empatia, i quan hi ha empatia hi ha comprensió. No existeix una sense l’altre.

Per a potenciar les capacitats de comprendre i empatitzar us pot ajudar saber que:

• la nostra percepció del món no és la realitat. La nostra percepció del món es segons les nostres creences i hagin estat les nostres vivències o experiències.
• quan actuem sota les nostres creences, i les validem com úniques possibles estem excloem a tota persona que no actua sota les mateixes creences que les nostres.
• la nostra visió de la realitat és una part de la realitat, no és tota la realitat.
• la nostre opinió, o l’opinió de l’altre, és això mateix, una opinió no és la realitat.
• el que sent l’altre és tant legítim com el que sentim nosaltres.
• el que expressa l’altre és de l’altre no és nostre.
• cada persona té les seves pors, i totes són legitimes.
• tota persona actua segons el seu nivell de saviesa.
• per a poder comprendre primer he d’estar obert a entendre.
• una persona es sent compresa quan es sent escoltada.
• l’altre persona és tal com vol ser, no es com tu vols que sigui.
• per a respectar a un altre l’he de valorar i acceptar tal com és, per que ell o ella ja és un esser humà legítim i complet.

“soc llavor de canvi”

En el post d’avui vull reflexionar sobre el concepte de l’ obediència. Tot seguit pots llegir l’estudi que es va fer sobre l’obediència pel psicòleg Stanley Milgram de la Universitat de Yale.

Els experiments van començar a principis dels anys seixanta, amb l’objectiu de valorar fins a quin punt podria arribar una persona a l’hora d’obeir ordres. Tot plegat va sorgir perquè en aquells anys es jutjaven a militars que havien estat afins al règim d’ Adolf Hitler, i tots ells justificaven les seves accions amb la mateixa excusa: estaven obeint ordres de l’autoritat.

Els participants de l’experiment eren persones d’entre 20 i 50 anys, de tots nivells educatius. Per realitzar l’experiment es van necessitar tres persones:

• el director de la investigació
• el voluntari/participant,  la persona que va llegir l’anunci al diari, i que va fer de professor
• i l’alumne, que era un còmplice del director de la investigació, i que es feia passar per participant en l’experiment.

El director  li explicà al participant que havia de fer de professor,  que ell hauria de castigar amb descàrregues elèctriques a l’alumne cada vegada que aquest falles una pregunta.

A continuació, simulaven un sorteig, cadascun dels dos participants triaven un paper d’una caixa que determinaria el seu rol en l’experiment. El còmplice agafava el seu paper i deia que havia estat designat com a alumne. El participant voluntari agafava el seu, en ell deia “mestre”. De fet en tots els papers posava “mestre”. D’aquesta manera aconseguien que el voluntari amb qui s’experimentava rebés forçosament el paper de “mestre”.

Els personatges de l’experiment estaven separats per un mòdul de vidre. Amb l’ alumne el feien seure i el lligaven amb una espècie de cadira elèctrica. Se li posaven uns elèctrodes pel cos amb crema, “per evitar cremades”, i s’indicava que les descàrregues podien arribar a ser extremadament doloroses, però que no provocarien danys irreversibles. A l’altra banda del vidre estaven el director i el participant, el professor.

Als participants se’ls comunicava que l’experiment estava sent gravat, perquè sabessin que no podrien negar a posteriori el que havia passat.

Tant el professor com l’alumne rebien una descàrrega real de 45 volts, a fi que el professor comproves el dolor del càstig, i la sensació desagradable que rebria el seu alumne.

Tot seguit el director proporcionava una sèrie de preguntes al professor, perquè l’alumne els hi dones resposta. Si la resposta era incorrecta, l’ alumne rebria una primera descàrrega de 15 volts que anirà augmentant en intensitat fins als 30 nivells de descàrrega existents, és a dir, fins a 450 volts. Si responia correctament es passava a la pregunta següent.

El participant, el professor, creu que està donant descàrregues a l’alumne quan en realitat tot és una simulació. L’alumne ha estat prèviament alliçonat pel director perquè vagi simulant els efectes de les successives descàrregues. Així, a mesura que el nivell de descàrrega augmenta, l’alumne comença a colpejar en el vidre que el separa del professor i es queixa de la seva condició de malalt del cor, després udolarà de dolor, demanarà el final de l’experiment, i finalment, en assolir-se els 270 volts, cridarà d’agonia. El que el participant escolta és en realitat un enregistrament de gemecs i crits de dolor. Si el nivell de presumpte dolor assoleix els 300 volts, l’alumne deixarà de respondre a les preguntes i es produiran estretors previs al coma.

En general, quan els “mestres” assolien els 75 volts, es posaven nerviosos davant de les queixes de dolor dels seus “alumnes” i desitjaven parar l’experiment, però la fèrria autoritat del director els feia continuar. En arribar als 135 volts, molts dels professors es detenien i es preguntaven el propòsit de l’experiment. Uns quants continuaven assegurant que ells no es feien responsables de les possibles conseqüències. Alguns participants fins i tot començaven a riure nerviosos en sentir els crits de dolor provinents del seu alumne.

Si el professor expressava al director el seu desig de no continuar, aquest li indicava amb un tó imperatiu:

• Continuï, si us plau.
• L’experiment requereix que vostè continuï.
• És absolutament essencial que vostè continuï.
• Vostè no té cap opció. ‘Ha de’ continuar.

Si després d’aquesta última frase el professor es negava a continuar, es parava l’experiment. Si no, l’experiment s’aturava després que hagués administrat el màxim de 450 volts tres vegades seguides.

En l’experiment original, el 65% dels participants (26 de 40) van aplicar la descàrrega de 450 volts, encara que molts se sentien incòmodes en fer-ho. Tots els professors van parar en algun punt i van qüestionar l’experiment, alguns fins i tot van dir que tornarien els diners que els havien pagat. Cap participant no es va negar rotundament a aplicar més descàrregues abans d’assolir els 300 volts.

L’estudi posterior dels resultats i l’anàlisi dels múltiples tests realitzats als participants van demostrar que els professors amb un context social més semblant al del seu alumne paraven l’experiment abans.

Abans de dur a terme l’experiment, l’equip de Milgram va estimar quins podien ser els resultats en funció d’enquestes fetes a estudiants, adults de classe mitjana i psicòlegs. Van considerar que la mitjana de descàrrega se situaria en 130 volts amb una obediència al director del 0%. Tots ells van creure unànimement que només alguns sàdics aplicarien el voltatge màxim.

El desconcert va ser gran quan es va comprovar que el 65% dels subjectes que van participar com a professors en l’experiment van administrar el voltatge límit de 450 volts als seus alumnes encara que per molts el fet de fer-ho els col·loqués en una situació absolutament incòmoda. Cap participant no va parar en el nivell de 300 volts, límit en el qual l’alumne deixava de donar senyals de vida. Altres psicòlegs de tot el món van dur a terme variants de la prova amb resultats similars, de vegades amb diverses variacions en l’experiment.

L’experiment va plantejar algunes preguntes per a la reflexió:

Com era possible que s’haguessin obtingut aquests resultats?

Quin va ser el motiu pel qual cap dels participants es van negar a administrar les descàrregues elèctriques finals i no van sol·licitar que acabés l’experiment?

Per què no  van acudir a revisar l’estat de salut de la víctima sense abans sol·licitar-ne permís?

La conducta dels participants no era agressiva, i es mostraven nerviosos, preocupats per la conducta que estaven tenint, per tant una de les conclusions que va extraure Milgram del experiment va ser que les persones no es veien responsables dels seus actes, elles es veien com persones que estaven executant la voluntat d’altres persones, en aquest cas de l’autoritat.

L’experiment va plantejar preguntes sobre l’ètica de l’experimentació científica en si mateixa a causa de la tensió emocional extrema patida pels participants (encara que es podria dir que l’esmentada tensió va ser provocada per les seves pròpies i lliures accions). La majoria dels científics moderns considerarien l’experiment avui immoral, encara que va donar lloc a valuosos estudis sobre la psicologia humana.

Una persona participant va declarar que “no sabia en absolut perquè ho estava fent. Poques persones s’adonen quan actuen d’acord amb les seves creences i quan estan sotmesos a l’autoritat”

Font: Viquipèdia.

Reflexió:

Actuem obeint a una sèrie d’idees,  creences establertes i preconcebudes com a bones, que van ser programades en el passat en el nostre inconscient. Segons últims estudis de neurociència un 95% de les nostres accions són inconscients, només li posem consciència a un 5% de les nostres accions.

Com podem posar més consciència en tot allò que fem? 

La meva proposta d’actuació seria deixar d’actuar d’acord amb les nostres creences, i començar actuar d’acord amb els nostres valors. Un dels valors que ens poden ajudar davant situacions de dificultat és el Compromís. El Compromís ens fa moure d’una manera directa, perquè està lligat directament amb allò que volem, amb les nostres necessitats. El compromís ens mou a fer preguntes, a fer peticions, tot arriscant que ens diguin que no. El compromís fa mostrar-nos tal com som, a voltes, en moltes ocasions, vulnerables.

Deixar d’actuar només per les directrius de la ment, i posar-li el cor a tot allò que fem. 

Som llavor de canvi.

 

 
 Hivern
 Estimo la quietud dels jardins
 i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 Estimo la tendresa de la pluja
 i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
 i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

 Estimo les nits inacabables
 i la gent que s'apressa sortint del cinema.

 L'hivern no és trist:
 És una mica malenconiós,
 d'una malenconia blanca i molt íntima.

 L'hivern no és el fred i la neu:
 és un oblidar la preponderància del verd,
 un recomençar sempre esperançat.

 L'hivern no és els dies de boira:
 és una rara flexibilitat de la llum
 damunt les coses. 

L'hivern és el silenci,
 és el poble en silenci,
 és el silenci de les cases
 i el de les cambres
 i el de la gent que mira, rera els vidres,
 com la neu unifica els horitzons
 i ho torna tot 

MIQUEL MARTÍ POL

Et miro buscant els teus ulls, buscant una connexió, una vibració, ben bé no sé el que busco mirant els teus ulls, el que si tinc clar és el que penso,  la conec?

Em tornes la mirada, em mires també als ulls, en ells hi veig la por, una por que ara m’adono amb la teva mirada que jo també sento. M’has fet de mirall, he vist en els teus ulls allò que a través dels meus també transmeto, i que fins avui no m’havia adonat, o no m’ho havia permès verbalitzar. Tothom s’ha convertit amb enemic potencial de tothom.

Camino ràpidament, tot ho faig de pressa,  la meva respiració també s’accelera. El meu cap és una metralleta de pensaments, entremig del caos mental hi ha un pensament que es repeteix, i es repeteix: va Eva, va Eva, acaba de pressa, i cap a casa.

Ara si, tornant cap a casa veig una persona molt estimada, i em fa un salt al cor en veure-la darrere la mascareta,  aguanto el plor, no vull que s’adoni de la tristesa que sento, vull distreure’m amb algun comentari estúpid,  però el patiment és més gran i sento una pressió en el coll, aleshores arrufo el nas, i la meva vulnerabilitat queda al descobert, no puc amagar unes arrugues que de manera instintiva es mostren en el meu front.

Fa seixanta dies que visc sortir al carrer amb aquesta angoixa,  i no puc més, avui he pres una determinació:  vull sortir al carrer amb un somriure als ulls. Vull deixar de patir i sentir angoixa.

Es per això que amb aquest post em comprometo, a partir d’avui a: regalar-li un somriure d’ulls a cada persona que em creui pel carrer, la conegui o no. I a més, us convido a totes les persones que vulgueu, i que tingueu ganes d’aportar un granet de sorra positiu a la mama terra, us afegiu aquest repte, perquè mentre somriem no estarem en el caos mental, mentre somriem no estem en el bucle negatiu que ens porta la por.

Un dia qualsevol de maig 2020…

Versión en castellano

Te miro buscando tus ojos, buscando una conexión, una vibración, a lo menos no sé lo que busco mirando tus ojos, lo que si tengo claro es lo que pienso, la conozco?

Me vuelves la mirada, me miras también a los ojos, en ellos veo el miedo, un miedo que ahora me doy con tu mirada que yo también siento. Me has hecho de espejo, he visto en tus ojos lo que a través de mis también transmito, y que hasta hoy no me había dado cuenta, o no me había permitido verbalizar. Todo el mundo se ha convertido con enemigo potencial de todos.

Camino rápidamente, todo lo hago rápido, mi respiración también se acelera. Mi cabeza es una metralleta de pensamientos, en medio del caos mental hay un pensamiento que se repite, y se repite: va Eva, va Eva, acaba de prisa, y para casa.

Ahora si, volviendo a casa veo una persona muy querida, y me da un salto el corazón al verla detrás la mascarilla, aguanto el llanto, no quiero que se dé cuenta de la tristeza que siento, quiero distraerme con algún comentario estúpido, pero el sufrimiento es mayor y siento una presión en el cuello, entonces arrufo la nariz, y mi vulnerabilidad queda al descubierto, no puedo ocultar unas arrugas que de manera instintiva se muestran en mi frente.

Hace sesenta días que vivo salir a la calle con esta angustia, y no puedo más, hoy he tomado una determinación: quiero salir a la calle con una sonrisa en los ojos. Quiero dejar de sufrir y sentir angustia.

Es por ello que con este post me comprometo, a partir de hoy en: regalarle una sonrisa de ojos a cada persona que me cruce por la calle, la conozca o no. Y además, os invito a todas las personas que desee, y que tenga ganas de aportar un granito de arena positivo en la mama tierra, os añada este reto, porque mientras sonreímos no estaremos en el caos mental, mientras sonreímos no estamos en el bucle negativo que nos lleva el miedo.

Un día cualquiera de mayo 2020 …
Enviar comentarios
Historial
Guardadas
Comunidad

 

 

 

Estem vivim una revolució, la Revolució de la Tecnologia i la informació. Ja fa temps que estan apareixen noves maneres de treballar, de produir productes i serveis, noves maneres de comunicar-nos, noves maneres de viure i organitzar-nos.

Tal com va passar en la Revolució Industrial en el seu moment estem veient una transformació, s’està generant un gran canvi social i econòmic, i sobretot, tal com va passar a la revolució industrial, també es preveu una gran canvi en l’educació.

Cada dia que passa s’està fent més evident que no podrem continuar en aquella situació que anomenarem normalitat, sobretot en l’àmbit educatiu, es fa evident que no podrem continuar educant com ho estàvem fent fins ara. Algunes de les mesures plantejades per la Conselleria Educació toquen l’absurd, en canvi hi ha alternatives, que fa temps estan sobre la taula, però que no s’estan tenint en compte, i sota el meu punt de vista ara es l’hora d’activar-les.

Em refereixo a l’escolarització a casa, una alternativa que trien cada vegada més families catalanes de manera clandestina, però que es realitza de manera legal a paisos com ara el Regne Unit, França, Bèlgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda i els Estats Units. Aquí a Catalunya, no hi ha una prohibició explicita,  però les families que trien aquesta possibilitat es troben una mica al llimbs.

En alguns paisos l’escolarització a casa consisteix en que un adult, sigui pare, mare, o no, pot ser tutor de 4 o 5 criatures, i aquestes poden ser del mateix nucli familiar o no. Els continguts son supervisats per les autoritats competents, i es realitzen les avaluacions en centres educatius.

En aquestes llars l’aprenentatge es realitza a través del viure, és un aprenentatge significatiu, es a dir,  treballen les matemàtiques,  lectura o l’escriptura a la vegada que cuinen o treballen en un hort. Son espais on es desperta la pregunta mitjançant el contacte vital amb la natura, i es a partir d’aquesta que es van desplegant les activitats setmanals. Son espais respectuós, i col·laboratius, que esdevén una comunitat, en la que tothom està implicat, i tothom cuida de tothom. Uns espai de conversa, de reflexió i adequats als ritmes de treball de cada infant.

Les escoles de primària a Catalunya avui son macro escoles, son escoles amb més de cinc-cent infants o instituts amb més de mil criatures, i en elles es fa molt difícil treballar aquest tipus aprenentatge. Un aprenentatge integral en el que es treballen continguts teòrics a la vegada que es treballen capacitats socials i emocionals, juntament amb la corporalitat.

Es l’hora d’aixecar-nos i entre totes començar la revolució educativa del segle XXI

Versión en castelleno

Estamos viviendo una revolución, la Revolución de la Tecnologia y la inforamción. Ya hace tiempo que están aparecen nuevas maneras de trabajar, de producir productos y servicios, nuevas maneras de comunicarnos, nuevas maneras de vivir y organizarnos.

Como ocurrió en la Revolución Industrial en su momento estamos viendo una transformación, se está generando un gran cambio social y económico, y sobre todo, tal como ocurrió en la revolución industrial, también se prevé una gran cambio en el educación.

Cada día que pasa se está haciendo más evidente que no podemos continuar aquella situación que llamaremos normalidad, sobre todo en el ámbito educativo, se hace evidente que no podemos continuar educando como lo estábamos haciendo hasta ahora. Algunas de las medidas planteadas por la Consejería Educación tocan el absurdo, en cambio hay alternativas, que hace tiempo están sobre la mesa, pero que no se están teniendo en cuenta, y bajo mi punto de vista ahora es la hora de activarlas.

Me refiero a la escolarización en casa, una alternativa que eligen cada vez más familias catalanas de manera clandestina, pero que se realiza de manera legal en países como el Reino Unido, Francia, Bélgica, Finlandia, Dinamarca, Holanda y Estados Unidos . Aquí en Cataluña, no hay una prohibición explícita, pero las familias que eligen esta posibilidad se encuentran un poco al limbo.

En algunos países la escolarización en casa consiste en que un adulto, sea padre, madre, o no, puede ser tutor de 4 o 5 criaturas, y éstas pueden ser del mismo núcleo familiar o no. Los contenidos son supervisados ​​por las autoridades competentes, y se realizan las evaluaciones en centros educativos.

En estos hogares el aprendizaje se realiza a través del vivir, es un aprendizaje significativo, es decir, trabajan las matemáticas, lectura o la escritura a la vez que cocinan o trabajan en un huerto. Son espacios donde se despierta la pregunta mediante el contacto vital con la naturaleza, y es a partir de esta que se van desplegando las actividades semanales. Son espacios respetuosos i colaborativos, que se convierten en una comunidad, en la que todo el mundo está implicado, y todo el mundo cuida de todos. Unos espacio de conversación, de reflexión y adecuado a los ritmos de trabajo de cada niño.

Las escuelas de primaria en Cataluña hoy son macro escuelas, son escuelas con más de cinco-ciento niños o institutos con más de mil niños, y en ellas se hace muy difícil trabajar este tipo aprendizaje. Un aprendizaje integral en el que se trabajan contenidos teóricos a la vez que se trabajan capacidades sociales y emocionales, junto con la corporalidad.

Se la hora de levantarnos y entre todas comenzar la revolución educativa del siglo XXI

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

• Mirar les noticies només un cop al dia, i de fonts fiables. Controla l’estona xarxes socials.
• Acceptar la situació. El què passa no es culpa de ningú. Fes el que estigui a la teva ma. Actua local impacte global “Cadascú de nosaltres col·labora en la construcció de la salvació de la humanitat”
• Desconnectar, badar,  dormir entre 7 o 8 hores, fer meditació i/o relaxació.
• Menjar saludable i amb els cinc sentits, gaudeix del menjar.
• Si no tens ganes de fer-ho, no ho facis. I si ho fas fes-ho amb alegria. Deixa la queixa per altres temps. Busca les motivacions en el teu interior.
• Somriu, riu, mira pel·lícules o obres de teatre que facin riure.
• Mantenir la teva vida social. Parlar amb gent positiva, que et doni confiança
• Primer cuida’t tu, i desprès als demés. Tingués paciència amb tu mateixa.
• Segueix una rutina amb horaris per anar dormir i llevar-se, higiene. Fer una planificació setmanal.
• Fer alguna acció per ajudar a altres més vulnerables que tu.
• La por ens paralitza, i ens pot portar a l’angoixa. Quan et sentis atrapada per la por para per analitzar-la: apunta en un paper tot allò que se’t passa pel cap i reflexiona si son arguments objectius o subjectius.
• Dibuixar, cantar, ballar, fer esport dins de casa, llegir, o fins i tot escriure un diari personal per tal d’alliberar la ment de pensaments negatius. Fer aquella activitat manual que t’agrada molt fer però que fora de l’estat de l’alarma no li pots dedicar el temps que t’agradaria.

Versión en castellano

• Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.
• Mirar las noticias solo una vez al día, y de fuentes fiables. Controla el tiempo de connexión en las  redes sociales.
• Aceptar la situación. El qué pasa no es culpa de nadie. Haz lo que esté en tu mano. Actúa local impacto global “Cada cual de nosotros colabora en la construcción de la salvación de la humanidad”
• Desconecta, duerme entre 7 o 8 horas, hacer meditación y/o relajación.
• Comer saludablamente y con los cinco sentidos, disfruta de la comida.
• Si no tienes ganas de hacerlo, no lo hagas. Y si lo haces hazlo con alegría. Deja la queja para otros tiempos. Busca las motivaciones en tu interior.
• Sonrie, ríe. mira películas o obras de teatro que ef den risa.
• Mantener tu vida social. Hablar con gente positiva, que te dé confianza
• Primero cuídate tú, y después a los demás. Ten paciencia contigo misma.
• Sigue una rutina con horarios para ir dormir y levantarte por la mañna, higiene. Haz una planificación semanal.
• Hacer alguna acción para ayudar a otras más vulnerables que tú.
• El miedo nos paraliza, y nos puede llevar a la angustia. Cuando te sientas atrapada por el miedo analizala: apunta en un papel todo aquello que se te pasa por la cabeza y reflexiona si son argumentos objetivos o subjetivos.
• Dibujar, cantar, bailar, hacer deporte dentro de casa, leer, o incluso escribir un diario personal para liberar la mente de pensamientos negativos. Hacer aquella actividad manual que te gusta mucho hacer, pero que fuera del estado de la alarma no le puedes dedicar el tiempo que te gustaría.

 

Recordem aquests dies de confinament el conte Arthur Schopenhauer

Avui és un dia molt fred, un grup d’eriçons que es troben prop senten simultàniament una gran necessitat de calor. Per satisfer la seva necessitat, busquen la proximitat corporal dels altres, però com més s’acosten, més dolor causen les pues de el cos de l’eriçó veí. No obstant això, pel fet que el allunyar va acompanyat de la sensació de fred, es veuen obligats a anar canviant la distància fins que troben la separació òptima (la més suportable).

La idea que aquesta paràbola vol transmetre és que com més propera sigui la relació entre dos éssers, més probable serà que es puguin fer mal l’un a l’altre, al temps que, com més llunyana sigui la seva relació, tant més probable és que sentin la angoixa i el dolor de la soledat. Cal doncs, trobar la distància adequada.

Versión en castellano

Recordemos estos días de confinamiento el cuento Arthur Schopenhauer

En un día muy frío, un grupo de erizos que se encuentran cerca sienten simultáneamente una gran necesidad de calor. Para satisfacer su necesidad, buscan la proximidad corporal de los otros, pero cuanto más se acercan, más dolor causan las púas del cuerpo del erizo vecino. Sin embargo, debido a que el alejarse va acompañado de la sensación de frío, se ven obligados a ir cambiando la distancia hasta que encuentran la separación óptima (la más soportable).

La idea que esta parábola quiere transmitir es que cuanto más cercana sea la relación entre dos seres, más probable será que se puedan hacer daño el uno al otro, al tiempo que, cuanto más lejana sea su relación, tanto más probable es que sientan la angustia y el dolor de la soledad. Hemos de encotrar la distancia adecuada.

Autor: Arthur Schopenhauer

 

Fa uns mesos que vam acabar el 2019, l’any en què les meves criatures una en va fer 16 i l’altre 18, l’any que vaig prendre consciència què volia dir “deixar anar el fil i començar a volar”.

És habitual escoltar de molts pares i mares dir: “Ara no, però quan en Marc faci tres anys aleshores farem…”, o “quan en Marc faci sis serà diferent perquè…”, “Els nou farem…”, ”  enfocats en allò que serà l’infant en un futur, deixant de viure el present, esperant que canviï allò que no accepten. Fen suposicions de com aniran les coses, i sobre aquestes van creant solucions. Però realment el que acaba passant no és ni el 50% d’allò que havíem especulat o suposat, precisament perquè no hi ha un argument que sigui un fonament objectiu, si no que són només pensaments o idees d’allò que podria ser. I quan no passa allò que esperem que passi ens genera frustració, ràbia i queixa.

El que els altres decideixen fer no està a les nostres mans, i si volem que els nostres infants siguin persones independents hem de deixar de controlar el que ells i elles fan, i si ens entossudim a dirigir les seves vides prendre’m mal.  Nosaltres, els adults som el vehicle perquè ells puguin arribar aquest món, i la nostra feina es acompanyar-los a que trobin el seu camí. Durant l’etapa de l’infància hem de construir uns bons fonaments, cal dona’ls-hi de  recursos per tal que les criatures tinguin les suficients eines per decidir el que voler fer amb la seva vida. Ells han de saber que nosaltres sempre estarem al seu costat, ni davant ni darrere, ni estirant ni empenyent.

Passa amb un instant, de sobte veus que ha desaparegut la criatura,   a casa ja no veus aquell marrec, ja no veus aquell infant, sinó de sobte veus a una persona que et mira als ulls, i et parla d’una manera diferent, i tu per escoltar-la ja no et cal ajupir-te, i pots mantenir una discussió, una conversa intel·ligent i enriquidora.  Està tan alta com tu,  i  et continua parlant però tu no l’escoltes perque en aquest moment estàs més atenta d’escoltar els teus pensaments, que et diuen: com ho has fet?, com has arribat fins aquí?, on és la criatura?, què allò que t’està explicant la teva filla o el teu fill de setze anys.

T’adones que ha creat els seus propis criteris, els seus punts de vista, les seves opinions, molt diferents de les teves, i que moltes no les comparteixes, però és precisament per això, perquè els seus criteris son molt diferents dels teus vol dir que has fet la feina ben feta. Doncs li has donat allò que necessita per resoldre les dificultats de la vida, esperit crític i autonomia emocional.  T’adones, que ja pots deixar anar el fil perquè ella pugui volar sola.

I quan deixés anar sents mareig, angoixa,  tristesa, por, molta por, com si et trobessis davant d’un penya-segat. En aquell precís moment apareixen molts sentiments desadaptatius, però als que no et pots permetre quedar-te atrapada, perquè aquesta vida no es la teva és la seva. Tot canvia quan prens consciència del perquè estàs deixant anar, aleshores apareix l’Amor i altres sentiments com la satisfacció, l’orgull, i la llibertat.  És el moment de deixar anar per estimar.

Versión en castellano.

Dejar ir, una manera de amar

Hace unos meses que terminamos el 2019, el año en que mis criaturas una hizo 16 y el otro 18, el año que tomé conciencia que quería decir “soltar el hilo y empezar a volar”.

Es habitual escuchar de muchos padres y madres decir: “Ahora no, pero cuando Marc haga tres años entonces haremos …”, o “cuando Marc haga seis será diferente porque …”, “Los nueve haremos … “,” enfocados en lo que será el niño en un futuro, dejando de vivir el presente, esperando que cambie lo que no aceptan. Fen suposiciones de cómo irán las cosas, y sobre estas van creando soluciones. Pero realmente lo que acaba pasando no es ni el 50% de lo que habíamos especulado o supuesto, precisamente porque no hay un argumento que sea un fundamento objetivo, sino que tan solo son pensamientos o ideas de lo que podría ser. Y cuando no pasa lo que esperamos que pase nos genera frustración, rabia y queja.

Lo que los demás deciden hacer no está en nuestras manos, y si queremos que nuestros niños sean personas independientes debemos dejar de controlar lo que ellos y ellas hacen, y si nos empeñamos en dirigir sus vidas nos haremos daño. Nosotros, los adultos somos el vehículo para que ellos puedan llegar este a mundo, y nuestro trabajo está en  acompañarlos a que encuentren su camino. Durante la etapa de la infancia debemos construir unos buenos cimientos, hay darles hay de recursos para que las criaturas tengan las suficientes herramientas para decidir lo que quiso hacer con su vida. Ellos deben saber que nosotros siempre estaremos a su lado, ni delante ni detrás, ni estirando ni empujando.

Pasa con un instante, de repente ves que ha desaparecido la criatura, en casa ya no ves aquel chiquillo, ya no ves ese niño, sino de repente ves a una persona que te mira a los ojos, y te habla de una manera distinta, y tu para escucharla ya no necesitas agacharte, y puedes mantener una discusión, una conversación inteligente y enriquecedora. Está tan alta como tú, y te continua hablando  pero tú no la escuchas porque en este momento estás más atenta de escuchar tus pensamientos, que te dicen: ¿cómo lo has hecho ?, ¿cómo has llegado hasta aquí ?, ¿dónde está la criatura ?, que de lo te está contando tu hija o tu hijo de dieciséis años.

Te das cuenta que ha creado sus propios criterios, sus puntos de vista, sus opiniones, muy diferentes de las tuyas, y que muchas no las compartes, pero es precisamente por eso, porque sus criterios son muy diferentes de los tuyos quiere decir que has hecho el trabajo bien hecho. Pues le has dado lo que necesita para resolver las dificultades de la vida, espíritu crítico y autonomía emocional. Te das cuenta, que ya puedes soltar el hilo para que ella pueda volar sola.

Y cuando sueltas sientes mareo, angustia, tristeza, miedo, mucho miedo, como si te encontraras ante un acantilado. En ese preciso momento aparecen muchos sentimientos desadaptativos, pero no te puedes permitir quedarte atrapada a ellos, porque esta vida no es tuya sino suya. Todo cambia cuando tomas conciencia del porque estás soltando, porqué entonces aparece el Amor y otros sentimientos como la satisfacción, el orgullo, y la libertad. Es el momento de soltar para amar.

 

“Em sento com a casa”, “com a casa, enlloc” i  “per fi a casa”, són frases fetes que la majoria de persones que esteu llegint aquest post les heu dites o bé les heu escoltades. Són expressions d’ús molt habitual, que tenen un significat invariable i no es poden traduir literalment a un altra llengua, doncs s’utilitza el seu significat amb un sentit figurat.

L’altre dia pensava que potser el sentit figurat d’aquestes frases té molt a veure amb l’origen de la paraula casa. Casa és una paraula d’origen llatí que fou creada per identificar un espai segur pels humans ubicat enmig de les vinyes. Casa era aquell habitatge rústic, fet de branques, tipus barraca o cabana, on els camperols es protegien del fred, de la pluja,  dels raigs del sol. Un lloc on també es podien refugiar dels atacs dels animals, i on se sentien fora del perill de trampes o altres incerteses.

Quan tenim un dia o dies durs, i per fi arribem a casa, en moltes ocasions ens surt un per fi a casa!”. Un per fi a casa que en el seu sentit figurat vol dir: em puc descalçar, puc anar despullada, puc fer el que vulgui, puc expressar el que vulgui, puc ser jo. És el moment en que torno a ser jo, i m’allibero del pes que he estat portant durant tot el dia o durant X dies.  Malauradament no tothom pot viure un arribar a casa des de aquesta mirada,  encara avui a moltes llars és impossible poder experimentar aquesta sensació, doncs en elles  es viuen situacions de violència familiar, tant verbal com física, majoritàriament cap a les dones i als infants, que fan que aquest arribar a casa sigui una experiència desagradable. La violència dins casa provoca molt dolor perdurable en el temps.  Aquestes vivències carregades d’una alta dosis d’emocionalitat, queden gravades en el sotarrani del cervell. Quan això succeix, quan es produeix aquesta dissonància entre el que hauria de ser, i el que finalment és, degut a què en el  programari que ens ve de sèrie tenim gravada una creença, en aquest cas:  casa és un lloc segur, on m’han de cuidar i m’han de protegir, i ocorreix un altre circumnstància, aleshores es genera malestar i patiment.  En aquests casos cal treballar-ho,  si es vol viure desde la pau interior, perquè a cap pare o mare van ensenyar a fer de pare o mare, i perquè: “Tenir un piano no et converteix en pianista, tenir una criatura tampoc et converteix en pare o mare” Michael A. Levine

En alguns jocs, com ara el Fet i Amagar, el crit de Casa!, també és un  indicador que estem fora de perill.

Casa per a mi és aquell lloc on em sento lliure, on em sento respectada, on em sento escoltada, on tinc permís per expressar els sentiments, on no em sento jutjada per allò que faig o penso. Casa és la meva essència. Casa sóc JO.

Avui fa una setmana que les autoritats sanitaris del país van recomanar ens quedéssim confinats a casa, a causa de les complicacions que estava provocant un nou virus, el Covid-19 que va debutar el mes de Gener a la Xina. A partir d’aleshores molts adults moguts per la por, es posen les mans al cap perquè pensen què no sabran que fer ells amb el temps que tindran ni tampoc sabran què fer amb les criatures. En paral·lel arriba a través de les xarxes socials un bombardeig  d’idees per fer activitats, amb criatures i sense criatures, que està molt bé com a inspiració, però també, que succeís això ens pot ajudar a obrir la ment per reflexionar sobre: de veritat no se’ns ocorrerà res per fer?, ens ho han de dir el què hem de fer? No som capaços de pensar-ho nosaltres? Desprès de queixar-nos dia rere dia que no tenim temps, i ara que tenim tot el temps del món, no sabem que fer amb ell? de veritat? Em donava la sensació de què els pares sentien que passaria una catàstrofe, o quelcom traumàtic, com si quedar-se amb les criatures a casa durant quinze dies no hagués passat mai,  com si passés per primera vegada a la història de la humanitat que: uns adults s’haguessin de quedar confinats a casa amb les criatures durant dies i dies per culpa d’una malaltia. Em sap greu xafar l’ull de poll, però recordo molts i molts  dies de confinament a casa, amb el Pol i la Núria malalts, i jo des de casa treballant. I si, eren durs, però part del procés d’educar.

Bé torno al Covid-19, aquest bitxo que va arribar a Catalunya cap a finals de Febrer, si no vaig errada. La propagació i el contagi d’aquest virus ha estat molt ràpida, i extensa, convertint la malaltia provocada pel virus amb una pandèmia, doncs afecta practicament a tot el planeta. Veien l’experiència de la Xina, aquí a Catalunya es va decidir fer el mateix : aïllament. Doncs s’havia comprovat que, trencant la cadena de contagi la propagació del virus s’aturava. En un principi semblava un virus de “pacotilla”, que tindria poc impacte en la salut de les persones, que hi hauria poques persones infectades, o almenys així ens ho van fer creure amb les declaracions del responsable del Centre d’emergències del Gobierno de España. Durant aquells dies no escoltava les notícies, treballava de 9h. a 21h., i el que coneixia del Covid-19 era el que m’explicaven els alumnes. Aquells dies anava de feina fins a les celles, a més se m’havien afegit problemes personals, i per tant anava molt atabalada, i el poc temps que tenia l’utilitzava per les necessitats bàsiques: menjar i dormir. El cert es que, dia rere dia, és una evidència, s’ha anat complicant la situació, i hem arribat a dia d’avui amb alguns Hospitals de Catalunya col·lapsats, doncs ja no disposen de material de protecció pel personal sanitari així com tampoc disposem de suficient llits pels malalts. Ara el  fet de quedar-se a casa ja no és una recomanació sinó que és una obligació.

Aquest bitxo, creat per la pròpia naturalesa,  ens posa a la humanitat en una situació d’escac i mat, ens posa davant la situació de decidir entre:  parar i dir prou, o continuar en aquest remolí imparable que ens porta cap a la destrucció i el caos.  Ara toca, si volem salvar-nos quedar-nos quiets i aïllats, temps pel silenci, per a la reflexió, per a prendre consciència. És  des de una tasca insignificant, com és la de quedar-se quiet, bé quedant-nos tothom quiets que podrem aconseguir aturar la destrucció. La destrucció és ràpida i insolidaria, tot el contrari de la creació que és lenta i solidària. La  lentitud i la solidaritat son dos valors necessaris i imprescindibles  per a la creació. Tothom que ha plantat un arbre ho sap, la naturalesa és lenta, des que es planta la llavor fins que surt el primer brot poden passar dies, messos,  fins i tot anys. La naturalesa és solidària perquè tots els arbres estan units per sota terra per les seves arrels, i aquests se sostenen tots entre tots.

La lentitud i la solidaritat són valors que estan dins nostre, dins la nostra casa.  Formen part de l’immobilitzat immaterial, d’allò que és invisible als ulls però que és part molt important de la nostra essència. Els valors només són valors quan aquests es posen en moviment. Un valor es fa visible a través de les accions,  i és només a través de les accions que podem canviar el món que ens envolta.

Em sento agraïda a la vida que m’hagi donat l’oportunitat de quedar-me a casa, sento que ho necessitava, i que m’ajudarà a créixer, aprendre i evolucionar!

I per a tu, què significa quedar-te a casa?

#JoActuo  #EmQuedoAcasa #QuedatAmbTu #QuedatAmbLaTevaEssència.

Versión en castellano

¿Qué significa para ti, quedarte en casa?

“Me siento como en casa”, “como en casa, en ningún sitio” y “por fin en casa”, son frases hechas que la mayoría de personas que está leyendo este post las habéis dichas o bien las ha escuchadas. Son expresiones de uso muy habitual, que tienen un significado invariable y no se pueden traducir literalmente a otra lengua, pues utiliza su significado con un sentido figurado.

El otro día pensaba que tal vez el sentido figurado de estas frases tiene mucho que ver con el origen de la palabra casa. Casa es una palabra de origen latino que fue creada para identificar un espacio seguro para los humanos ubicado en medio de los viñedos. Casa era aquella vivienda rústico, hecho de ramas, tipo barraca o cabaña, donde los campesinos se protegían del frío, de la lluvia, los rayos del sol. Un lugar donde también se podían refugiarse de los ataques de los animales, y donde se sentían a salvo de trampas u otras incertidumbres.

Cuando tenemos un día o días duros, y por fin llegamos a casa, en muchas ocasiones nos sale un fin en casa! “. Un fin en casa que en su sentido figurado significa: me puedo descalzar, puedo ir desnuda, puedo hacer lo que quiera, puedo expresar lo que quiera, puedo ser yo. Es el momento en que vuelvo ser yo, y me libero del peso que he estado llevando durante todo el día o durante X días. Desafortunadamente no todos pueden vivir un llegar a casa desde esta mirada, aún hoy en muchos hogares es imposible poder experimentar esta sensación, pues en ellas se viven situaciones de violencia familiar, tanto verbal como física, mayoritariamente hacia las mujeres y los niños, que hacen que este llegar en casa sea una experiencia desagradable. La violencia dentro casa provoca mucho dolor perdurable en el tiempo. Estas vivencias cargadas de una alta dosis de emocionalidad, quedan grabadas en el sotarrani del cerebro. cuando esto sucede, cuando se produce esta disonancia entre el que debería ser, y lo que finalmente es, debido a que en el software que nos viene de serie tenemos grabada una creencia, en este caso: casa es un lugar seguro, donde me han de cuidar y me tienen que proteger, y ocurre un otro circumnstància, entonces se genera malestar y sufrimiento. En estos casos hay que trabajarlo, si se quiere vivir desde la paz interior, porque a ningún padre o madre enseñaron a hacer de padre o madre, y porque: “Tener un piano no te convierte en pianista, tener una criatura tampoco te convierte en padre o madre “Michael A. Levine

En algunos juegos, como el Hecho y Ocultar, el grito de Casa !, también es un indicador de que estamos fuera de peligro.

Casa para mí es aquel lugar donde me siento libre, donde me siento respetada, donde me siento escuchada, donde tengo permiso para expresar los sentimientos, donde no me siento juzgada por lo que hago o pienso. Casa es mi esencia. Casa soy YO.

Hoy hace una semana que las autoridades sanitarios del país recomendaron nos quedáramos confinados en casa, debido a las complicaciones que estaba provocando un nuevo virus, el Covidien-19 que debutó el mes de Enero en China. A partir de entonces muchos adultos movidos por el miedo, se ponen las manos en la cabeza porque piensan que no sabrán que hacer ellos con el tiempo que tendrán ni tampoco sabrán qué hacer con los niños. En paralelo llega a través de las redes sociales un bombardeo de ideas para hacer actividades, con criaturas y sin criaturas, que está muy bien como inspiración, pero también, que sucediera esto nos puede ayudar a abrir la mente para reflexionar sobre : de verdad no se nos ocurrirá nada por hacer ?, nos lo tienen que decir lo que tenemos que hacer? No somos capaces de pensarlo nosotros? Después de quejarnos día tras día que no tenemos tiempo, y ahora que tenemos todo el tiempo del mundo, no sabemos que hacer con él? de verdad? Me daba la sensación de que los padres sentían que pasaría una catástrofe, o algo traumático, como si quedarse con las criaturas en casa durante quince días no hubiera pasado nunca, como si pasara por primera vez en la historia de la humanidad que: unos adultos debieran quedar confinados en casa con los niños durante días y días por culpa de una enfermedad. Siento pisar el callo, pero recuerdo muchos y muchos días de confinamiento en casa, con el Polo y Núria enfermos, y yo desde casa trabajando. Y si, eran duros, pero parte del proceso de educar.

Bien vuelvo al Covidien-19, este bicho que llegó a Cataluña hacia finales de Febrero, si no me equivoco. La propagación y el contagio de este virus ha sido muy rápida, y extensa, convirtiendo la enfermedad provocada por el virus con una pandemia, pues afecta prácticamente a todo el planeta. Veían la experiencia de China, aquí en Cataluña se decidió hacer lo mismo: aislamiento. Pues se había comprobado que, rompiendo la cadena de contagio la propagación del virus se detenía. En un principio parecía un virus de “pacotilla”, que tendría poco impacto en la salud de las personas, que habría pocas personas infectadas, o al menos así nos lo hicieron creer con las declaraciones del responsable del Centro de emergencias del Gobierno de España. Durante aquellos días no escuchaba las noticias, trabajaba de 9h. a 21h.,
Envia suggeriments
Historial
Desades
Comunitat

 

 

 

De nou a les portes de Nadal, i com cada any se’ns presenta una nova oportunitat per tornar a néixer, per aprendre, des de la solitud o bé en companyia. Una nova oportunitat per  adonar-nos que només deixant anar l’odi és possible viure en pau. És només  des de l’Amor, des de estimar-nos a nosaltres, estimant a l’altre i estimant la nostra mare terra que podrem aconseguir benestar a la nostra vida.

Us desitjo de tot cor una feliç experiència!

Versión en castellano

De nuevo a las puertas de Navidad, y como cada año se nos presenta una nueva oportunidad para volver a nacer, para aprender, desde la soledad o en compañía. Una nueva oportunidad para darnos cuenta que sólo soltando el odio es posible vivir en paz. Es sólo desde el Amor, desde amarnos a nosotros, amando al otro y estimando nuestra madre tierra que podremos conseguir bienestar en nuestra vida.

Os deseo de corazón una feliz experiencia!

Mi esencia és un text transcrit només en castellà, extret del Blog Consejos de Conejo.

Me tengo y estoy a salvo. No busco salvar a nadie, sólo abrazarme yo misma, una y otra vez, infinitamente. No busco cumplir tus expectativas pues estoy tratando de cumplir las mías, entera y no desde mis heridas; ya no deseo completarme desde el dolor, en otro.

Ahora miro hacia adentro y todo lo que he pedido hacia fuera, me lo doy contenta: me amo, me apruebo, me respeto y confío en mi corazón intuitivo, como así también confío en mi mente universal.

Porque me he comprometido, pero lo he hecho conmigo; he realizado un pacto único de amor y fidelidad, en donde el la ansiedad en su amplio espectro queda fuera.

Camino lento y respiro, mirando con nuevos ojos esta nueva forma de relacionarme como mujer conmigo misma, expectante, pero de mis propios avances, como una hembra, como una loba y no permitiendo tampoco que otro tenga la necesidad de completarse en mí, ni saciarse de mí, ni beber de mí, sino tomar suavemente, lo que yo le ofrezca como un dulce néctar de regalo.

Sólo si te animas, puedes caminar a mi lado desde un lugar íntegro, sano, sin la expectativa tediosa de que anheles convertirme en lo que tú deseas que yo sea, ni convertirme tampoco en aquella que sanará tus heridas, ni menos en aquella que coronará tu frente de ilusiones. Yo no soy tu sanadora, podría con amor infinito ser tu acompañante en esta travesía.

Hoy me tengo completa, no a medias, por lo tanto no quiero tu mitad. Si has de caminar a mi lado, que sea desde ese lugar entero, sagrado, desde un espacio coherente, generoso que aporte y no que quite, que alimente y nutra, no que debilite y enferme; porque yo no estoy enferma, estoy vibrante y llena de luz, estoy consciente de mi fuerza y mi gratitud, por tanto merezco lo que yo misma soy.

Hoy estoy completa y me tengo, me acuno y doy a mi divina niña interior todo el arrullo que necesita; soy mi propia Madre y puedo protegerme, cuidarme y tratarme con dulzura y ternura; desde este espacio doy lugar a la madre que me ha dado el pase a esta vida y le quito de paso, el peso de la exigencia, de la expectativa, de lo que hubiera esperado que ella me diera; desde mi propia maternidad me lo entrego con amor y permito así que ese infinito amor fluya de vuelta en un sagrado circuito a ella, que brillen sus ojos cuando la beso, que brille su alma cuando la honro.

Es gracias a ella que estoy acá, valiente guerrera que me dio el suspiro de vida. Cuando me sano, sano mis relaciones, mis ancestros, mis padres. Al sanar lo femenino en mí, me sano junto a mi madre; al sanar el masculino en mí, me sano junto a mi padre.

Al fin comprendo que cuando dejo de poner la carga en el otro y descanso en mí, re-significo la relación con mi Padre y dejo de poner en él, ese peso en su espalda. Al sanar mi vínculo con la Paternidad, libero a todos los hombres, en los que erróneamente proyecté la relación debilitada que tuve con papá, porque hoy entiendo que estoy completa y no requiero saciar en otros las carencias equívocas. Estoy entera y estoy a Salvo.

Esa es la vuelta de la vida y la gran reflexión que hace mi Alma, cuando logro verme, abrazarme y contenerme, entender que mis abuelas viven en mí y que todo el amor que necesito y que tanto tiempo busqué en aprobaciones y en relaciones, ha estado siempre, siempre y siempre dentro de mí. Soy la chispa Divina, abriéndose al Universo.

– Oráculo de la Energía Femenina –

Texto extraido del Blog: Consejos del Conejo.

En aquest petit relat descric una sèrie de personatges, habituals en els dinars de Nadal, a partir de l’emoció que transmeten i que els hi es predominant.

El prepotent, la seva emoció la ràbia:   Aquest personatge te una mirada penetrant, clava la mirada als ulls dels altres com si volgués descobrir alguna cosa més enllà. Com si volgués descobrir el que l’altre esta pensant, intimidant-lo i generant -li por o angoixa a l’altre. Acostuma a actuar de manera violenta, tant verbal com física.

El rondinaire, la seva emoció predominant és la tristesa:  quan parla aquesta persona només podem escoltar queixa. Es queixa de la feina, si en te poca perquè en te poca, i quan te molta perquè en te molta, es queixa dels diners, dels Impostos, del dinar, de tot absolutament de tot. Poques vegades deixa parlar a l’altre. Riu molt poques vegades.  Pràcticament durant tota l’estona parla ell,  d’ell i dels seus mals, i vol que els altres li prestin atenció.

El salvador, li acompanya la supèrbia Veu les injustícies dels demès i els hi ofereix ajuda. Ajuda a tots, en tot, i en tot moment. Dona sensació de seguretat i optimisme, però de fet hi ha alguna cosa dins seu que el fa sentir superior als altres, necessita omplir el seu  buit interior. No es permet ajudar-se a ell mateix fins que no s’omple de humilitat i compassió, aleshores es converteix en un autèntic facilitador.

El passiu, l’ emoció que transmet és la vergonya i també inseguretat: representada per aquell personatge que no parla, o parla poc,  es a dir que, la seva participació en els debats generats a taula durant el dinar és basant escassa, i acostuma només a observar. Generalment s’aixeca poques vegades de la taula, ni tant sols treu el seus coberts, només ho fa en cas urgències fisiològiques.

L’Hiperactiu, l’emoció que transmet és l’alegria és una persona que sempre la veus contenta i feliç, diu que es sent esplendorosa. Li importa molt el que pensin d’ell o d’ella.  Vol transmetre que està a gust amb ella mateixa, i en moltes ocasions per tapar les insatisfaccions va de dur, puc amb tot i amb tots.

El víctima, l’emoció més habitual la resignació: els acostumen anar a acompanyants dels violents, els que van per la vida de víctimes, tot el que li passa a la vida es culpa dels altres, tot el que els hi envolta es el culpable dels seus problemes,  Tenen un gran Ego, poca autoestima i no fan absolutament res per canviar la situació.

El viatger, la seva emoció habitual la il·lusió, sempre sembla ilusionat però que els altres el veuen com un il·luminat perquè fa molta ràbia. Es aquell personatge que esta liderant o iniciant un nou projecte, o ha acabat un viatge a l’altre punta del món i està a punt d’iniciar -ne un altre. Es aquell que ens explica amb pels i senyals tots els territoris que ha visitat en aquest darrer any.  No calla ni sota l’aigua i tot li va genial!

El Gandhi, emoció principal la serenitat  el trobes moltes vegades assegut a la cadira o al sofà, observant a tothom. Sembla desconnectat del que passa en el dia a dia. Li dona igual blanc, negre o gris, mentre li donin de menjar i beure. Parla poc, i fa reflexions interessants però que a la majoria els hi sembla massa espirituals, i poc pràctiques.

El manta, l’emoció principal la mandra  és aquell personatge que no li venia de gust anar a la trobada, però que per obligació o fa . Assegut al sofà amb la cara paga,  només està connectat al mòbil, i evita parlar amb la resta de personatges adults amb el qui no connecta gens. Intenta passar per desapercebut, evita el conflicte per a que a ell no li afecti, i així no haver de fer res: ai quina mandra!

La competència, emoció la gelosia i enveja és aquell personatge que no veu la seva llum com brilla,  i no es sent satisfet amb la seva pròpia llum. Aquest personatge només veu brillar la llum de l’altre,  i sempre desitja aquella llum. L’auto exigència i el inconformisme són dues actituds present i constant a la seva vida.

El jutge, l’emoció predominant la por cada vegada que parla verbalitza una sentència catastròfica. Veu sempre la part fosca i negativa de la història, les il·legalitats, allò que no es pot fer, genera angoixes i incerteses, rebuig de l’altre, i soledat, sembla que li deguem alguna factura.

La ovella negre, es sent distanciada és el Personatge que no s’adapta a les normes o tradicions de la família anant per camins diferents als establerts. En moltes ocasions son rebutges poden arribar a ser víctimes de Bullying familiar. Son personatges que  no es senten acceptats ni reconeguts dins el clan familiar. Senten que la seva opinió no es escoltada, i acostumen a estar callats i poc actius.

El savi, l’emoció l’apatia: són uns personatges que s’amaguen de les seves emocions i fugen de connectar amb la dels altres, temen que aquestes els influeixin, doncs quedaria en evidència la seva feblesa i la seva vulnerabilitat.  Al llarg de la seva vida han construït una armadura de ferro molt resistent, per a que allò que passa el seu voltant no li afecti, i així mostrar-se forts davant dels altres. Saben de tot, i a tothom donen consells.

L’ innocent, la seva emoció principal la tendresa : persones que, tot i les dificultats que els hi ha plantejat la vida, dona la ma a la bondat i al ser creatiu pacífic que porta dins. Ajuden amb generositat sense esperar res a canvi. Agraïts de la vida i de tothom, uns sers admirables.

Versión en castellano

En este pequeño relato describo una serie de personajes, habituales en las comidas de Navidad, a partir de la emoción que transmiten y que les predominante.

El prepotente, su emoción la rabia: Este personaje tiene una mirada penetrante, clava la mirada en los ojos de los demás como si quisiera descubrir algo más allá. Como si quisiera descubrir lo que el otro está pensando, intimidando y generando -le miedo o angustia al otro. Suele actuar de manera violenta, tanto verbal como física.

El gruñón, su emoción predominante es la tristeza: cuando habla esta persona sólo podemos escuchar queja. Se queja del trabajo, si tiene poca porque en té poca, y cuando tiene mucha porque en té mucha, se queja del dinero, de los Impuestos, de la comida, de todo absolutamente de todo. Pocas veces deja hablar al otro. Río muy pocas veces. Prácticamente durante todo el tiempo habla él, de él y de sus males, y quiere que los demás le presten atención.

El salvador, le acompaña la soberbia Ve las injusticias de los demás y les ofrece ayuda. Ayuda a todos, en todo, y en todo momento. Mujer sensación de seguridad y optimismo, pero de hecho hay algo en su interior que le hace sentirse superior a los demás, necesita llenar su vacío interior. No se permite ayudarse a sí mismo hasta que no se llena de humildad y compasión, entonces se convierte en un auténtico facilitador.

El pasivo, la emoción que transmite es la vergüenza y también inseguridad: representada por aquel personaje que no habla, o habla poco, es decir que, su participación en los debates generados en la mesa durante la comida es en base escasa, y suele sólo a observar. Generalmente se levanta pocas veces de la mesa, ni siquiera asoma sus cubiertos, sólo lo hace en caso urgencias fisiológicas.

El Hiperactivo, la emoción que transmite es la alegría es una persona que siempre la ves contenta y feliz, dice que se siente esplendorosa. Le importa mucho lo que piensen de él o de ella. Quiere transmitir que está a gusto con ella misma, y ​​en muchas ocasiones para tapar las insatisfacciones va de duro, puedo con todo y con todos.

El víctima, la emoción más habitual la resignación: los suelen ir a acompañantes de los violentos, los que van por la vida de víctimas, todo lo que le pasa en la vida se culpa de los demás, todo lo que les rodea es el culpable de sus problemas, Tienen un gran Ego, poca autoestima y no hacen absolutamente nada para cambiar la situación.

El viajero, su emoción habitual la ilusión, siempre parece ilusionado pero que los otros lo ven como un iluminado porque da mucha rabia. Es aquel personaje que esta liderando o iniciando un nuevo proyecto, o ha terminado un viaje a la otra punta del mundo y está a punto de iniciar -ne otro. Es aquel que nos cuenta con pelos y señales todos los territorios que ha visitado en este último año. No calla ni bajo el agua y todo le va genial!

El Gandhi, emoción principal la serenidad lo encuentras muchas veces sentado en la silla o el sofá, observando todos. Parece desconectado de lo que pasa en el día a día. Le da igual blanco, negro o gris, mientras le den de comer y beber. Habla poco, y hace reflexiones interesantes pero que en la mayoría les parece demasiado espirituales, y poco prácticas.

El manta, la emoción principal la pereza es aquel personaje que no le apetecía ir al encuentro, pero que por obligación o hace. Sentado en el sofá con la cara paga, sólo está conectado al móvil, y evita hablar con el resto de personajes adultos con el que no conecta nada. Intenta pasar por desapercibido, evita el conflicto para que a él no le afecte, y así no tener que hacer nada: ay qué pereza!

La competencia, emoción celos y envidia es aquel personaje que no ve su luz que brilla, y no se siente satisfecho con su propia luz. Este personaje sólo ve brillar la luz del otro, y siempre desea aquella luz. La auto exigencia y el inconformismo son dos actitudes presente y constante en su vida.

El juez, la emoción predominante el miedo cada vez que habla verbaliza una sentencia catastrófica. Ve siempre la parte oscura y negativa de la historia, las ilegalidades, lo que no se puede hacer, genera angustias e incertidumbres, rechazo del otro, y soledad, parece que le debamos alguna factura.

La oveja negra, se siente distanciado es el Personaje que no se adapta a las normas o tradiciones de la familia yendo por caminos distintos a los establecidos. En muchas ocasiones son rechazas pueden llegar a ser víctimas de Bullying familiar. Son personajes que no se sienten aceptados ni reconocidos dentro del clan familiar. Sienten que su opinión no es seguida, y suelen estar callados y poco activos.

El sabio, la emoción la apatía: son unos personajes que se esconden de sus emociones y huyen de conectar con la de los demás, temen que éstas les influyan, pues quedaría en evidencia su debilidad y su vulnerabilidad. A lo largo de su vida han construido un armazón de hierro muy resistente, para que lo que pasa a su alrededor no le afecte, y así mostrarse fuertes ante los demás. Saben de todo, y todos dan consejos.

El inocente, su emoción principal la ternura: personas que, a pesar de las dificultades que les ha planteado la vida, da la mano a la bondad y al ser creativo pacífico que lleva dentro. Ayudan con generosidad sin esperar nada a cambio. Agradecidos de la vida y de todos, unos seres admirables.

Relat sobre voluntariat organitzat des de l’oficina del voluntariat de l’Ajuntament de Vilafranca, on la temàtica base era el voluntariat. 

Dia sí i dia també veiem imatges de la costa mediterrània on grans vaixells desembarquen centenars de persones, procedents majoritàriament del continent africà, fugint de la misèria i de les guerres. A mida que van arribant el personal mèdic les van tapen amb mantes d’un color vermell intens, perquè tot i el sol de justícia que cau en “esta España nuestra”, tremolen com una fulla d’un arbre. Com aquella fulla d’arbre que es sacsejada pel vent. Un vent, en ocasions pràcticament imperceptible, que es com una carícia plena de tendresa, que li dóna tot allò que necessita per a poder sobreviure. Però que en altres ocasions la fulla es sacsejada per fortes ventades, tan fortes que provoca es desprengui de l’arbre, del seu referent, del seu origen, i la porti a llocs inesperats i incerts. És una fulla jove, molt jove, encara no li toca desprendre’s de l’arbre, però aquest, el seu arbre, el seu referent, és un arbre malalt, i la fulla no pot créixer sana. Així que decideix, tot i la por al desconegut, i reconeixent la seva vulnerabilitat, deixar l’aferrament, desprendre’s de l’arbre, arriscar-se a tombar pel planeta terra explorant territoris incerts, i a que l’etiquetin de refugiada o migrant en comptes de persona. Són més gran les seves ganes de trobar la calma i la serenitat que la por al desconegut.

La fulla somia en un lloc on no hi hagi toc de queda, on no volin constantment bombes per damunt del seu cap, un lloc on no hagi d’anar corrent cap a casa pel perill dels francs tiradors, o no calgui amagar-se perquè hi ha  persones armades, un lloc on poder viure sense sentir por. O almenys no sentir aquella por, la por a morir en qualsevol moment, en qualsevol indret.

La por és una expressió d’un pensament, és una matèria primera que totes les persones naixem amb ella. És un material que ja ens ve de sèrie, i per tant gràcies aquesta meravella els humans podem reconèixer les emocions en els altres. Tothom hem sentit por en algun moment o altre de la vida, encara que no haurem sentint pel mateix, ni amb la mateixa intensitat, però la por l’hem viscuda en el nostre cos, per tant tothom la coneixem, tothom sap que és sentir por. I per això avui,  veient aquestes imatges he recordat una nit del mes d’Abril,  quan el meu cos va estar sotmès a la freqüència energètica de la por.

Un dia del mes d’Abril a la 1 de la matinada la meva parella va començar a retorçar-se de dolor, un dolor que ens era molt familiar, ja el coneixíem; un atac de còlic nefrític, és un episodi que es repeteix cada quatre o cinc anys. Aquesta vegada es presenta en un moment de feblesa emocional, arriba precedit de situacions greus relacionades amb la salut dels meus sogres, a més sembla que el dolor es d’un nivell alt d’intensitat.

M’alço del llit, i em disposo a vestir-me per portar-lo a urgències. Ho faig a les fosques, per no molestar, i perquè no vull que la meva parella percebi el què m’està passant a mi, tot i que, ara m’adono, que amb l’estat que ell es trobava tampoc s’hagués adonat de que jo estava morta de por.

Una vegada dreta em vesteixo amb molta dificultat, el meu cos comença agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetitius. Tremolo de cap a peus, no puc gesticular paraula, estic suant però alhora tinc molt i molt fred. El meu cos està fora de control,  gaire bé no puc fer una passa per caminar. Havia entrat en un estat de xoc, de pànic,

En silenci, surto de l’habitació i en un parell de minuts tot canvia, una llàgrima surt de l’ull dret i un altre de l’ull esquerra, i així successivament fins que començo a plorar intensament, i  la tremolor comença a marxar lentament. Havia transitat de la por a la tristesa en menys d’un minut.

Perquè plores? em pregunta la meva parella, no puc contestar, sento les meves galtes inflades amb molta tensió, com les dels Hàmsters quan les tenen plenes de pipes. En el meu cas però, dins la meva boca només hi ha aire, un aire dens molt dens. Només tinc ganes de bufar, per alliberar-me de la tensió, de la ràbia, de la por. Havia transitat de la tristesa a la ràbia.

I a partir d’aquell moment la ràbia es va anar apoderant del meu cos, de la meva ment i es va anar transformant amb una barreja d’emocions. Sentia un dolor intens al pit que em tocava l’ànima acompanyat d’ amargor, tristesa i aflicció, podríem dir que aquestes emocions totes elles juntes formaven un sentiment, el de la desolació.

Alhora que vaig explicant aquesta experiència m’adono que he fet una exploració seqüencial de les emocions,   o dit d’un altre manera: he pres consciència de les emocions viscudes en una situació. Prendre consciència emocional és un contingut transversal, que s’inclou en totes les activitats que es realitzen des de l’Associació Escola de Pares i Mares del Penedès, i a la que estic vinculada des de fa 10 anys, primer com a alumna i  desprès col·laborant de manera voluntària com a responsable de formació, i pel que percebo, fent aquest relat, totalment integrat.

Col·laborar de manera voluntària amb l’Associació ha estat una experiència  molt gratificant, des de els seus inicis fins ara a l’actualitat. Sota el meu punt de vista, col·laborar en una entitat sense ànim de lucre et dona l’oportunitat de viure en primera persona la generositat, el que fas ho fas  sense demanar res a canvi, pel simple fet de voler fer-ho, perquè saps que aquella acció que estàs fent pot millorar la vida d’un altre persona. Al mateix temps que dones reps generositat dels altres fent despertar en tu el sentiment de la gratitud.

I cada dia entrenament, entrenament de competències sòcio-emocionals com ara treball en equip, comprensió, acceptació i empatia, donant la possibilitat de poder desenvolupar-te com a persona, i poder ser cada dia una mica millor.

Les activitats organitzades han estat llavors molt valuoses pel territori, i no haguessin pogut realitzar-se sinó hagués estat per totes aquelles persones que durant aquests 10 anys han estat col·laborant de manera altruista amb l’entitat, i per totes aquelles persones que han participat o ens han donat suport activament en les activitats.

Han estat llavors de coneixement que aniran creixent pel Penedès, i més enllà, perquè com sabeu el  vent té la virtut de traslladar el pol·len d’uns camps a uns altres, i per això el nostre objectiu ha estat sempre plantar el millor producte.

En definitiva, tot allò que donem als altres ens ho estem donant a nosaltres mateixos. Ara no podem veure l’arbre que en un futur donarà fruits o ombra, i que donarà la felicitat a un altre, però nosaltres vivim aquesta felicitat plantant aquestes llavors.

Llavors per a un món més amable, equilibrat, sostenible i just, plenes de valors com ara el de la responsabilitat individual, cooperació, coherència, honestedat, decència, humanitat, amor i creativitat.

Erich Fromm diu: “tota energia que no se inverteix en crear deriva en energia destructiva”, cada dia podem triar entre crear o destruir, estimar o odiar.  La resposta està en les nostres mans.

 

Avui com cada matí he fet el passeig matinal pels carrers del centre de Vilafranca, i m’ha fet somriure percebre l’olor d’estiu. Cada estació te la seva olor, l’estiu fa olor de fruita madura, de foc de revetlles i coets, de “aftersun” i de sal de mar, d’aquell llibre nou, que ara, en menys presses, podràs concentrar-te i fer una bona lectura, de gessamí i herba seca.

L’estiu és temps per a vacances, per a buidar, per a pensar, per a conversar, per a descansar, és temps per a tot allò que tu vulguis.

Gaudint del passeig i olorant l’estiu he recordat el meu article del 3 de Vuit, del dia 28 de Juny del 2013, i que tot seguit transcric per a que puguis llegir de nou:

Dedicar temps a les converses, per segons quins ulls miren, pot semblar temps innecessari. En una època del nostre país va corre la frase “fets no paraules”, com si les paraules no fossin importants.

Últimament un gran nombre de persones watzepeem. Quasi bé tothom anem caient. Watzepear un nou verb, una nova paraula a afegir en el nostre diccionari. Eines d’ acció-reacció, eines que al ser de resposta rapida continuen alimentant el nostre estrès diari, i el cultiu de judicis (ens dona informació de quin dia i hora s’ha connectat per ultima vegada el nostre contacte, i si ha llegit o no el  nostre missatge).

“És fantàstic, guanyem un munt de temps”- ens diem a nosaltres mateixos. I que fem d’aquest temps que guanyem? Sovint, la resposta a aquesta pregunta no es : Relaxar-nos al sofà, prendre el sol a la gandula, descansar … sinó que és: aprofito per fer…….

Fer, fer i més fer sense parar un moment de desocupar-nos.

Les sessions de Coaching ens poden ajudar en moments d’estrès diari, i en els que no aconseguim desocupar-nos. A més són espais de conversa que conviden a la reflexió, a obertura de noves possibilitats per a fer accions diferents.

La conversa tant verbal com a no verbal, és la eina que utilitzem els Coaches Ontològics en els processos amb els clients.  L’acció de conversar és una activitat que constantment fem tothom, des de que ens llevem fins que anem a dormir, per tant és una acció prou important com per no tenir-la en compte.

Amb un procés de Coaching podem descobrir altres maneres de comunicar-nos,  i dedicar-hi més temps a les converses. Amb el llenguatge tenim la capacitat de transformar el nostre entorn, el nostre món, el llenguatge no és només descriptiu sinó que també es generatiu.

Bon estiu!

Versión en castellano.

Hoy como cada mañana he hecho el paseo matinal por las calles del centro de Vilafranca, y me ha hecho sonreír percibir el olor de verano. Cada estación tiene su olor, el verano huele a fruta madura, a fuego de verbenas y cohetes, a “aftersun” y a sal de mar, a aquel libro nuevo, que ahora, con menos prisas, podrás concentrarte y hacer una buena lectura, de jazmín y hierba seca.

El verano es tiempo para vacaciones, para vaciar, para pensar, para conversar, para descansar, es tiempo para todo lo que tú quieras.

Disfrutando del paseo y oliendo el verano he recordado mi artículo del 3 de Vuit, del dia 28 de Junio de 2013, que a continuación os transcribo para que puedas leer de nuevo:

Dedicar tiempo a las conversaciones, para según qué ojos miran, puede parecer tiempo innecesario. En una época de nuestro país corrío la frase “hechos no palabras”, como si las palabras no fueran importantes.

Últimamente un gran número de personas watzepeamos. Casi todos vamos cayendo. Watzepear un nuevo verbo, una nueva palabra a añadir en nuestro diccionario. Herramientas de acción-reacción, herramientas que al ser de respuesta rápida continúan alimentando nuestro estrés diario, y el cultivo de juicios (nos da información de qué día y hora se ha conectado por última vez nuestro contacto, y si ha leído o no nuestro mensaje).

“Es fantástico, ganamos un montón de tiempo” – nos decimos a nosotros mismos. ¿Y que hacemos con este tiempo que ganamos? A menudo, la respuesta a esta pregunta no es: Relajarnos en el sofá, o tomar el sol en la tumbona, o descansar … sino que es: aprovecho para hacer …….

Hacer, hacer y más hacer sin parar un momento de desocuparnos.

Las sesiones de Coaching nos pueden ayudar en momentos de estrés diario, y en los que no conseguimos desocuparnos. Son espacios de conversación que invitan a la reflexión, a la apertura de nuevas posibilidades para realizar acciones diferentes.

La conversación tanto verbal como no verbal, es la herramienta que utilizamos los Coaches ontológicos en los procesos con los clientes. La acción de conversar es una acción que constantemente hacemos todas las personas, desde que nos levantamos hasta que nos acostamos, por lo tanto es una acción bastante importante como para no tenerla en cuenta.

En un proceso de Coaching podemos descubrir otras maneras de comunicarnos, y dedicar más tiempo a las conversaciones. Con el lenguaje tenemos la capacidad de transformar nuestro entorno, nuestro mundo, el lenguaje no es sólo descriptivo sino que también es generativo.

Feliz verano!

Les noies i els nois d’entre 15 i 18 anys ho tenen a tocar, ara ja si, ja han de decidir cap on volen encarar el seu futur. Moltes d’aquestes persones ho tenen clar, altres encara s’ho rumien, però n’hi ha una bona part que ni una cosa ni l’altre, tant li fa perquè es sent exclòs d’aquest sistema.

I quan parlo d’Exclusió social vull deixar constància que el tema no és tant la pobresa i les desigualtats, que també i molt, sinó la reflexió va cap a la pregunta: en quina mesura una persona sent que pertany en un lloc dins la societat?  qui marca la distància entre els que participen en les dinàmiques i qui no?.

En una societat on la competitivitat és un valor central, els mecanismes d’exclusió constitueixen una regla de joc elemental i necessària. La competitivitat és per naturalesa excloent, per això, nens, ancians, captaires, immigrants, indígenes, minusvàlids deficients, etc. fàcilment es converteixen en exclosos. Tot allò que no compleix les expectatives d’una societat competitiva és exclòs.

L’ exclòs és queda fora d’ un col·lectiu, d’un sector, d’un territori, està exclòs si no pertany a … si no es beneficia d’un sistema o un espai social, educatiu, polític, cultural, econòmic, en no tenir accés a l’objecte propi que el constitueix: relacions, participació en les decisions, en la creació de béns i serveis per la cultura i la economia.

L’exclusió social és una malaltia de la societat actual, i els exclosos són la cara.

Cal estar alerta dels efectes de l’exclusió i els riscos de ruptura de la cohesió que comporta, així com també dels processos d’agressivitat i violència que pot generar.

Intervencions

Transformar els jocs de competitivitat amb cooperatius o de col·laboració.

Potenciar el treball en equip vers l’individual.

Potenciar la consciència social per a veure l’altre com igual,  com una oportunitat no com una amenaça.

Crear espais de conversa i debat per a escoltar, pensar i reflexionar.

Generar compromís per tot el que és humà, la solidaritat i l’empatia.

Educar en principis i valors.

Versión castellano:

Las chicas y los chicos de entre 15 y 18 años lo tienen muy cerca, ahora ya sí, ya han de decidir hacia dónde quieren encarar su futuro. Muchas de estas personas lo tienen claro, otros todavía lo rumian, pero hay una buena parte que ni lo uno ni lo otro, da igual que se siente excluido de este sistema.

Y cuando hablo de Exclusión social quiero dejar constancia de que el tema no es tanto la pobreza y las desigualdades, que también y mucho, sino la reflexión hacia la pregunta: ¿en qué medida una persona siente que pertenece en un lugar dentro de la sociedad ? quien marca la distancia entre los que participan en las dinámicas y quién no ?.

En una sociedad donde la competitividad es un valor central, los mecanismos de exclusión constituyen una regla de juego elemental y necesaria. La competitividad es por naturaleza excluyente, por eso, niños, ancianos, mendigos, inmigrantes, indígenas, minusválidos deficientes, etc. fácilmente se convierten en excluidos. Todo lo que no cumple las expectativas de una sociedad competitiva es excluido.

El excluido es queda fuera de un colectivo, de un sector, de un territorio, está excluido si no pertenece a … si no se beneficia de un sistema o un espacio social, educativo, político, cultural, económico , al no tener acceso al objeto propio que lo constituye: relaciones, participación en las decisiones, en la creación de bienes y servicios para la cultura y la economía.

La exclusión social es una enfermedad de la sociedad actual, y los excluidos son la cara.

Hay que estar alerta de los efectos de la exclusión y los riesgos de ruptura de la cohesión que conlleva, así como de los procesos de agresividad y violencia que puede generar.

intervenciones

Transformar los juegos de competitividad con cooperativos o de colaboración.

Potenciar el trabajo en equipo hacia el individual.

Potenciar la conciencia social para ver al otro como igual, como una oportunidad no como una amenaza.

Crear espacios de conversación y debate para escuchar, pensar y reflexionar.

Generar compromiso por todo lo humano, la solidaridad y la empatía.

Educar en principios y valores.

El Martí acaba de fer 16 anys, vol sortir de festa . Quan dic sortir de festa em refereixo sopar, discoteca i tornada a casa sobre 4 o 5 de la matinada. Els pares no es posen d’acord. El pare li deixa la porta oberta, la mare no. Finalment s’arriba a l’acord de que encara no arribat l’hora de sortir de festa, però en Martí no accepta la decisió dels seus pares i agafa el primer tren en direcció cap a Barcelona.

Durant el vespre i la matinada els pares van tenir noticies via watzap ” la sortida va molt bé”. La mare però, continuava com una fura,  tenia moltes ganes de posar-li un càstig exemplar al seu fill, perquè el Martí s’havia saltat les normes que els pares havien establert. Així que, tant bon punt arribés, ella ja havia pensat en el càstig que l’imposaria.

En Martí va arribar a l’hora de dinar, encara no havia deixat la bossa a l’habitació que la mare li anunciava el càstig. Ella es de l’opinió que els càstigs són pedagògics, i en Martí ara li calia un càstig exemplar, doncs l’havia fet molt grossa i havia d’aprendre. I jo em pregunto, aprendre què?

Aprendre a fer cas, aprendre a no dir ni mitja paraula, aprendre a obeir sense resistència, aprendre a callar, callar i callar, aprendre a no qüestionar,… en definitiva aprendre a viure la vida com si fossis una ovella tancada en un corral.

La pedagogia del “para que aprendas”, i ho dic en castellà, tal com ens ho deien les monges als anys 70. Una mirada agressiva, sota el meu punt de vista, i que malauradament encara existeix en la nostra societat.

Tal i com es preveia, el càstig va ser exemplar: li va prendre el mòbil i les claus de casa, no podria sortir amb els amics els dissabtes a la tarda per anar jugar futbol. Només podria sortir de casa per anar a l’Institut, i si es queixava es quedaria sense anar-hi, o sigui que es quedaria tancat a casa, empresonat.  En Martí evidentment va decidir que es quedaria a casa, que no pensava anar a l’Institut.

Al cap de pocs dies del càstig, en Martí li preguntà a la mare: mare, porto molts dies privat de llibertat, no et sembla que ja em podries tornar les claus i el mòbil? M’agradaria quedar dissabte amb els amics. M’he portat bé aquests dies, no t’he contestat . Et juro que em portaré molt i molt bé i que, per sempre més et faré cas.

Mare: Ai fill, no puc deixar-te en llibertat, tant que m’agradaria a mi, però esta en joc el meu honor, saps?  no tinc garanties de que et portaràs bé. Potser quan tornis a olorar la llibertat tornes a convertir-te en un nen “contestón” i mal educat.

Martí: com ho podràs comprovar si no em donés la llibertat?

Mare: tranquil, tu no pateixis per mi.  Tu continua callat i ben callat, no et queixis per res del món, i tot, t’asseguro que tot, ens anirà molt i molt bé.

Anaven passant els dies i en Martí en comptes de sentir penediment pel que havia fet, sentia que creixia en ell la ràbia. Una ràbia que s’anava convertint en odi, un odi molt profund cap a la seva mare. L’ambient no millorava, l’aire era molt dens, l’espai angoixant. Cada dia que passava moria una possibilitat de crear afecte i neixien les ganes de venjança

Què li ha estat ferit en la mare perquè actués en tanta duresa?

Molt probablement la mare s’ha sentit ofesa perquè ha estat ferit el seu Ego,  ha sentit frustració per què ha hagut un desajust en les seves expectatives, i sent angoixa al veure com se li escapa de les mans el control del seu fill perque, ara ja si ,comença a volar.

Quan ens deixem dominar pel EGO ens allunyem de la nostra ESSÈNCIA, i aleshores surt el nostre pitjor JO.

Els adults que acompanyem infants tenim davant nostre un gran repte, que ens exigeix créixer amb humilitat i deixar anar la supèrbia. Amb ells tenim la oportunitat de poder trobar el nostre equilibri interior i sanar les nostres ferides.

Com podem construir relacions des de la confiança?

Creant espais de ments obertes on poder conversar, des de el respecte, per a poder aconseguir acords en els que tothom es senti guanyador, i on poder permetre’ns el silenci, clau essencial per a obrir la capseta de la reflexió.

Educar des de la prevenció i des de la previsió, i no des de la improvisació.

No perdre mai de vista el nostre objectiu: extraure la llum que  l’infant porta dins per a que aquest pugui arribar a ser una persona CAPA: Creativa, Amorosa, Pacifica i Autònoma.

 

“Els cinc sentits conscients”

Que els teus ulls siguin la llum que il·lumini la foscor.

Que les teves paraules construeixin ponts d’entesa.

Que les teves mans donin tendresa.

Que el teu nas ajudi a despertar consciències.

Que en les teves orelles pugui créixer la paraula de l’altre.

Camina pel camí de la generositat i la gratitud.

 

“Los cinco sentidos conscientes”

Que tus ojos sean la luz que ilumine la oscuridad.

Que tus palabras construyan puentes de entendimiento.

Que tus manos den ternura.

Que tu nariz ayude a despertar conciencias.

Que en tus orejas pueda crecer la palabra del otro.

Camina por el camino de la generosidad y la gratitud.

Article diari el 3 de Vuit, data 24 de maig del 2013.

Quan farem un procés de Coaching?.

Hi ha frases com: Jo sóc així. No puc canviar. No me’n sortiré.   Jo no tinc sort a la vida, ells si…  que diran si em veuen actuar així!! Els rics són insuportables! El joves són uns desagraïts, Si no em defenso abusen de mi,…

Aquestes frases són pensaments que les persones ens formulen a nosaltres mateixos, i  que ens diuen com som nosaltres i com veiem el món exterior. Aquests pensaments tenen una gran força, poden arribar a ser el nostre pitjor enemic.

Aquests pensaments se li diuen creences. Una creença és una opinió de la que estem plenament convençuts i a més amb molta intensitat. Les creences estan basades en opinions que es prenen com a fets. Opinions que provenen del passat, que es formulen en present i que ens condicionen el futur.

Són opinions que  acabem convertint-se en fets, malauradament per nosaltres, i d’això se’n diu  la “profecia autocumplidora”.

Depenen de quines creences tinguem, funcionarem d’una manera o d’un altre a la vida. Es a dir que: com ens relacionem amb les demés persones,  com construïm la nostra família, com treballem, en definitiva com construirem la nostra vida dependrà de les creences que tinguem.

No tenim creences sinó que les creences ens tenen a nosaltres, ens tenyeixen la nostra vida.

Quan estem en una fase en que tenim un repte, un objectiu però els nostres pensaments ens dominen i nosaltres no els dominem a ells, es quan necessitem fer un procés de Coaching. Les creences resulten notablement difícils de canviar, però no impossibles. Amb el Coaching és possible.

Es impossible canviar un món que no observem, per tant al posar sobre la taula les creences  que estan limitant al client a aconseguir el seu objectiu, ajudarà al client a que pugui veure el seu conflicte des de una  altre perspectiva.

No hi haurà procés de Coaching si el client no està compromès en el seu repte, es a dir, que el client ha estar disposat a llençar el vell pensament limitant i substituir-lo per un de nou i potenciador.

Versión castellano.

Artículo del periódico 3 de Vuit, fecha 24 de mayo de 2013.

¿Cuando haremos un proceso de Coaching ?.

Hay frases como: Yo soy así. No puedo cambiar. No lo conseguiré. Yo no tengo suerte en la vida, ellos si … que dirán si me ven actuar así !! Los ricos son insoportables! El jóvenes son unos desagradecidos, Si no me defiendo abusan de mí, …

Estas frases son pensamientos que las personas nos formulan a nosotros mismos, y que nos dicen como somos nosotros y cómo vemos el mundo exterior. Estos pensamientos tienen una gran fuerza, pueden llegar a ser nuestro peor enemigo.

Estos pensamientos se le dicen creencias. Una creencia es una opinión de la que estamos plenamente convencidos y además con mucha intensidad. Las creencias están basadas en opiniones que se toman como hechos. Opiniones que provienen del pasado, que se formulan en el presente y que nos condicionan el futuro.

Son opiniones que acabamos convirtiéndose en hechos, desgraciadamente para nosotros, y esto se llama la “profecía autocumplidora”.

Dependen de qué creencias tengamos, funcionaremos de un modo o de otro en la vida. Es decir que: cómo nos relacionamos con las demás personas, como construimos nuestra familia, como trabajamos, en definitiva como construir nuestra vida dependerá de las creencias que tengamos.

No tenemos creencias sino que las creencias nos tienen a nosotros, nos tiñen nuestra vida.

Cuando estamos en una fase en que tenemos un reto, un objetivo pero nuestros pensamientos nos dominan y nosotros no los dominamos a ellos, es cuando necesitamos hacer un proceso de Coaching. Las creencias resultan notablemente difíciles de cambiar, pero no imposibles. Con el Coaching es posible.

Es imposible cambiar un mundo que no observamos, luego al poner sobre la mesa las creencias que están limitando al cliente a conseguir su objetivo, ayudará al cliente a que pueda ver su conflicto desde otra perspectiva.

No habrá proceso de Coaching si el cliente no está comprometido en su reto, es decir, que el cliente está dispuesto a romper con el viejo pensamiento limitante y sustituirlo por uno nuevo y potenciador.

Versió català:

En el viatge de la Vida anem visitant diferents ciutats, pobles i països. En el trajecte coneixem altres cultures i descobrim mil maneres de viure la vida, algunes molt diferent a la nostra. En el nostre visitar hi ha el transitar. Transitem per carrers buits, plens, bruts, nets, estrets, amples, foscs, curioses, … Uns ens encanten altres ens fan por, en alguns ens perdem, en altres voldríem no moure’ns. N’hi ha que són sense sortida, d’altres en canvi de doble sentit, però hi ha uns en els que arribem molt esgotats, arribem després de passar per uns carrerons molt estrets i foscs, i en la qual ens acompanyava la Senyora angoixa molt enganxada a nosaltres. Un cop arribes a aquests carrers veus passejar a la creativitat, la inspiració, la curiositat, la confiança. En ell fas balanç del que t’inspira i del que et fa parar, del que et molesta, d’allò que vols controlar, allò que et exhaureix o allò que et fa falta. Us convido a passejar per aquest carrer, l’anomenat el carrer del canvi, perquè aquest carrer et porta a la Plaça de la llibertat.

Versión castellano:

En el viaje de la Vida vamos visitando diferentes ciudades, pueblos y paises. En el trayecto conocemos otras culturas y descubrimos mil maneras de vivir la vida, algunas muy diferentes a la nuestra. En nuestro visitar está el transitar. Transitamos por calles vacias, llenas, sucias, limpias, estrechas, anchas, oscuras, curiosas, …Unas nos encantan otras nos dan miedo, en algunas nos perdemos, en otras querriamos no movernos. Las hay que son sin salida, otras en cambio de doble sentido, pero hay unas  en las que llegamos muy agotados, llegamos después de pasar por unas callejuelas muy estrechas y oscuras, y en la que nos acompañaba el Señor agobio muy pegado a nosotras. Una vez llegas a éstas ves pasear a la creatividad, la inspiración, la curiosidad, la confianza, y en ella haces balance de lo que te inspira y de lo que le hace parar, que es aquello que te molesta, aquello que quieres controlar, aquello que te agota o aquello que te falta. Os invito a pasear por esta calle, la llaman la calle del cambio , porqué esta calle te lleva a la Plaza de la libertad.

Article publicat al 3de Vuit en l’edició de Sant Jordi 2013

Degut al creixement recent de la professió aquesta paraula s’ha utilitzat i s’utilitza moltes vegades com a argument de venda, això fa que juntament amb la no regulació d’aquest sector per part d’ organismes oficials és faci  difícil en aquests moments escollir un Coach.

En el mercat podem trobar excel·lents professionals del sector així com també persones disposades a “viure del cuento”.

Un dels errors més habituals és el de confondre un Coach amb un psicòleg, amb un assessor o un consultor.

Per tant, com podem saber qui és un professional d’aquest sector?

Primer de tot és necessari saber que és el Coaching. El Coaching és una rel·lació professional continuada, que ajuda a obtenir resultats extraordinaris a la vida personal o  professional. La durada d’un procés de Coaching  dependrà de cada client, però aprox. són d’ unes vuit sessions. Les sessions són de 1h30 espaiades en unes 3 i 4 setmanes. En les sessions el Coach planteja preguntes, fa de catalitzador considerant que cada persona té els recursos necessaris per aconseguir els reptes que es planteja.

La metodologia del Coaching és única, vivencial, transformadora i és pot utilitzar en qualsevol àmbit. Degut als seus orígens ha estat utilitzada en l’àmbit empresarial, però cada dia hi ha més coaches que volem treballar en l’àmbit educatiu i familiar.

El paper del Coach no és la d’entrenar, o ensenyar a fer accions diferents, o la de donar consells, sinó la missió del Coach és la d’acompanyar al client per a que ell aprengui per si mateix, la de ajudar-lo a què trobi el seu potencial, les seves habilitats, les respostes que ell necessita per aconseguir els seus objectius.

El Coach crearà un ambient de confiança i confidencialitat per tal de poder enmillarar al client, i posar sobre la taula durant el procés les àrees de millora.

El Coaches que tenim la acreditació de la ICF (International Coaches Federation) garantim la pràctica de la metodologia del Coaching. ICF és l’ associació més gran de Coaches del mon, i disposa d’un Codi Deontològic en el que s’especifiquen les normes, competències i habilitats que ha de disposar un Coach, així com també garanteix que el Coach ha realitzat un procés de transformació personal.

Recentment el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya ha reconegut el programa de  la ICF com a formació acreditada en Coaching, per tal de diferenciar-se d’ aquells programes de Coaching de cap de setmana.

Traducción castellano

Artículo publicado en el periódico local 3de Vuit en la edición de Sant Jordi 2013

Debido al crecimiento reciente de la profesión esta palabra se ha utilizado y se utiliza muchas veces como argumento de venta, esto hace que junto con la no regulación de este sector por parte de organismos oficiales se haga difícil en estos momentos escoger un Coach.

En el mercado podemos encontrar excelentes profesionales del sector así como también personas dispuestas a “vivir del cuento”.

Uno de los errores más habituales es el de confundir un Coach con un psicólogo, con un asesor o un consultor.

Por lo tanto, como podemos saber quién es un profesional de este sector?

Primero de todo es necesario saber que es el Coaching. El Coaching es una rel·lació profesional continuada, que ayuda a obtener resultados extraordinarios en la vida personal o profesional. La duración de un proceso de Coaching dependerá de cada cliente, pero aprox. son de unas ocho sesiones. Las sesiones son de 1h30 espaciadas en unas 3 y 4 semanas. En las sesiones el Coach plantea preguntas, hace de catalizador considerando que cada persona tiene los recursos necesarios para conseguir los retos que se plantea.

La metodología del Coaching es única, vivencial, transformadora y se puede utilizar en cualquier ámbito. Debido a sus orígenes ha sido utilizada en el ámbito empresarial, pero cada día hay más coaches que queremos trabajar en el ámbito educativo y familiar.

El papel del Coach no es la de entrenar, o enseñar a hacer acciones diferentes, o la de dar consejos, sino la misión del Coach es la de acompañar al cliente para que él aprenda por sí mismo, la de ayudarle a que encuentre su potencial, sus habilidades, las respuestas que él necesita para lograr sus objetivos.

El Coach creará un ambiente de confianza y confidencialidad para poder enmillarar al cliente, y poner sobre la mesa durante el proceso las áreas de mejora.

El Coaches que tenemos la acreditación de la ICF (International Coaches Federation) garantizamos la práctica de la metodología del Coaching. ICF es la asociación más grande de Coaches del mundo, y dispone de un Código Deontológico en el que se especifican las normas, competencias y habilidades que debe disponer un Coach, así como también garantiza que el Coach ha realizado un proceso de transformación personal.

Recientemente el Colegio de Psicólogos de Cataluña ha reconocido el programa de la ICF como formación acreditada en Coaching, para diferenciarse de aquellos programas de Coaching de fin de semana.

 

Durant molt de temps he cregut que la paraula intel·ligència només estava associada a les notes acadèmiques,  a ser una característica dels espavilats. Des de l’escola, i a casa, es van encarregar de fer-m’ho veure així.  He escoltat moltes vegades frases com: “En Carles és molt intel·ligent, és molt llest, ho ha aprovat tot amb Notables o Excel·lents” Frases que mica en mica han anat quedant integrades en el meu inconscient. Aquest era el missatge que em van donar i jo me’l vaig creure, i de fet segurament que una part de certesa deu haver.  I quin era  l’antònim a intel·ligència, a casa nostre? Era estupidesa, es a dir s’anomenava estúpid aquell que feia estupideses o ve era curt d’enteniment. Per tant, la paraula intel·ligència i la paraula estupidesa tenien a veure amb la part de l’intel·lecte.

La sorpresa va ser gran quan l’altre dia, buscant el significat d’una paraula al diccionari, em trobo amb la paraula intel·ligència, i llegeixo (transcric literalment)

Intel·ligència, del llatí  intelligentia. El prefix inter significa entre, lligent ve del verb legere que significa escollir, o llegir,  i  l’acabament amb ia ens indica que ens estem referint a una capacitat.  Podríem dir doncs que la intel·ligència és la capacitat d’escollir.

M’entusiamo i continuo, busco capacitat. Capacitat també prové del llatí, capacitatis, que seria la qualitat del capax. Capax deriva del verb capere (agafar, recollir,…) Un capax seria aquella persona amb tendència a recollir, a contenir , a fer diverses funcions.

I aleshores em pregunto, i estupidesa? Busco i trobo aquest resultat. Estupidesa: del llatí “stupere” : quedar-se parat, atordit o enganxat.

Per tant podríem dir que una persona intel·ligent es aquella que  conté en el seu interior la idea de triar, es a dir, d’escollir  i una persona estúpida es aquella que es queda parada?

Ostres, m’agrada molt més aquesta definició. Una persona intel·ligent tria davant de diverses possibilitats i una persona estúpida es aquella que es queda parada o enganxada davant una possibilitat.

Totes dues paraules continuen sent antònims, però des d’un altre mirada. Ara ja no es des de el ser sinó des de el fer.

Com et pot canviar la mirada cap algú o cap alguna cosa quan descobreixes un nou significat d’una paraula!

Això es coaching 🙂

Versión castellano

¿Hasta cuando quieres estar instalada en la estupidez?

Durante mucho tiempo he creído que la palabra inteligencia sólo estaba asociada a las notas académicas, a ser una característica de los avispados. Desde la escuela, y en casa, se encargaron de hacérmelo ver así. He escuchado muchas veces frases como: “Carlos es muy inteligente, es muy listo, lo ha aprobado todo con Notables o Excelentes” Frases que poco a poco han ido quedando integradas en mi inconsciente. Este era el mensaje que me dieron y yo me lo creí, y de hecho seguramente que una parte de certeza debe haber. Y ¿cuál era el antónimo a inteligencia, en nuestra casa? Era estupidez, es decir se llamaba estúpido aquel que hacía estupideces o viene era corto de entendimiento. Por lo tanto, la palabra inteligencia y la palabra estupidez tenían que ver con la parte del intelecto.

La sorpresa fue grande cuando el otro día, buscando el significado de una palabra en el diccionario, me encuentro con la palabra inteligencia, y leo (transcribo literalmente)

Inteligencia, del latín intelligentia. El prefijo inter significa entre, liga viene del verbo legere que significa escoger, o leer, y la finalización con ya nos indica que nos estamos refiriendo a una capacidad. Podríamos decir pues que la inteligencia es la capacidad de elegir.

M’entusiamo y continúo, busco capacidad. Capacidad también proviene del latín, capacidades, que sería la calidad del capax. Capax deriva del verbo capere (coger, recoger, …) Un capax sería aquella persona con tendencia a recoger, a contener, a hacer varias funciones.

Y entonces me pregunto, y estupidez? Busco y encuentro este resultado. Estupidez: del latín “stupere”: quedarse parado, aturdido o pegado.

Por lo tanto podríamos decir que una persona inteligente es aquella que contiene en su interior la idea de elegir, es decir, de elegir y una persona estúpida es aquella que se queda parada?

Caramba, me gusta mucho más esta definición. Una persona inteligente elección ante diversas posibilidades y una persona estúpida es aquella que se queda parada o pegada ante una posibilidad.

Ambas palabras siguen siendo antónimos, pero desde otro mirada. Ahora ya no se desde el ser sino desde el hacer.

Como te puede cambiar la mirada hacia alguien o hacia algo cuando descubres un nuevo significado de una palabra!

Esto se coaching 🙂

 

 

 

Valents són aquelles persones que reconeixen que han caigut, que s’atreveixen a plorar, a declarar que estan plorant.

Valents són aquelles persones que són capaçes de aixecar-se i, encara sentint por, són capaçes de seguir caminant pel camí. No dissimulen que han ensopegat, ans al contrari, et relaten les pedres que han anat trobant pel camí, i com aquestes han afectat en les seves vides. Mostren la seva vulnerabilitat, les seves febleses, i per estrany que sembli, aquestes persones són líders de la seva vida.

El món necessita de persones valentes, que s’atreveixin a bussejar pels camins del autoconeixement i del món emocional. Només si ens atrevim de veritat a conèixer-nos podrem estimar-nos i respectar-nos. Només així podrem estimar i respectar els altres. Estimar i respectar a persones semblants a nosaltres és senzill, la dificultat augmenta quan es tracta d’acceptar el diferent.

Cada persona és única, i alhora diferent a una altra. Som iguals perquè tots som éssers humans, però alhora som diferents perquè som persones amb diferents costums, creences, cultures …

Com podem estimar i respectar el diferent?

Escoltar els pensaments per identificar les limitacions i acceptar les zones fosques, posseir un alt interès pel desconegut, moltes ganes d’aprendre, i una actitud positiva i oberta davant de la vida.

En algunes ocasions acceptar a una altra persona requereix temps i dedicació, cal mirar a través d’un altre prisma, des d’un altre Lloc per aconseguir veure-la com legítima en si mateixa

Com deia Whalt Whitman “Quan conec algú, no m’importa si és blanc, negre, jueu o musulmà. En tinc prou amb saber que és un ésser humà “

Des de la Acceptació podrem crear vincles d’igualtat i confiança, i actuar amb serenitat davant d’aquells que no podem canviar

Comencem a Educar per a la pau.

Versión en castellano

Educar para la PAZ

Valientes son aquellas personas que reconocen que han caido, que se atreven a llorar, a declarar que están llorando.

Valientes son aquellas personas que son capaces de levantarse y, aún teniéndo miedo, son capaces de seguir caminando por el camino. No disimulan que han tropezado, sino al contrario, te relatan las piedras que han ido encontrando por el camino, y como estas han afectado en sus vidas. Muestra sumblime su vulnerabilidad, sus flaquezas, y por raro que parezca, estás personas son lideres de su vida.

El mundo necesita de personas valientes, que se atrevan a bucear por los caminos del autoconocimento y del mundo emocional. Sólo si nos atrevemos de verdad a conocernos podremos amarnos y respetarnos, Sólo así podremos amar y respetar a los demás. Amar y respetar a personas parecidas a nosotras es sencillo, la dificultad aumenta cuando se trata de aceptar el diferente.

Cada persona es única, ya la vez diferente a otra. Somos iguales porque todos somos seres humanos, pero a la vez somos diferentes porque somos personas con diferentes costumbres, creencias, culturas …

¿Cómo podemos amar y respetar el diferente?

Escuchar los pensamientos para indentificar las  limitaciones y aceptar las zonas oscuras, además de poseer un alto interés por lo desconocido, muchas ganas de aprender, y una actitud positiva y abierta delante de la vida.

En algunas ocasiones aceptar a otra persona requiere tiempo y dedicación, es necesario mirar a través de otro prisma, desde otro Lugar para conseguir verla como legítima en sí mísma.

Como decia Whalt Whitman “Cuando conozco a alguien, no me importa si es blanco, negro, judío o musulmán. Me basta con saber que es un ser humano”

Desde la Aceptación podremos crear vinculos de igualdad y confianza, y actuar con serenidad delante de aquellos que no podemos cambiar

Empezemos a  Educar para la paz. 

 

 

 

 

El propòsit d’escriure fa temps que em volta pel cap, crec recordar que des de l’adolescència, es a dir que fa una pila d’ anys. Somiava desperta, tancava els ulls i m’imaginava en una habitació petita i acollidora, en la que hi havia una estanteria plena de llibres, una taula rodona  amb una llum de sobretaula. Damunt la taula una màquina d’escriure, papers arrugats manuscrits,i un cendrer en el que hi havia la última cigarreta  que fumejava perquè era mal apagada, i omplia l’habitació de  fum i  olor a tàbac. Una olor que, en els meus temps de fumadora, em connectava amb el plaer. A casa dèiem, que el fumar era un vici heretat de la branca “Navarro”.

En aquells temps per a mi fumar no era un hàbit, sinó un ritual associat amb el plaer, la calma, la pau interior, i connectat amb els cinc sentits. Mai fumava abans de dinar, sempre desprès de l’àpat del migdia. Quan ja tenia el cafè damunt la taula treia de la caixa de cigarrets una cigarreta, que abans de res, li donava uns copets per tal de premsar el tabac i tot seguit l’ olorava intensament durant uns quants segons. Com a mínim, em passava la cigarreta per davant del nas un parell de vegades. En aquests moments ja començava a intuir l’èxtasi. Molt lentament em posava la cigarreta entre els meus llavis, i esperava uns segons per encendre-la, perquè volia sentir el gust de la cigarreta abans d’ escoltar el soroll que feia el cremar-se el tabac. Finalment, la primera xuclada: Brutal, impressionant! .

I com a tot ritual, per a que estès mantingut amb el temps, es va iniciar amb una creença potent darrera: “Sóc diferent” Tot i que semblaria que aquesta frase “sóc diferent” hauria de ser una frase potenciadora, per a mi no ho era, doncs reforçava una manera de ser que m’apartava de persones que jo estimava.

Ara fa un parell d’anys que aquest ritual es fora de la meva vida, i també la creença. Tot i que us he de confessar que encara algun dia recordo l’ olor de tabac,  i  m’hi imagino que entre els meus dits tinc una cigarreta. En definitiva desitjo moltes vegades aquella zona coneguda i confortable que em portava a actuar segons la mirada de les persones que m’envoltaven.

Avui em dic “Sóc única i irrepetible”, i trio jo l’ etiqueta que vull portar. Des de aquesta mirada em sento capaç de fer realitat el meu propòsit: escriure.

Aquest és el vehicle que em portarà al meu destí.

Avui començo a caminar per arribar al meu destí, amb una motxilla plena de idees, entusiasme, i il·lusions.

Moltes gràcies.

Traducción castellano

El propósito de escribir hace tiempo que me ronda por la cabeza, creo recordar que desde la adolescencia, es decir que hace un montón de años. Soñaba despierta, cerraba los ojos y me imaginaba en una habitación pequeña y acogedora, en la que había una estantería llena de libros, una mesa redonda con una lámpara de sobremesa. Sobre la mesa una máquina de escribir, papeles arrugados manuscritos, y un cenicero en el que estaba la última cigarrillo que humeaba porque era mal apagada, y llenaba la habitación de humo y olor a tabaco. Un olor que, en mis tiempos de fumadora, me conectaba con el placer. En casa decíamos, que el fumar era un vicio heredado de la rama “Navarro”.

En aquellos tiempos para mí fumar no era un hábito, sino un ritual asociado con el placer, la calma, la paz interior, y conectado con los cinco sentidos. Nunca fumaba antes de comer, siempre después de la comida del mediodía. Cuando ya tenía el café sobre la mesa sacaba de la caja de cigarrillos un cigarrillo, que ante todo, le daba unos golpecitos para prensar el tabaco y seguidamente la olía intensamente durante varios segundos. Como mínimo, me pasaba el cigarrillo por delante de la nariz un par de veces. En estos momentos ya empezaba a intuir el éxtasis. Muy lentamente me ponía el cigarrillo entre mis labios, y esperaba unos segundos para encenderla, porque quería sentir el sabor del cigarrillo antes de escuchar el ruido que hacía el quemarse el tabaco. Finalmente, la primera chupada: Brutal, impresionante! .

Y como todo ritual, para que extendido mantenido con el tiempo, se inició con una creencia potente última: “Soy diferente” Aunque parecería que esta frase “soy diferente” debería ser una frase potenciadora, para mí no lo era, pues reforzaba una forma de ser que me apartaba de personas que yo amaba.

Hace un par de años que este ritual se fuera de mi vida, y también la creencia. Aunque debo confesar que todavía algún día recuerdo el olor de tabaco, y me imagino que entre mis dedos tengo un cigarrillo. En definitiva deseo muchas veces aquella zona conocida y confortable que me llevaba a actuar según la mirada de las personas que me rodeaban.

Hoy me digo “Soy única e irrepetible”, y trío yo la etiqueta que quiero llevar. Desde esta mirada me siento capaz de hacer realidad mi propósito: escribir.

Este es el vehículo que me llevará a mi destino.

Hoy comienzo a caminar para llegar a mi destino, con una mochila llena de ideas, entusiasmo, e ilusiones.

Muchas gracias.