Blog

Una fulla qualsevol

Relat sobre voluntariat organitzat des de l’oficina del voluntariat de l’Ajuntament de Vilafranca, on la temàtica base era el voluntariat. 

Dia sí i dia també veiem imatges de la costa mediterrània on grans vaixells desembarquen centenars de persones, procedents majoritàriament del continent africà, fugint de la misèria i de les guerres. A mida que van arribant el personal mèdic les van tapen amb mantes d’un color vermell intens, perquè tot i el sol de justícia que cau en “esta España nuestra”, tremolen com una fulla d’un arbre. Com aquella fulla d’arbre que es sacsejada pel vent. Un vent, en ocasions pràcticament imperceptible, que es com una carícia plena de tendresa, que li dóna tot allò que necessita per a poder sobreviure. Però que en altres ocasions la fulla es sacsejada per fortes ventades, tan fortes que provoca es desprengui de l’arbre, del seu referent, del seu origen, i la porti a llocs inesperats i incerts. És una fulla jove, molt jove, encara no li toca desprendre’s de l’arbre, però aquest, el seu arbre, el seu referent, és un arbre malalt, i la fulla no pot créixer sana. Així que decideix, tot i la por al desconegut, i reconeixent la seva vulnerabilitat, deixar l’aferrament, desprendre’s de l’arbre, arriscar-se a tombar pel planeta terra explorant territoris incerts, i a que l’etiquetin de refugiada o migrant en comptes de persona. Són més gran les seves ganes de trobar la calma i la serenitat que la por al desconegut.

La fulla somia en un lloc on no hi hagi toc de queda, on no volin constantment bombes per damunt del seu cap, un lloc on no hagi d’anar corrent cap a casa pel perill dels francs tiradors, o no calgui amagar-se perquè hi ha  persones armades, un lloc on poder viure sense sentir por. O almenys no sentir aquella por, la por a morir en qualsevol moment, en qualsevol indret.

La por és una expressió d’un pensament, és una matèria primera que totes les persones naixem amb ella. És un material que ja ens ve de sèrie, i per tant gràcies aquesta meravella els humans podem reconèixer les emocions en els altres. Tothom hem sentit por en algun moment o altre de la vida, encara que no haurem sentint pel mateix, ni amb la mateixa intensitat, però la por l’hem viscuda en el nostre cos, per tant tothom la coneixem, tothom sap que és sentir por. I per això avui,  veient aquestes imatges he recordat una nit del mes d’Abril,  quan el meu cos va estar sotmès a la freqüència energètica de la por.

Un dia del mes d’Abril a la 1 de la matinada la meva parella va començar a retorçar-se de dolor, un dolor que ens era molt familiar, ja el coneixíem; un atac de còlic nefrític, és un episodi que es repeteix cada quatre o cinc anys. Aquesta vegada es presenta en un moment de feblesa emocional, arriba precedit de situacions greus relacionades amb la salut dels meus sogres, a més sembla que el dolor es d’un nivell alt d’intensitat.

M’alço del llit, i em disposo a vestir-me per portar-lo a urgències. Ho faig a les fosques, per no molestar, i perquè no vull que la meva parella percebi el què m’està passant a mi, tot i que, ara m’adono, que amb l’estat que ell es trobava tampoc s’hagués adonat de que jo estava morta de por.

Una vegada dreta em vesteixo amb molta dificultat, el meu cos comença agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetitius. Tremolo de cap a peus, no puc gesticular paraula, estic suant però alhora tinc molt i molt fred. El meu cos està fora de control,  gaire bé no puc fer una passa per caminar. Havia entrat en un estat de xoc, de pànic,

En silenci, surto de l’habitació i en un parell de minuts tot canvia, una llàgrima surt de l’ull dret i un altre de l’ull esquerra, i així successivament fins que començo a plorar intensament, i  la tremolor comença a marxar lentament. Havia transitat de la por a la tristesa en menys d’un minut.

Perquè plores? em pregunta la meva parella, no puc contestar, sento les meves galtes inflades amb molta tensió, com les dels Hàmsters quan les tenen plenes de pipes. En el meu cas però, dins la meva boca només hi ha aire, un aire dens molt dens. Només tinc ganes de bufar, per alliberar-me de la tensió, de la ràbia, de la por. Havia transitat de la tristesa a la ràbia.

I a partir d’aquell moment la ràbia es va anar apoderant del meu cos, de la meva ment i es va anar transformant amb una barreja d’emocions. Sentia un dolor intens al pit que em tocava l’ànima acompanyat d’ amargor, tristesa i aflicció, podríem dir que aquestes emocions totes elles juntes formaven un sentiment, el de la desolació.

Alhora que vaig explicant aquesta experiència m’adono que he fet una exploració seqüencial de les emocions,   o dit d’un altre manera: he pres consciència de les emocions viscudes en una situació. Prendre consciència emocional és un contingut transversal, que s’inclou en totes les activitats que es realitzen des de l’Associació Escola de Pares i Mares del Penedès, i a la que estic vinculada des de fa 10 anys, primer com a alumna i  desprès col·laborant de manera voluntària com a responsable de formació, i pel que percebo, fent aquest relat, totalment integrat.

Col·laborar de manera voluntària amb l’Associació ha estat una experiència  molt gratificant, des de els seus inicis fins ara a l’actualitat. Sota el meu punt de vista, col·laborar en una entitat sense ànim de lucre et dona l’oportunitat de viure en primera persona la generositat, el que fas ho fas  sense demanar res a canvi, pel simple fet de voler fer-ho, perquè saps que aquella acció que estàs fent pot millorar la vida d’un altre persona. Al mateix temps que dones reps generositat dels altres fent despertar en tu el sentiment de la gratitud.

I cada dia entrenament, entrenament de competències sòcio-emocionals com ara treball en equip, comprensió, acceptació i empatia, donant la possibilitat de poder desenvolupar-te com a persona, i poder ser cada dia una mica millor.

Les activitats organitzades han estat llavors molt valuoses pel territori, i no haguessin pogut realitzar-se sinó hagués estat per totes aquelles persones que durant aquests 10 anys han estat col·laborant de manera altruista amb l’entitat, i per totes aquelles persones que han participat o ens han donat suport activament en les activitats.

Han estat llavors de coneixement que aniran creixent pel Penedès, i més enllà, perquè com sabeu el  vent té la virtut de traslladar el pol·len d’uns camps a uns altres, i per això el nostre objectiu ha estat sempre plantar el millor producte.

En definitiva, tot allò que donem als altres ens ho estem donant a nosaltres mateixos. Ara no podem veure l’arbre que en un futur donarà fruits o ombra, i que donarà la felicitat a un altre, però nosaltres vivim aquesta felicitat plantant aquestes llavors.

Llavors per a un món més amable, equilibrat, sostenible i just, plenes de valors com ara el de la responsabilitat individual, cooperació, coherència, honestedat, decència, humanitat, amor i creativitat.

Erich Fromm diu: “tota energia que no se inverteix en crear deriva en energia destructiva”, cada dia podem triar entre crear o destruir, estimar o odiar.  La resposta està en les nostres mans.

 

Fa olor d’estiu

baby-beach-holiday

Avui com cada matí he fet el passeig matinal pels carrers del centre de Vilafranca, i m’ha fet somriure percebre l’olor d’estiu. Cada estació te la seva olor, l’estiu fa olor de fruita madura, de foc de revetlles i coets, de “aftersun” i de sal de mar, d’aquell llibre nou, que ara, en menys presses, podràs concentrar-te i fer una bona lectura, de gessamí i herba seca.

L’estiu és temps per a vacances, per a buidar, per a pensar, per a conversar, per a descansar, és temps per a tot allò que tu vulguis.

Gaudint del passeig i olorant l’estiu he recordat el meu article del 3 de Vuit, del dia 28 de Juny del 2013, i que tot seguit transcric per a que puguis llegir de nou:

Dedicar temps a les converses, per segons quins ulls miren, pot semblar temps innecessari. En una època del nostre país va corre la frase “fets no paraules”, com si les paraules no fossin importants.

Últimament un gran nombre de persones watzepeem. Quasi bé tothom anem caient. Watzepear un nou verb, una nova paraula a afegir en el nostre diccionari. Eines d’ acció-reacció, eines que al ser de resposta rapida continuen alimentant el nostre estrès diari, i el cultiu de judicis (ens dona informació de quin dia i hora s’ha connectat per ultima vegada el nostre contacte, i si ha llegit o no el  nostre missatge).

“És fantàstic, guanyem un munt de temps”- ens diem a nosaltres mateixos. I que fem d’aquest temps que guanyem? Sovint, la resposta a aquesta pregunta no es : Relaxar-nos al sofà, prendre el sol a la gandula, descansar … sinó que és: aprofito per fer…….

Fer, fer i més fer sense parar un moment de desocupar-nos.

Les sessions de Coaching ens poden ajudar en moments d’estrès diari, i en els que no aconseguim desocupar-nos. A més són espais de conversa que conviden a la reflexió, a obertura de noves possibilitats per a fer accions diferents.

La conversa tant verbal com a no verbal, és la eina que utilitzem els Coaches Ontològics en els processos amb els clients.  L’acció de conversar és una activitat que constantment fem tothom, des de que ens llevem fins que anem a dormir, per tant és una acció prou important com per no tenir-la en compte.

Amb un procés de Coaching podem descobrir altres maneres de comunicar-nos,  i dedicar-hi més temps a les converses. Amb el llenguatge tenim la capacitat de transformar el nostre entorn, el nostre món, el llenguatge no és només descriptiu sinó que també es generatiu.

Bon estiu!

Versión en castellano.

Hoy como cada mañana he hecho el paseo matinal por las calles del centro de Vilafranca, y me ha hecho sonreír percibir el olor de verano. Cada estación tiene su olor, el verano huele a fruta madura, a fuego de verbenas y cohetes, a “aftersun” y a sal de mar, a aquel libro nuevo, que ahora, con menos prisas, podrás concentrarte y hacer una buena lectura, de jazmín y hierba seca.

El verano es tiempo para vacaciones, para vaciar, para pensar, para conversar, para descansar, es tiempo para todo lo que tú quieras.

Disfrutando del paseo y oliendo el verano he recordado mi artículo del 3 de Vuit, del dia 28 de Junio de 2013, que a continuación os transcribo para que puedas leer de nuevo:

Dedicar tiempo a las conversaciones, para según qué ojos miran, puede parecer tiempo innecesario. En una época de nuestro país corrío la frase “hechos no palabras”, como si las palabras no fueran importantes.

Últimamente un gran número de personas watzepeamos. Casi todos vamos cayendo. Watzepear un nuevo verbo, una nueva palabra a añadir en nuestro diccionario. Herramientas de acción-reacción, herramientas que al ser de respuesta rápida continúan alimentando nuestro estrés diario, y el cultivo de juicios (nos da información de qué día y hora se ha conectado por última vez nuestro contacto, y si ha leído o no nuestro mensaje).

“Es fantástico, ganamos un montón de tiempo” – nos decimos a nosotros mismos. ¿Y que hacemos con este tiempo que ganamos? A menudo, la respuesta a esta pregunta no es: Relajarnos en el sofá, o tomar el sol en la tumbona, o descansar … sino que es: aprovecho para hacer …….

Hacer, hacer y más hacer sin parar un momento de desocuparnos.

Las sesiones de Coaching nos pueden ayudar en momentos de estrés diario, y en los que no conseguimos desocuparnos. Son espacios de conversación que invitan a la reflexión, a la apertura de nuevas posibilidades para realizar acciones diferentes.

La conversación tanto verbal como no verbal, es la herramienta que utilizamos los Coaches ontológicos en los procesos con los clientes. La acción de conversar es una acción que constantemente hacemos todas las personas, desde que nos levantamos hasta que nos acostamos, por lo tanto es una acción bastante importante como para no tenerla en cuenta.

En un proceso de Coaching podemos descubrir otras maneras de comunicarnos, y dedicar más tiempo a las conversaciones. Con el lenguaje tenemos la capacidad de transformar nuestro entorno, nuestro mundo, el lenguaje no es sólo descriptivo sino que también es generativo.

Feliz verano!

Tu no jugues!

Exclusion

Les noies i els nois d’entre 15 i 18 anys ho tenen a tocar, ara ja si, ja han de decidir cap on volen encarar el seu futur. Moltes d’aquestes persones ho tenen clar, altres encara s’ho rumien, però n’hi ha una bona part que ni una cosa ni l’altre, tant li fa perquè es sent exclòs d’aquest sistema.

I quan parlo d’Exclusió social vull deixar constància que el tema no és tant la pobresa i les desigualtats, que també i molt, sinó la reflexió va cap a la pregunta: en quina mesura una persona sent que pertany en un lloc dins la societat?  qui marca la distància entre els que participen en les dinàmiques i qui no?.

En una societat on la competitivitat és un valor central, els mecanismes d’exclusió constitueixen una regla de joc elemental i necessària. La competitivitat és per naturalesa excloent, per això, nens, ancians, captaires, immigrants, indígenes, minusvàlids deficients, etc. fàcilment es converteixen en exclosos. Tot allò que no compleix les expectatives d’una societat competitiva és exclòs.

L’ exclòs és queda fora d’ un col·lectiu, d’un sector, d’un territori, està exclòs si no pertany a … si no es beneficia d’un sistema o un espai social, educatiu, polític, cultural, econòmic, en no tenir accés a l’objecte propi que el constitueix: relacions, participació en les decisions, en la creació de béns i serveis per la cultura i la economia.

L’exclusió social és una malaltia de la societat actual, i els exclosos són la cara.

Cal estar alerta dels efectes de l’exclusió i els riscos de ruptura de la cohesió que comporta, així com també dels processos d’agressivitat i violència que pot generar.

Intervencions

Transformar els jocs de competitivitat amb cooperatius o de col·laboració.

Potenciar el treball en equip vers l’individual.

Potenciar la consciència social per a veure l’altre com igual,  com una oportunitat no com una amenaça.

Crear espais de conversa i debat per a escoltar, pensar i reflexionar.

Generar compromís per tot el que és humà, la solidaritat i l’empatia.

Educar en principis i valors.

Versión castellano:

Las chicas y los chicos de entre 15 y 18 años lo tienen muy cerca, ahora ya sí, ya han de decidir hacia dónde quieren encarar su futuro. Muchas de estas personas lo tienen claro, otros todavía lo rumian, pero hay una buena parte que ni lo uno ni lo otro, da igual que se siente excluido de este sistema.

Y cuando hablo de Exclusión social quiero dejar constancia de que el tema no es tanto la pobreza y las desigualdades, que también y mucho, sino la reflexión hacia la pregunta: ¿en qué medida una persona siente que pertenece en un lugar dentro de la sociedad ? quien marca la distancia entre los que participan en las dinámicas y quién no ?.

En una sociedad donde la competitividad es un valor central, los mecanismos de exclusión constituyen una regla de juego elemental y necesaria. La competitividad es por naturaleza excluyente, por eso, niños, ancianos, mendigos, inmigrantes, indígenas, minusválidos deficientes, etc. fácilmente se convierten en excluidos. Todo lo que no cumple las expectativas de una sociedad competitiva es excluido.

El excluido es queda fuera de un colectivo, de un sector, de un territorio, está excluido si no pertenece a … si no se beneficia de un sistema o un espacio social, educativo, político, cultural, económico , al no tener acceso al objeto propio que lo constituye: relaciones, participación en las decisiones, en la creación de bienes y servicios para la cultura y la economía.

La exclusión social es una enfermedad de la sociedad actual, y los excluidos son la cara.

Hay que estar alerta de los efectos de la exclusión y los riesgos de ruptura de la cohesión que conlleva, así como de los procesos de agresividad y violencia que puede generar.

intervenciones

Transformar los juegos de competitividad con cooperativos o de colaboración.

Potenciar el trabajo en equipo hacia el individual.

Potenciar la conciencia social para ver al otro como igual, como una oportunidad no como una amenaza.

Crear espacios de conversación y debate para escuchar, pensar y reflexionar.

Generar compromiso por todo lo humano, la solidaridad y la empatía.

Educar en principios y valores.

La pedagogia del “Para que aprendas”

children-60654_1920El Martí acaba de fer 16 anys, vol sortir de festa . Quan dic sortir de festa em refereixo sopar, discoteca i tornada a casa sobre 4 o 5 de la matinada. Els pares no es posen d’acord. El pare li deixa la porta oberta, la mare no. Finalment s’arriba a l’acord de que encara no arribat l’hora de sortir de festa, però en Martí no accepta la decisió dels seus pares i agafa el primer tren en direcció cap a Barcelona.

Durant el vespre i la matinada els pares van tenir noticies via watzap ” la sortida va molt bé”. La mare però, continuava com una fura,  tenia moltes ganes de posar-li un càstig exemplar al seu fill, perquè el Martí s’havia saltat les normes que els pares havien establert. Així que, tant bon punt arribés, ella ja havia pensat en el càstig que l’imposaria.

En Martí va arribar a l’hora de dinar, encara no havia deixat la bossa a l’habitació que la mare li anunciava el càstig. Ella es de l’opinió que els càstigs són pedagògics, i en Martí ara li calia un càstig exemplar, doncs l’havia fet molt grossa i havia d’aprendre. I jo em pregunto, aprendre què?

Aprendre a fer cas, aprendre a no dir ni mitja paraula, aprendre a obeir sense resistència, aprendre a callar, callar i callar, aprendre a no qüestionar,… en definitiva aprendre a viure la vida com si fossis una ovella tancada en un corral.

La pedagogia del “para que aprendas”, i ho dic en castellà, tal com ens ho deien les monges als anys 70. Una mirada agressiva, sota el meu punt de vista, i que malauradament encara existeix en la nostra societat.

Tal i com es preveia, el càstig va ser exemplar: li va prendre el mòbil i les claus de casa, no podria sortir amb els amics els dissabtes a la tarda per anar jugar futbol. Només podria sortir de casa per anar a l’Institut, i si es queixava es quedaria sense anar-hi, o sigui que es quedaria tancat a casa, empresonat.  En Martí evidentment va decidir que es quedaria a casa, que no pensava anar a l’Institut.

Al cap de pocs dies del càstig, en Martí li preguntà a la mare: mare, porto molts dies privat de llibertat, no et sembla que ja em podries tornar les claus i el mòbil? M’agradaria quedar dissabte amb els amics. M’he portat bé aquests dies, no t’he contestat . Et juro que em portaré molt i molt bé i que, per sempre més et faré cas.

Mare: Ai fill, no puc deixar-te en llibertat, tant que m’agradaria a mi, però esta en joc el meu honor, saps?  no tinc garanties de que et portaràs bé. Potser quan tornis a olorar la llibertat tornes a convertir-te en un nen “contestón” i mal educat.

Martí: com ho podràs comprovar si no em donés la llibertat?

Mare: tranquil, tu no pateixis per mi.  Tu continua callat i ben callat, no et queixis per res del món, i tot, t’asseguro que tot, ens anirà molt i molt bé.

Anaven passant els dies i en Martí en comptes de sentir penediment pel que havia fet, sentia que creixia en ell la ràbia. Una ràbia que s’anava convertint en odi, un odi molt profund cap a la seva mare. L’ambient no millorava, l’aire era molt dens, l’espai angoixant. Cada dia que passava moria una possibilitat de crear afecte i neixien les ganes de venjança

Què li ha estat ferit en la mare perquè actués en tanta duresa?

Molt probablement la mare s’ha sentit ofesa perquè ha estat ferit el seu Ego,  ha sentit frustració per què ha hagut un desajust en les seves expectatives, i sent angoixa al veure com se li escapa de les mans el control del seu fill perque, ara ja si ,comença a volar.

Quan ens deixem dominar pel EGO ens allunyem de la nostra ESSÈNCIA, i aleshores surt el nostre pitjor JO.

Els adults que acompanyem infants tenim davant nostre un gran repte, que ens exigeix créixer amb humilitat i deixar anar la supèrbia. Amb ells tenim la oportunitat de poder trobar el nostre equilibri interior i sanar les nostres ferides.

Com podem construir relacions des de la confiança?

Creant espais de ments obertes on poder conversar, des de el respecte, per a poder aconseguir acords en els que tothom es senti guanyador, i on poder permetre’ns el silenci, clau essencial per a obrir la capseta de la reflexió.

Educar des de la prevenció i des de la previsió, i no des de la improvisació.

No perdre mai de vista el nostre objectiu: extraure la llum que  l’infant porta dins per a que aquest pugui arribar a ser una persona CAPA: Creativa, Amorosa, Pacifica i Autònoma.

 

Hivern 2017

DAR LAS GRACIAS

“Els cinc sentits conscients”

Que els teus ulls siguin la llum que il·lumini la foscor.

Que les teves paraules construeixin ponts d’entesa.

Que les teves mans donin tendresa.

Que el teu nas ajudi a despertar consciències.

Que en les teves orelles pugui créixer la paraula de l’altre.

Camina pel camí de la generositat i la gratitud.

 

“Los cinco sentidos conscientes”

Que tus ojos sean la luz que ilumine la oscuridad.

Que tus palabras construyan puentes de entendimiento.

Que tus manos den ternura.

Que tu nariz ayude a despertar conciencias.

Que en tus orejas pueda crecer la palabra del otro.

Camina por el camino de la generosidad y la gratitud.

Creem el que creiem

Corazon

Article diari el 3 de Vuit, data 24 de maig del 2013.

Quan farem un procés de Coaching?.

Hi ha frases com: Jo sóc així. No puc canviar. No me’n sortiré.   Jo no tinc sort a la vida, ells si…  que diran si em veuen actuar així!! Els rics són insuportables! El joves són uns desagraïts, Si no em defenso abusen de mi,…

Aquestes frases són pensaments que les persones ens formulen a nosaltres mateixos, i  que ens diuen com som nosaltres i com veiem el món exterior. Aquests pensaments tenen una gran força, poden arribar a ser el nostre pitjor enemic.

Aquests pensaments se li diuen creences. Una creença és una opinió de la que estem plenament convençuts i a més amb molta intensitat. Les creences estan basades en opinions que es prenen com a fets. Opinions que provenen del passat, que es formulen en present i que ens condicionen el futur.

Són opinions que  acabem convertint-se en fets, malauradament per nosaltres, i d’això se’n diu  la “profecia autocumplidora”.

Depenen de quines creences tinguem, funcionarem d’una manera o d’un altre a la vida. Es a dir que: com ens relacionem amb les demés persones,  com construïm la nostra família, com treballem, en definitiva com construirem la nostra vida dependrà de les creences que tinguem.

No tenim creences sinó que les creences ens tenen a nosaltres, ens tenyeixen la nostra vida.

Quan estem en una fase en que tenim un repte, un objectiu però els nostres pensaments ens dominen i nosaltres no els dominem a ells, es quan necessitem fer un procés de Coaching. Les creences resulten notablement difícils de canviar, però no impossibles. Amb el Coaching és possible.

Es impossible canviar un món que no observem, per tant al posar sobre la taula les creences  que estan limitant al client a aconseguir el seu objectiu, ajudarà al client a que pugui veure el seu conflicte des de una  altre perspectiva.

No hi haurà procés de Coaching si el client no està compromès en el seu repte, es a dir, que el client ha estar disposat a llençar el vell pensament limitant i substituir-lo per un de nou i potenciador.

Versión castellano.

Artículo del periódico 3 de Vuit, fecha 24 de mayo de 2013.

¿Cuando haremos un proceso de Coaching ?.

Hay frases como: Yo soy así. No puedo cambiar. No lo conseguiré. Yo no tengo suerte en la vida, ellos si … que dirán si me ven actuar así !! Los ricos son insoportables! El jóvenes son unos desagradecidos, Si no me defiendo abusan de mí, …

Estas frases son pensamientos que las personas nos formulan a nosotros mismos, y que nos dicen como somos nosotros y cómo vemos el mundo exterior. Estos pensamientos tienen una gran fuerza, pueden llegar a ser nuestro peor enemigo.

Estos pensamientos se le dicen creencias. Una creencia es una opinión de la que estamos plenamente convencidos y además con mucha intensidad. Las creencias están basadas en opiniones que se toman como hechos. Opiniones que provienen del pasado, que se formulan en el presente y que nos condicionan el futuro.

Son opiniones que acabamos convirtiéndose en hechos, desgraciadamente para nosotros, y esto se llama la “profecía autocumplidora”.

Dependen de qué creencias tengamos, funcionaremos de un modo o de otro en la vida. Es decir que: cómo nos relacionamos con las demás personas, como construimos nuestra familia, como trabajamos, en definitiva como construir nuestra vida dependerá de las creencias que tengamos.

No tenemos creencias sino que las creencias nos tienen a nosotros, nos tiñen nuestra vida.

Cuando estamos en una fase en que tenemos un reto, un objetivo pero nuestros pensamientos nos dominan y nosotros no los dominamos a ellos, es cuando necesitamos hacer un proceso de Coaching. Las creencias resultan notablemente difíciles de cambiar, pero no imposibles. Con el Coaching es posible.

Es imposible cambiar un mundo que no observamos, luego al poner sobre la mesa las creencias que están limitando al cliente a conseguir su objetivo, ayudará al cliente a que pueda ver su conflicto desde otra perspectiva.

No habrá proceso de Coaching si el cliente no está comprometido en su reto, es decir, que el cliente está dispuesto a romper con el viejo pensamiento limitante y sustituirlo por uno nuevo y potenciador.

El carrer dels canvis La calle de los cambios

calle-de-los-cambios-

Versió català:

En el viatge de la Vida anem visitant diferents ciutats, pobles i països. En el trajecte coneixem altres cultures i descobrim mil maneres de viure la vida, algunes molt diferent a la nostra. En el nostre visitar hi ha el transitar. Transitem per carrers buits, plens, bruts, nets, estrets, amples, foscs, curioses, … Uns ens encanten altres ens fan por, en alguns ens perdem, en altres voldríem no moure’ns. N’hi ha que són sense sortida, d’altres en canvi de doble sentit, però hi ha uns en els que arribem molt esgotats, arribem després de passar per uns carrerons molt estrets i foscs, i en la qual ens acompanyava la Senyora angoixa molt enganxada a nosaltres. Un cop arribes a aquests carrers veus passejar a la creativitat, la inspiració, la curiositat, la confiança. En ell fas balanç del que t’inspira i del que et fa parar, del que et molesta, d’allò que vols controlar, allò que et exhaureix o allò que et fa falta. Us convido a passejar per aquest carrer, l’anomenat el carrer del canvi, perquè aquest carrer et porta a la Plaça de la llibertat.

Versión castellano:

En el viaje de la Vida vamos visitando diferentes ciudades, pueblos y paises. En el trayecto conocemos otras culturas y descubrimos mil maneras de vivir la vida, algunas muy diferentes a la nuestra. En nuestro visitar está el transitar. Transitamos por calles vacias, llenas, sucias, limpias, estrechas, anchas, oscuras, curiosas, …Unas nos encantan otras nos dan miedo, en algunas nos perdemos, en otras querriamos no movernos. Las hay que son sin salida, otras en cambio de doble sentido, pero hay unas  en las que llegamos muy agotados, llegamos después de pasar por unas callejuelas muy estrechas y oscuras, y en la que nos acompañaba el Señor agobio muy pegado a nosotras. Una vez llegas a éstas ves pasear a la creatividad, la inspiración, la curiosidad, la confianza, y en ella haces balance de lo que te inspira y de lo que le hace parar, que es aquello que te molesta, aquello que quieres controlar, aquello que te agota o aquello que te falta. Os invito a pasear por esta calle, la llaman la calle del cambio , porqué esta calle te lleva a la Plaza de la libertad.

Com escollir un Coach per a tu, la teva empresa o organització.

Article publicat al 3de Vuit en l’edició de Sant Jordi 2013

Degut al creixement recent de la professió aquesta paraula s’ha utilitzat i s’utilitza moltes vegades com a argument de venda, això fa que juntament amb la no regulació d’aquest sector per part d’ organismes oficials és faci  difícil en aquests moments escollir un Coach.

En el mercat podem trobar excel·lents professionals del sector així com també persones disposades a “viure del cuento”.

Un dels errors més habituals és el de confondre un Coach amb un psicòleg, amb un assessor o un consultor.

Per tant, com podem saber qui és un professional d’aquest sector?

Primer de tot és necessari saber que és el Coaching. El Coaching és una rel·lació professional continuada, que ajuda a obtenir resultats extraordinaris a la vida personal o  professional. La durada d’un procés de Coaching  dependrà de cada client, però aprox. són d’ unes vuit sessions. Les sessions són de 1h30 espaiades en unes 3 i 4 setmanes. En les sessions el Coach planteja preguntes, fa de catalitzador considerant que cada persona té els recursos necessaris per aconseguir els reptes que es planteja.

La metodologia del Coaching és única, vivencial, transformadora i és pot utilitzar en qualsevol àmbit. Degut als seus orígens ha estat utilitzada en l’àmbit empresarial, però cada dia hi ha més coaches que volem treballar en l’àmbit educatiu i familiar.

El paper del Coach no és la d’entrenar, o ensenyar a fer accions diferents, o la de donar consells, sinó la missió del Coach és la d’acompanyar al client per a que ell aprengui per si mateix, la de ajudar-lo a què trobi el seu potencial, les seves habilitats, les respostes que ell necessita per aconseguir els seus objectius.

El Coach crearà un ambient de confiança i confidencialitat per tal de poder enmillarar al client, i posar sobre la taula durant el procés les àrees de millora.

El Coaches que tenim la acreditació de la ICF (International Coaches Federation) garantim la pràctica de la metodologia del Coaching. ICF és l’ associació més gran de Coaches del mon, i disposa d’un Codi Deontològic en el que s’especifiquen les normes, competències i habilitats que ha de disposar un Coach, així com també garanteix que el Coach ha realitzat un procés de transformació personal.

Recentment el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya ha reconegut el programa de  la ICF com a formació acreditada en Coaching, per tal de diferenciar-se d’ aquells programes de Coaching de cap de setmana.

Traducción castellano

Artículo publicado en el periódico local 3de Vuit en la edición de Sant Jordi 2013

Debido al crecimiento reciente de la profesión esta palabra se ha utilizado y se utiliza muchas veces como argumento de venta, esto hace que junto con la no regulación de este sector por parte de organismos oficiales se haga difícil en estos momentos escoger un Coach.

En el mercado podemos encontrar excelentes profesionales del sector así como también personas dispuestas a “vivir del cuento”.

Uno de los errores más habituales es el de confundir un Coach con un psicólogo, con un asesor o un consultor.

Por lo tanto, como podemos saber quién es un profesional de este sector?

Primero de todo es necesario saber que es el Coaching. El Coaching es una rel·lació profesional continuada, que ayuda a obtener resultados extraordinarios en la vida personal o profesional. La duración de un proceso de Coaching dependerá de cada cliente, pero aprox. son de unas ocho sesiones. Las sesiones son de 1h30 espaciadas en unas 3 y 4 semanas. En las sesiones el Coach plantea preguntas, hace de catalizador considerando que cada persona tiene los recursos necesarios para conseguir los retos que se plantea.

La metodología del Coaching es única, vivencial, transformadora y se puede utilizar en cualquier ámbito. Debido a sus orígenes ha sido utilizada en el ámbito empresarial, pero cada día hay más coaches que queremos trabajar en el ámbito educativo y familiar.

El papel del Coach no es la de entrenar, o enseñar a hacer acciones diferentes, o la de dar consejos, sino la misión del Coach es la de acompañar al cliente para que él aprenda por sí mismo, la de ayudarle a que encuentre su potencial, sus habilidades, las respuestas que él necesita para lograr sus objetivos.

El Coach creará un ambiente de confianza y confidencialidad para poder enmillarar al cliente, y poner sobre la mesa durante el proceso las áreas de mejora.

El Coaches que tenemos la acreditación de la ICF (International Coaches Federation) garantizamos la práctica de la metodología del Coaching. ICF es la asociación más grande de Coaches del mundo, y dispone de un Código Deontológico en el que se especifican las normas, competencias y habilidades que debe disponer un Coach, así como también garantiza que el Coach ha realizado un proceso de transformación personal.

Recientemente el Colegio de Psicólogos de Cataluña ha reconocido el programa de la ICF como formación acreditada en Coaching, para diferenciarse de aquellos programas de Coaching de fin de semana.

 

Fins quan vols estar instal·lada en l’estupidesa?

Woman-sitting-alone-on-a-bench

Durant molt de temps he cregut que la paraula intel·ligència només estava associada a les notes acadèmiques,  a ser una característica dels espavilats. Des de l’escola, i a casa, es van encarregar de fer-m’ho veure així.  He escoltat moltes vegades frases com: “En Carles és molt intel·ligent, és molt llest, ho ha aprovat tot amb Notables o Excel·lents” Frases que mica en mica han anat quedant integrades en el meu inconscient. Aquest era el missatge que em van donar i jo me’l vaig creure, i de fet segurament que una part de certesa deu haver.  I quin era  l’antònim a intel·ligència, a casa nostre? Era estupidesa, es a dir s’anomenava estúpid aquell que feia estupideses o ve era curt d’enteniment. Per tant, la paraula intel·ligència i la paraula estupidesa tenien a veure amb la part de l’intel·lecte.

La sorpresa va ser gran quan l’altre dia, buscant el significat d’una paraula al diccionari, em trobo amb la paraula intel·ligència, i llegeixo (transcric literalment)

Intel·ligència, del llatí  intelligentia. El prefix inter significa entre, lligent ve del verb legere que significa escollir, o llegir,  i  l’acabament amb ia ens indica que ens estem referint a una capacitat.  Podríem dir doncs que la intel·ligència és la capacitat d’escollir.

M’entusiamo i continuo, busco capacitat. Capacitat també prové del llatí, capacitatis, que seria la qualitat del capax. Capax deriva del verb capere (agafar, recollir,…) Un capax seria aquella persona amb tendència a recollir, a contenir , a fer diverses funcions.

I aleshores em pregunto, i estupidesa? Busco i trobo aquest resultat. Estupidesa: del llatí “stupere” : quedar-se parat, atordit o enganxat.

Per tant podríem dir que una persona intel·ligent es aquella que  conté en el seu interior la idea de triar, es a dir, d’escollir  i una persona estúpida es aquella que es queda parada?

Ostres, m’agrada molt més aquesta definició. Una persona intel·ligent tria davant de diverses possibilitats i una persona estúpida es aquella que es queda parada o enganxada davant una possibilitat.

Totes dues paraules continuen sent antònims, però des d’un altre mirada. Ara ja no es des de el ser sinó des de el fer.

Com et pot canviar la mirada cap algú o cap alguna cosa quan descobreixes un nou significat d’una paraula!

Això es coaching 🙂

Versión castellano

¿Hasta cuando quieres estar instalada en la estupidez?

Durante mucho tiempo he creído que la palabra inteligencia sólo estaba asociada a las notas académicas, a ser una característica de los avispados. Desde la escuela, y en casa, se encargaron de hacérmelo ver así. He escuchado muchas veces frases como: “Carlos es muy inteligente, es muy listo, lo ha aprobado todo con Notables o Excelentes” Frases que poco a poco han ido quedando integradas en mi inconsciente. Este era el mensaje que me dieron y yo me lo creí, y de hecho seguramente que una parte de certeza debe haber. Y ¿cuál era el antónimo a inteligencia, en nuestra casa? Era estupidez, es decir se llamaba estúpido aquel que hacía estupideces o viene era corto de entendimiento. Por lo tanto, la palabra inteligencia y la palabra estupidez tenían que ver con la parte del intelecto.

La sorpresa fue grande cuando el otro día, buscando el significado de una palabra en el diccionario, me encuentro con la palabra inteligencia, y leo (transcribo literalmente)

Inteligencia, del latín intelligentia. El prefijo inter significa entre, liga viene del verbo legere que significa escoger, o leer, y la finalización con ya nos indica que nos estamos refiriendo a una capacidad. Podríamos decir pues que la inteligencia es la capacidad de elegir.

M’entusiamo y continúo, busco capacidad. Capacidad también proviene del latín, capacidades, que sería la calidad del capax. Capax deriva del verbo capere (coger, recoger, …) Un capax sería aquella persona con tendencia a recoger, a contener, a hacer varias funciones.

Y entonces me pregunto, y estupidez? Busco y encuentro este resultado. Estupidez: del latín “stupere”: quedarse parado, aturdido o pegado.

Por lo tanto podríamos decir que una persona inteligente es aquella que contiene en su interior la idea de elegir, es decir, de elegir y una persona estúpida es aquella que se queda parada?

Caramba, me gusta mucho más esta definición. Una persona inteligente elección ante diversas posibilidades y una persona estúpida es aquella que se queda parada o pegada ante una posibilidad.

Ambas palabras siguen siendo antónimos, pero desde otro mirada. Ahora ya no se desde el ser sino desde el hacer.

Como te puede cambiar la mirada hacia alguien o hacia algo cuando descubres un nuevo significado de una palabra!

Esto se coaching 🙂

 

Educar para la PAZ

foto Mandela
“No es valiente aquel que No tiene miedo, sino aquel que sabe conquistarla” Nelson Mandela

 

 

Valents són aquelles persones que reconeixen que han caigut, que s’atreveixen a plorar, a declarar que estan plorant.

Valents són aquelles persones que són capaçes de aixecar-se i, encara sentint por, són capaçes de seguir caminant pel camí. No dissimulen que han ensopegat, ans al contrari, et relaten les pedres que han anat trobant pel camí, i com aquestes han afectat en les seves vides. Mostren la seva vulnerabilitat, les seves febleses, i per estrany que sembli, aquestes persones són líders de la seva vida.

El món necessita de persones valentes, que s’atreveixin a bussejar pels camins del autoconeixement i del món emocional. Només si ens atrevim de veritat a conèixer-nos podrem estimar-nos i respectar-nos. Només així podrem estimar i respectar els altres. Estimar i respectar a persones semblants a nosaltres és senzill, la dificultat augmenta quan es tracta d’acceptar el diferent.

Cada persona és única, i alhora diferent a una altra. Som iguals perquè tots som éssers humans, però alhora som diferents perquè som persones amb diferents costums, creences, cultures …

Com podem estimar i respectar el diferent?

Escoltar els pensaments per identificar les limitacions i acceptar les zones fosques, posseir un alt interès pel desconegut, moltes ganes d’aprendre, i una actitud positiva i oberta davant de la vida.

En algunes ocasions acceptar a una altra persona requereix temps i dedicació, cal mirar a través d’un altre prisma, des d’un altre Lloc per aconseguir veure-la com legítima en si mateixa

Com deia Whalt Whitman “Quan conec algú, no m’importa si és blanc, negre, jueu o musulmà. En tinc prou amb saber que és un ésser humà “

Des de la Acceptació podrem crear vincles d’igualtat i confiança, i actuar amb serenitat davant d’aquells que no podem canviar

Comencem a Educar per a la pau.

Versión en castellano

Educar para la PAZ

Valientes son aquellas personas que reconocen que han caido, que se atreven a llorar, a declarar que están llorando.

Valientes son aquellas personas que son capaces de levantarse y, aún teniéndo miedo, son capaces de seguir caminando por el camino. No disimulan que han tropezado, sino al contrario, te relatan las piedras que han ido encontrando por el camino, y como estas han afectado en sus vidas. Muestra sumblime su vulnerabilidad, sus flaquezas, y por raro que parezca, estás personas son lideres de su vida.

El mundo necesita de personas valientes, que se atrevan a bucear por los caminos del autoconocimento y del mundo emocional. Sólo si nos atrevemos de verdad a conocernos podremos amarnos y respetarnos, Sólo así podremos amar y respetar a los demás. Amar y respetar a personas parecidas a nosotras es sencillo, la dificultad aumenta cuando se trata de aceptar el diferente.

Cada persona es única, ya la vez diferente a otra. Somos iguales porque todos somos seres humanos, pero a la vez somos diferentes porque somos personas con diferentes costumbres, creencias, culturas …

¿Cómo podemos amar y respetar el diferente?

Escuchar los pensamientos para indentificar las  limitaciones y aceptar las zonas oscuras, además de poseer un alto interés por lo desconocido, muchas ganas de aprender, y una actitud positiva y abierta delante de la vida.

En algunas ocasiones aceptar a otra persona requiere tiempo y dedicación, es necesario mirar a través de otro prisma, desde otro Lugar para conseguir verla como legítima en sí mísma.

Como decia Whalt Whitman “Cuando conozco a alguien, no me importa si es blanco, negro, judío o musulmán. Me basta con saber que es un ser humano”

Desde la Aceptación podremos crear vinculos de igualdad y confianza, y actuar con serenidad delante de aquellos que no podemos cambiar

Empezemos a  Educar para la paz. 

 

 

 

El meu propòsit

 

IMG-20170824-WA0005

El propòsit d’escriure fa temps que em volta pel cap, crec recordar que des de l’adolescència, es a dir que fa una pila d’ anys. Somiava desperta, tancava els ulls i m’imaginava en una habitació petita i acollidora, en la que hi havia una estanteria plena de llibres, una taula rodona  amb una llum de sobretaula. Damunt la taula una màquina d’escriure, papers arrugats manuscrits,i un cendrer en el que hi havia la última cigarreta  que fumejava perquè era mal apagada, i omplia l’habitació de  fum i  olor a tàbac. Una olor que, en els meus temps de fumadora, em connectava amb el plaer. A casa dèiem, que el fumar era un vici heretat de la branca “Navarro”.

En aquells temps per a mi fumar no era un hàbit, sinó un ritual associat amb el plaer, la calma, la pau interior, i connectat amb els cinc sentits. Mai fumava abans de dinar, sempre desprès de l’àpat del migdia. Quan ja tenia el cafè damunt la taula treia de la caixa de cigarrets una cigarreta, que abans de res, li donava uns copets per tal de premsar el tabac i tot seguit l’ olorava intensament durant uns quants segons. Com a mínim, em passava la cigarreta per davant del nas un parell de vegades. En aquests moments ja començava a intuir l’èxtasi. Molt lentament em posava la cigarreta entre els meus llavis, i esperava uns segons per encendre-la, perquè volia sentir el gust de la cigarreta abans d’ escoltar el soroll que feia el cremar-se el tabac. Finalment, la primera xuclada: Brutal, impressionant! .

I com a tot ritual, per a que estès mantingut amb el temps, es va iniciar amb una creença potent darrera: “Sóc diferent” Tot i que semblaria que aquesta frase “sóc diferent” hauria de ser una frase potenciadora, per a mi no ho era, doncs reforçava una manera de ser que m’apartava de persones que jo estimava.

Ara fa un parell d’anys que aquest ritual es fora de la meva vida, i també la creença. Tot i que us he de confessar que encara algun dia recordo l’ olor de tabac,  i  m’hi imagino que entre els meus dits tinc una cigarreta. En definitiva desitjo moltes vegades aquella zona coneguda i confortable que em portava a actuar segons la mirada de les persones que m’envoltaven.

Avui em dic “Sóc única i irrepetible”, i trio jo l’ etiqueta que vull portar. Des de aquesta mirada em sento capaç de fer realitat el meu propòsit: escriure.

Aquest és el vehicle que em portarà al meu destí.

Avui començo a caminar per arribar al meu destí, amb una motxilla plena de idees, entusiasme, i il·lusions.

Moltes gràcies.

Traducción castellano

El propósito de escribir hace tiempo que me ronda por la cabeza, creo recordar que desde la adolescencia, es decir que hace un montón de años. Soñaba despierta, cerraba los ojos y me imaginaba en una habitación pequeña y acogedora, en la que había una estantería llena de libros, una mesa redonda con una lámpara de sobremesa. Sobre la mesa una máquina de escribir, papeles arrugados manuscritos, y un cenicero en el que estaba la última cigarrillo que humeaba porque era mal apagada, y llenaba la habitación de humo y olor a tabaco. Un olor que, en mis tiempos de fumadora, me conectaba con el placer. En casa decíamos, que el fumar era un vicio heredado de la rama “Navarro”.

En aquellos tiempos para mí fumar no era un hábito, sino un ritual asociado con el placer, la calma, la paz interior, y conectado con los cinco sentidos. Nunca fumaba antes de comer, siempre después de la comida del mediodía. Cuando ya tenía el café sobre la mesa sacaba de la caja de cigarrillos un cigarrillo, que ante todo, le daba unos golpecitos para prensar el tabaco y seguidamente la olía intensamente durante varios segundos. Como mínimo, me pasaba el cigarrillo por delante de la nariz un par de veces. En estos momentos ya empezaba a intuir el éxtasis. Muy lentamente me ponía el cigarrillo entre mis labios, y esperaba unos segundos para encenderla, porque quería sentir el sabor del cigarrillo antes de escuchar el ruido que hacía el quemarse el tabaco. Finalmente, la primera chupada: Brutal, impresionante! .

Y como todo ritual, para que extendido mantenido con el tiempo, se inició con una creencia potente última: “Soy diferente” Aunque parecería que esta frase “soy diferente” debería ser una frase potenciadora, para mí no lo era, pues reforzaba una forma de ser que me apartaba de personas que yo amaba.

Hace un par de años que este ritual se fuera de mi vida, y también la creencia. Aunque debo confesar que todavía algún día recuerdo el olor de tabaco, y me imagino que entre mis dedos tengo un cigarrillo. En definitiva deseo muchas veces aquella zona conocida y confortable que me llevaba a actuar según la mirada de las personas que me rodeaban.

Hoy me digo “Soy única e irrepetible”, y trío yo la etiqueta que quiero llevar. Desde esta mirada me siento capaz de hacer realidad mi propósito: escribir.

Este es el vehículo que me llevará a mi destino.

Hoy comienzo a caminar para llegar a mi destino, con una mochila llena de ideas, entusiasmo, e ilusiones.

Muchas gracias.