Blog

Distància adequada

Erizos de concha verde

 

Recordem aquests dies de confinament el conte Arthur Schopenhauer

Avui és un dia molt fred, un grup d’eriçons que es troben prop senten simultàniament una gran necessitat de calor. Per satisfer la seva necessitat, busquen la proximitat corporal dels altres, però com més s’acosten, més dolor causen les pues de el cos de l’eriçó veí. No obstant això, pel fet que el allunyar va acompanyat de la sensació de fred, es veuen obligats a anar canviant la distància fins que troben la separació òptima (la més suportable).

La idea que aquesta paràbola vol transmetre és que com més propera sigui la relació entre dos éssers, més probable serà que es puguin fer mal l’un a l’altre, al temps que, com més llunyana sigui la seva relació, tant més probable és que sentin la angoixa i el dolor de la soledat. Cal doncs, trobar la distància adequada.

Versión en castellano

Recordemos estos días de confinamiento el cuento Arthur Schopenhauer

En un día muy frío, un grupo de erizos que se encuentran cerca sienten simultáneamente una gran necesidad de calor. Para satisfacer su necesidad, buscan la proximidad corporal de los otros, pero cuanto más se acercan, más dolor causan las púas del cuerpo del erizo vecino. Sin embargo, debido a que el alejarse va acompañado de la sensación de frío, se ven obligados a ir cambiando la distancia hasta que encuentran la separación óptima (la más soportable).

La idea que esta parábola quiere transmitir es que cuanto más cercana sea la relación entre dos seres, más probable será que se puedan hacer daño el uno al otro, al tiempo que, cuanto más lejana sea su relación, tanto más probable es que sientan la angustia y el dolor de la soledad. Hemos de encotrar la distancia adecuada.

Autor: Arthur Schopenhauer

 

Deixar anar, una manera d’estimar

16-18Fa uns mesos que vam acabar el 2019, l’any en què les meves criatures una en va fer 16 i l’altre 18, l’any que vaig prendre consciència què volia dir “deixar anar el fil i començar a volar”.

És habitual escoltar de molts pares i mares dir: “Ara no, però quan en Marc faci tres anys aleshores farem…”, o “quan en Marc faci sis serà diferent perquè…”, “Els nou farem…”, ”  enfocats en allò que serà l’infant en un futur, deixant de viure el present, esperant que canviï allò que no accepten. Fen suposicions de com aniran les coses, i sobre aquestes van creant solucions. Però realment el que acaba passant no és ni el 50% d’allò que havíem especulat o suposat, precisament perquè no hi ha un argument que sigui un fonament objectiu, si no que són només pensaments o idees d’allò que podria ser. I quan no passa allò que esperem que passi ens genera frustració, ràbia i queixa.

El que els altres decideixen fer no està a les nostres mans, i si volem que els nostres infants siguin persones independents hem de deixar de controlar el que ells i elles fan, i si ens entossudim a dirigir les seves vides prendre’m mal.  Nosaltres, els adults som el vehicle perquè ells puguin arribar aquest món, i la nostra feina es acompanyar-los a que trobin el seu camí. Durant l’etapa de l’infància hem de construir uns bons fonaments, cal dona’ls-hi de  recursos per tal que les criatures tinguin les suficients eines per decidir el que voler fer amb la seva vida. Ells han de saber que nosaltres sempre estarem al seu costat, ni davant ni darrere, ni estirant ni empenyent.

Passa amb un instant, de sobte veus que ha desaparegut la criatura,   a casa ja no veus aquell marrec, ja no veus aquell infant, sinó de sobte veus a una persona que et mira als ulls, i et parla d’una manera diferent, i tu per escoltar-la ja no et cal ajupir-te, i pots mantenir una discussió, una conversa intel·ligent i enriquidora.  Està tan alta com tu,  i  et continua parlant però tu no l’escoltes perque en aquest moment estàs més atenta d’escoltar els teus pensaments, que et diuen: com ho has fet?, com has arribat fins aquí?, on és la criatura?, què allò que t’està explicant la teva filla o el teu fill de setze anys.

T’adones que ha creat els seus propis criteris, els seus punts de vista, les seves opinions, molt diferents de les teves, i que moltes no les comparteixes, però és precisament per això, perquè els seus criteris son molt diferents dels teus vol dir que has fet la feina ben feta. Doncs li has donat allò que necessita per resoldre les dificultats de la vida, esperit crític i autonomia emocional.  T’adones, que ja pots deixar anar el fil perquè ella pugui volar sola.

I quan deixés anar sents mareig, angoixa,  tristesa, por, molta por, com si et trobessis davant d’un penya-segat. En aquell precís moment apareixen molts sentiments desadaptatius, però als que no et pots permetre quedar-te atrapada, perquè aquesta vida no es la teva és la seva. Tot canvia quan prens consciència del perquè estàs deixant anar, aleshores apareix l’Amor i altres sentiments com la satisfacció, l’orgull, i la llibertat.  És el moment de deixar anar per estimar.

Versión en castellano.

Dejar ir, una manera de amar

Hace unos meses que terminamos el 2019, el año en que mis criaturas una hizo 16 y el otro 18, el año que tomé conciencia que quería decir “soltar el hilo y empezar a volar”.

Es habitual escuchar de muchos padres y madres decir: “Ahora no, pero cuando Marc haga tres años entonces haremos …”, o “cuando Marc haga seis será diferente porque …”, “Los nueve haremos … “,” enfocados en lo que será el niño en un futuro, dejando de vivir el presente, esperando que cambie lo que no aceptan. Fen suposiciones de cómo irán las cosas, y sobre estas van creando soluciones. Pero realmente lo que acaba pasando no es ni el 50% de lo que habíamos especulado o supuesto, precisamente porque no hay un argumento que sea un fundamento objetivo, sino que tan solo son pensamientos o ideas de lo que podría ser. Y cuando no pasa lo que esperamos que pase nos genera frustración, rabia y queja.

Lo que los demás deciden hacer no está en nuestras manos, y si queremos que nuestros niños sean personas independientes debemos dejar de controlar lo que ellos y ellas hacen, y si nos empeñamos en dirigir sus vidas nos haremos daño. Nosotros, los adultos somos el vehículo para que ellos puedan llegar este a mundo, y nuestro trabajo está en  acompañarlos a que encuentren su camino. Durante la etapa de la infancia debemos construir unos buenos cimientos, hay darles hay de recursos para que las criaturas tengan las suficientes herramientas para decidir lo que quiso hacer con su vida. Ellos deben saber que nosotros siempre estaremos a su lado, ni delante ni detrás, ni estirando ni empujando.

Pasa con un instante, de repente ves que ha desaparecido la criatura, en casa ya no ves aquel chiquillo, ya no ves ese niño, sino de repente ves a una persona que te mira a los ojos, y te habla de una manera distinta, y tu para escucharla ya no necesitas agacharte, y puedes mantener una discusión, una conversación inteligente y enriquecedora. Está tan alta como tú, y te continua hablando  pero tú no la escuchas porque en este momento estás más atenta de escuchar tus pensamientos, que te dicen: ¿cómo lo has hecho ?, ¿cómo has llegado hasta aquí ?, ¿dónde está la criatura ?, que de lo te está contando tu hija o tu hijo de dieciséis años.

Te das cuenta que ha creado sus propios criterios, sus puntos de vista, sus opiniones, muy diferentes de las tuyas, y que muchas no las compartes, pero es precisamente por eso, porque sus criterios son muy diferentes de los tuyos quiere decir que has hecho el trabajo bien hecho. Pues le has dado lo que necesita para resolver las dificultades de la vida, espíritu crítico y autonomía emocional. Te das cuenta, que ya puedes soltar el hilo para que ella pueda volar sola.

Y cuando sueltas sientes mareo, angustia, tristeza, miedo, mucho miedo, como si te encontraras ante un acantilado. En ese preciso momento aparecen muchos sentimientos desadaptativos, pero no te puedes permitir quedarte atrapada a ellos, porque esta vida no es tuya sino suya. Todo cambia cuando tomas conciencia del porque estás soltando, porqué entonces aparece el Amor y otros sentimientos como la satisfacción, el orgullo, y la libertad. Es el momento de soltar para amar.

 

“Què significa per a tu quedar-te a casa?”

Authentic hut from the branches of the forest, summer Sunny day
(c) foto 123RF

“Em sento com a casa”, “com a casa, enlloc” i  “per fi a casa”, són frases fetes que la majoria de persones que esteu llegint aquest post les heu dites o bé les heu escoltades. Són expressions d’ús molt habitual, que tenen un significat invariable i no es poden traduir literalment a un altra llengua, doncs s’utilitza el seu significat amb un sentit figurat.

L’altre dia pensava que potser el sentit figurat d’aquestes frases té molt a veure amb l’origen de la paraula casa. Casa és una paraula d’origen llatí que fou creada per identificar un espai segur pels humans ubicat enmig de les vinyes. Casa era aquell habitatge rústic, fet de branques, tipus barraca o cabana, on els camperols es protegien del fred, de la pluja,  dels raigs del sol. Un lloc on també es podien refugiar dels atacs dels animals, i on se sentien fora del perill de trampes o altres incerteses.

Quan tenim un dia o dies durs, i per fi arribem a casa, en moltes ocasions ens surt un per fi a casa!”. Un per fi a casa que en el seu sentit figurat vol dir: em puc descalçar, puc anar despullada, puc fer el que vulgui, puc expressar el que vulgui, puc ser jo. És el moment en que torno a ser jo, i m’allibero del pes que he estat portant durant tot el dia o durant X dies.  Malauradament no tothom pot viure un arribar a casa des de aquesta mirada,  encara avui a moltes llars és impossible poder experimentar aquesta sensació, doncs en elles  es viuen situacions de violència familiar, tant verbal com física, majoritàriament cap a les dones i als infants, que fan que aquest arribar a casa sigui una experiència desagradable. La violència dins casa provoca molt dolor perdurable en el temps.  Aquestes vivències carregades d’una alta dosis d’emocionalitat, queden gravades en el sotarrani del cervell. Quan això succeix, quan es produeix aquesta dissonància entre el que hauria de ser, i el que finalment és, degut a què en el  programari que ens ve de sèrie tenim gravada una creença, en aquest cas:  casa és un lloc segur, on m’han de cuidar i m’han de protegir, i ocorreix un altre circumnstància, aleshores es genera malestar i patiment.  En aquests casos cal treballar-ho,  si es vol viure desde la pau interior, perquè a cap pare o mare van ensenyar a fer de pare o mare, i perquè: “Tenir un piano no et converteix en pianista, tenir una criatura tampoc et converteix en pare o mare” Michael A. Levine

En alguns jocs, com ara el Fet i Amagar, el crit de Casa!, també és un  indicador que estem fora de perill.

Casa per a mi és aquell lloc on em sento lliure, on em sento respectada, on em sento escoltada, on tinc permís per expressar els sentiments, on no em sento jutjada per allò que faig o penso. Casa és la meva essència. Casa sóc JO.

Avui fa una setmana que les autoritats sanitaris del país van recomanar ens quedéssim confinats a casa, a causa de les complicacions que estava provocant un nou virus, el Covid-19 que va debutar el mes de Gener a la Xina. A partir d’aleshores molts adults moguts per la por, es posen les mans al cap perquè pensen què no sabran que fer ells amb el temps que tindran ni tampoc sabran què fer amb les criatures. En paral·lel arriba a través de les xarxes socials un bombardeig  d’idees per fer activitats, amb criatures i sense criatures, que està molt bé com a inspiració, però també, que succeís això ens pot ajudar a obrir la ment per reflexionar sobre: de veritat no se’ns ocorrerà res per fer?, ens ho han de dir el què hem de fer? No som capaços de pensar-ho nosaltres? Desprès de queixar-nos dia rere dia que no tenim temps, i ara que tenim tot el temps del món, no sabem que fer amb ell? de veritat? Em donava la sensació de què els pares sentien que passaria una catàstrofe, o quelcom traumàtic, com si quedar-se amb les criatures a casa durant quinze dies no hagués passat mai,  com si passés per primera vegada a la història de la humanitat que: uns adults s’haguessin de quedar confinats a casa amb les criatures durant dies i dies per culpa d’una malaltia. Em sap greu xafar l’ull de poll, però recordo molts i molts  dies de confinament a casa, amb el Pol i la Núria malalts, i jo des de casa treballant. I si, eren durs, però part del procés d’educar.

Bé torno al Covid-19, aquest bitxo que va arribar a Catalunya cap a finals de Febrer, si no vaig errada. La propagació i el contagi d’aquest virus ha estat molt ràpida, i extensa, convertint la malaltia provocada pel virus amb una pandèmia, doncs afecta practicament a tot el planeta. Veien l’experiència de la Xina, aquí a Catalunya es va decidir fer el mateix : aïllament. Doncs s’havia comprovat que, trencant la cadena de contagi la propagació del virus s’aturava. En un principi semblava un virus de “pacotilla”, que tindria poc impacte en la salut de les persones, que hi hauria poques persones infectades, o almenys així ens ho van fer creure amb les declaracions del responsable del Centre d’emergències del Gobierno de España. Durant aquells dies no escoltava les notícies, treballava de 9h. a 21h., i el que coneixia del Covid-19 era el que m’explicaven els alumnes. Aquells dies anava de feina fins a les celles, a més se m’havien afegit problemes personals, i per tant anava molt atabalada, i el poc temps que tenia l’utilitzava per les necessitats bàsiques: menjar i dormir. El cert es que, dia rere dia, és una evidència, s’ha anat complicant la situació, i hem arribat a dia d’avui amb alguns Hospitals de Catalunya col·lapsats, doncs ja no disposen de material de protecció pel personal sanitari així com tampoc disposem de suficient llits pels malalts. Ara el  fet de quedar-se a casa ja no és una recomanació sinó que és una obligació.

Aquest bitxo, creat per la pròpia naturalesa,  ens posa a la humanitat en una situació d’escac i mat, ens posa davant la situació de decidir entre:  parar i dir prou, o continuar en aquest remolí imparable que ens porta cap a la destrucció i el caos.  Ara toca, si volem salvar-nos quedar-nos quiets i aïllats, temps pel silenci, per a la reflexió, per a prendre consciència. És  des de una tasca insignificant, com és la de quedar-se quiet, bé quedant-nos tothom quiets que podrem aconseguir aturar la destrucció. La destrucció és ràpida i insolidaria, tot el contrari de la creació que és lenta i solidària. La  lentitud i la solidaritat son dos valors necessaris i imprescindibles  per a la creació. Tothom que ha plantat un arbre ho sap, la naturalesa és lenta, des que es planta la llavor fins que surt el primer brot poden passar dies, messos,  fins i tot anys. La naturalesa és solidària perquè tots els arbres estan units per sota terra per les seves arrels, i aquests se sostenen tots entre tots.

La lentitud i la solidaritat són valors que estan dins nostre, dins la nostra casa.  Formen part de l’immobilitzat immaterial, d’allò que és invisible als ulls però que és part molt important de la nostra essència. Els valors només són valors quan aquests es posen en moviment. Un valor es fa visible a través de les accions,  i és només a través de les accions que podem canviar el món que ens envolta.

Em sento agraïda a la vida que m’hagi donat l’oportunitat de quedar-me a casa, sento que ho necessitava, i que m’ajudarà a créixer, aprendre i evolucionar!

I per a tu, què significa quedar-te a casa?

#JoActuo  #EmQuedoAcasa #QuedatAmbTu #QuedatAmbLaTevaEssència.

Versión en castellano

¿Qué significa para ti, quedarte en casa?

“Me siento como en casa”, “como en casa, en ningún sitio” y “por fin en casa”, son frases hechas que la mayoría de personas que está leyendo este post las habéis dichas o bien las ha escuchadas. Son expresiones de uso muy habitual, que tienen un significado invariable y no se pueden traducir literalmente a otra lengua, pues utiliza su significado con un sentido figurado.

El otro día pensaba que tal vez el sentido figurado de estas frases tiene mucho que ver con el origen de la palabra casa. Casa es una palabra de origen latino que fue creada para identificar un espacio seguro para los humanos ubicado en medio de los viñedos. Casa era aquella vivienda rústico, hecho de ramas, tipo barraca o cabaña, donde los campesinos se protegían del frío, de la lluvia, los rayos del sol. Un lugar donde también se podían refugiarse de los ataques de los animales, y donde se sentían a salvo de trampas u otras incertidumbres.

Cuando tenemos un día o días duros, y por fin llegamos a casa, en muchas ocasiones nos sale un fin en casa! “. Un fin en casa que en su sentido figurado significa: me puedo descalzar, puedo ir desnuda, puedo hacer lo que quiera, puedo expresar lo que quiera, puedo ser yo. Es el momento en que vuelvo ser yo, y me libero del peso que he estado llevando durante todo el día o durante X días. Desafortunadamente no todos pueden vivir un llegar a casa desde esta mirada, aún hoy en muchos hogares es imposible poder experimentar esta sensación, pues en ellas se viven situaciones de violencia familiar, tanto verbal como física, mayoritariamente hacia las mujeres y los niños, que hacen que este llegar en casa sea una experiencia desagradable. La violencia dentro casa provoca mucho dolor perdurable en el tiempo. Estas vivencias cargadas de una alta dosis de emocionalidad, quedan grabadas en el sotarrani del cerebro. cuando esto sucede, cuando se produce esta disonancia entre el que debería ser, y lo que finalmente es, debido a que en el software que nos viene de serie tenemos grabada una creencia, en este caso: casa es un lugar seguro, donde me han de cuidar y me tienen que proteger, y ocurre un otro circumnstància, entonces se genera malestar y sufrimiento. En estos casos hay que trabajarlo, si se quiere vivir desde la paz interior, porque a ningún padre o madre enseñaron a hacer de padre o madre, y porque: “Tener un piano no te convierte en pianista, tener una criatura tampoco te convierte en padre o madre “Michael A. Levine

En algunos juegos, como el Hecho y Ocultar, el grito de Casa !, también es un indicador de que estamos fuera de peligro.

Casa para mí es aquel lugar donde me siento libre, donde me siento respetada, donde me siento escuchada, donde tengo permiso para expresar los sentimientos, donde no me siento juzgada por lo que hago o pienso. Casa es mi esencia. Casa soy YO.

Hoy hace una semana que las autoridades sanitarios del país recomendaron nos quedáramos confinados en casa, debido a las complicaciones que estaba provocando un nuevo virus, el Covidien-19 que debutó el mes de Enero en China. A partir de entonces muchos adultos movidos por el miedo, se ponen las manos en la cabeza porque piensan que no sabrán que hacer ellos con el tiempo que tendrán ni tampoco sabrán qué hacer con los niños. En paralelo llega a través de las redes sociales un bombardeo de ideas para hacer actividades, con criaturas y sin criaturas, que está muy bien como inspiración, pero también, que sucediera esto nos puede ayudar a abrir la mente para reflexionar sobre : de verdad no se nos ocurrirá nada por hacer ?, nos lo tienen que decir lo que tenemos que hacer? No somos capaces de pensarlo nosotros? Después de quejarnos día tras día que no tenemos tiempo, y ahora que tenemos todo el tiempo del mundo, no sabemos que hacer con él? de verdad? Me daba la sensación de que los padres sentían que pasaría una catástrofe, o algo traumático, como si quedarse con las criaturas en casa durante quince días no hubiera pasado nunca, como si pasara por primera vez en la historia de la humanidad que: unos adultos debieran quedar confinados en casa con los niños durante días y días por culpa de una enfermedad. Siento pisar el callo, pero recuerdo muchos y muchos días de confinamiento en casa, con el Polo y Núria enfermos, y yo desde casa trabajando. Y si, eran duros, pero parte del proceso de educar.

Bien vuelvo al Covidien-19, este bicho que llegó a Cataluña hacia finales de Febrero, si no me equivoco. La propagación y el contagio de este virus ha sido muy rápida, y extensa, convirtiendo la enfermedad provocada por el virus con una pandemia, pues afecta prácticamente a todo el planeta. Veían la experiencia de China, aquí en Cataluña se decidió hacer lo mismo: aislamiento. Pues se había comprobado que, rompiendo la cadena de contagio la propagación del virus se detenía. En un principio parecía un virus de “pacotilla”, que tendría poco impacto en la salud de las personas, que habría pocas personas infectadas, o al menos así nos lo hicieron creer con las declaraciones del responsable del Centro de emergencias del Gobierno de España. Durante aquellos días no escuchaba las noticias, trabajaba de 9h. a 21h.,
Envia suggeriments
Historial
Desades
Comunitat

 

 

 

NADALA 2019

Cor arbre de nadal

De nou a les portes de Nadal, i com cada any se’ns presenta una nova oportunitat per tornar a néixer, per aprendre, des de la solitud o bé en companyia. Una nova oportunitat per  adonar-nos que només deixant anar l’odi és possible viure en pau. És només  des de l’Amor, des de estimar-nos a nosaltres, estimant a l’altre i estimant la nostra mare terra que podrem aconseguir benestar a la nostra vida.

Us desitjo de tot cor una feliç experiència!

Versión en castellano

De nuevo a las puertas de Navidad, y como cada año se nos presenta una nueva oportunidad para volver a nacer, para aprender, desde la soledad o en compañía. Una nueva oportunidad para darnos cuenta que sólo soltando el odio es posible vivir en paz. Es sólo desde el Amor, desde amarnos a nosotros, amando al otro y estimando nuestra madre tierra que podremos conseguir bienestar en nuestra vida.

Os deseo de corazón una feliz experiencia!

Mi esencia

LLAVORS

Mi esencia és un text transcrit només en castellà, extret del Blog Consejos de Conejo.

Me tengo y estoy a salvo. No busco salvar a nadie, sólo abrazarme yo misma, una y otra vez, infinitamente. No busco cumplir tus expectativas pues estoy tratando de cumplir las mías, entera y no desde mis heridas; ya no deseo completarme desde el dolor, en otro.

Ahora miro hacia adentro y todo lo que he pedido hacia fuera, me lo doy contenta: me amo, me apruebo, me respeto y confío en mi corazón intuitivo, como así también confío en mi mente universal.

Porque me he comprometido, pero lo he hecho conmigo; he realizado un pacto único de amor y fidelidad, en donde el la ansiedad en su amplio espectro queda fuera.

Camino lento y respiro, mirando con nuevos ojos esta nueva forma de relacionarme como mujer conmigo misma, expectante, pero de mis propios avances, como una hembra, como una loba y no permitiendo tampoco que otro tenga la necesidad de completarse en mí, ni saciarse de mí, ni beber de mí, sino tomar suavemente, lo que yo le ofrezca como un dulce néctar de regalo.

Sólo si te animas, puedes caminar a mi lado desde un lugar íntegro, sano, sin la expectativa tediosa de que anheles convertirme en lo que tú deseas que yo sea, ni convertirme tampoco en aquella que sanará tus heridas, ni menos en aquella que coronará tu frente de ilusiones. Yo no soy tu sanadora, podría con amor infinito ser tu acompañante en esta travesía.

Hoy me tengo completa, no a medias, por lo tanto no quiero tu mitad. Si has de caminar a mi lado, que sea desde ese lugar entero, sagrado, desde un espacio coherente, generoso que aporte y no que quite, que alimente y nutra, no que debilite y enferme; porque yo no estoy enferma, estoy vibrante y llena de luz, estoy consciente de mi fuerza y mi gratitud, por tanto merezco lo que yo misma soy.

Hoy estoy completa y me tengo, me acuno y doy a mi divina niña interior todo el arrullo que necesita; soy mi propia Madre y puedo protegerme, cuidarme y tratarme con dulzura y ternura; desde este espacio doy lugar a la madre que me ha dado el pase a esta vida y le quito de paso, el peso de la exigencia, de la expectativa, de lo que hubiera esperado que ella me diera; desde mi propia maternidad me lo entrego con amor y permito así que ese infinito amor fluya de vuelta en un sagrado circuito a ella, que brillen sus ojos cuando la beso, que brille su alma cuando la honro.

Es gracias a ella que estoy acá, valiente guerrera que me dio el suspiro de vida. Cuando me sano, sano mis relaciones, mis ancestros, mis padres. Al sanar lo femenino en mí, me sano junto a mi madre; al sanar el masculino en mí, me sano junto a mi padre.

Al fin comprendo que cuando dejo de poner la carga en el otro y descanso en mí, re-significo la relación con mi Padre y dejo de poner en él, ese peso en su espalda. Al sanar mi vínculo con la Paternidad, libero a todos los hombres, en los que erróneamente proyecté la relación debilitada que tuve con papá, porque hoy entiendo que estoy completa y no requiero saciar en otros las carencias equívocas. Estoy entera y estoy a Salvo.

Esa es la vuelta de la vida y la gran reflexión que hace mi Alma, cuando logro verme, abrazarme y contenerme, entender que mis abuelas viven en mí y que todo el amor que necesito y que tanto tiempo busqué en aprobaciones y en relaciones, ha estado siempre, siempre y siempre dentro de mí. Soy la chispa Divina, abriéndose al Universo.

– Oráculo de la Energía Femenina –

Texto extraido del Blog: Consejos del Conejo.

A taula per Nadal

christmas-table-1909797_960_720

En aquest petit relat descric una sèrie de personatges, habituals en els dinars de Nadal, a partir de l’emoció que transmeten i que els hi es predominant.

El prepotent, la seva emoció la ràbia:   Aquest personatge te una mirada penetrant, clava la mirada als ulls dels altres com si volgués descobrir alguna cosa més enllà. Com si volgués descobrir el que l’altre esta pensant, intimidant-lo i generant -li por o angoixa a l’altre. Acostuma a actuar de manera violenta, tant verbal com física.

El rondinaire, la seva emoció predominant és la tristesa:  quan parla aquesta persona només podem escoltar queixa. Es queixa de la feina, si en te poca perquè en te poca, i quan te molta perquè en te molta, es queixa dels diners, dels Impostos, del dinar, de tot absolutament de tot. Poques vegades deixa parlar a l’altre. Riu molt poques vegades.  Pràcticament durant tota l’estona parla ell,  d’ell i dels seus mals, i vol que els altres li prestin atenció.

El salvador, li acompanya la supèrbia Veu les injustícies dels demès i els hi ofereix ajuda. Ajuda a tots, en tot, i en tot moment. Dona sensació de seguretat i optimisme, però de fet hi ha alguna cosa dins seu que el fa sentir superior als altres, necessita omplir el seu  buit interior. No es permet ajudar-se a ell mateix fins que no s’omple de humilitat i compassió, aleshores es converteix en un autèntic facilitador.

El passiu, l’ emoció que transmet és la vergonya i també inseguretat: representada per aquell personatge que no parla, o parla poc,  es a dir que, la seva participació en els debats generats a taula durant el dinar és basant escassa, i acostuma només a observar. Generalment s’aixeca poques vegades de la taula, ni tant sols treu el seus coberts, només ho fa en cas urgències fisiològiques.

L’Hiperactiu, l’emoció que transmet és l’alegria és una persona que sempre la veus contenta i feliç, diu que es sent esplendorosa. Li importa molt el que pensin d’ell o d’ella.  Vol transmetre que està a gust amb ella mateixa, i en moltes ocasions per tapar les insatisfaccions va de dur, puc amb tot i amb tots.

El víctima, l’emoció més habitual la resignació: els acostumen anar a acompanyants dels violents, els que van per la vida de víctimes, tot el que li passa a la vida es culpa dels altres, tot el que els hi envolta es el culpable dels seus problemes,  Tenen un gran Ego, poca autoestima i no fan absolutament res per canviar la situació.

El viatger, la seva emoció habitual la il·lusió, sempre sembla ilusionat però que els altres el veuen com un il·luminat perquè fa molta ràbia. Es aquell personatge que esta liderant o iniciant un nou projecte, o ha acabat un viatge a l’altre punta del món i està a punt d’iniciar -ne un altre. Es aquell que ens explica amb pels i senyals tots els territoris que ha visitat en aquest darrer any.  No calla ni sota l’aigua i tot li va genial!

El Gandhi, emoció principal la serenitat  el trobes moltes vegades assegut a la cadira o al sofà, observant a tothom. Sembla desconnectat del que passa en el dia a dia. Li dona igual blanc, negre o gris, mentre li donin de menjar i beure. Parla poc, i fa reflexions interessants però que a la majoria els hi sembla massa espirituals, i poc pràctiques.

El manta, l’emoció principal la mandra  és aquell personatge que no li venia de gust anar a la trobada, però que per obligació o fa . Assegut al sofà amb la cara paga,  només està connectat al mòbil, i evita parlar amb la resta de personatges adults amb el qui no connecta gens. Intenta passar per desapercebut, evita el conflicte per a que a ell no li afecti, i així no haver de fer res: ai quina mandra!

La competència, emoció la gelosia i enveja és aquell personatge que no veu la seva llum com brilla,  i no es sent satisfet amb la seva pròpia llum. Aquest personatge només veu brillar la llum de l’altre,  i sempre desitja aquella llum. L’auto exigència i el inconformisme són dues actituds present i constant a la seva vida.

El jutge, l’emoció predominant la por cada vegada que parla verbalitza una sentència catastròfica. Veu sempre la part fosca i negativa de la història, les il·legalitats, allò que no es pot fer, genera angoixes i incerteses, rebuig de l’altre, i soledat, sembla que li deguem alguna factura.

La ovella negre, es sent distanciada és el Personatge que no s’adapta a les normes o tradicions de la família anant per camins diferents als establerts. En moltes ocasions son rebutges poden arribar a ser víctimes de Bullying familiar. Son personatges que  no es senten acceptats ni reconeguts dins el clan familiar. Senten que la seva opinió no es escoltada, i acostumen a estar callats i poc actius.

El savi, l’emoció l’apatia: són uns personatges que s’amaguen de les seves emocions i fugen de connectar amb la dels altres, temen que aquestes els influeixin, doncs quedaria en evidència la seva feblesa i la seva vulnerabilitat.  Al llarg de la seva vida han construït una armadura de ferro molt resistent, per a que allò que passa el seu voltant no li afecti, i així mostrar-se forts davant dels altres. Saben de tot, i a tothom donen consells.

L’ innocent, la seva emoció principal la tendresa : persones que, tot i les dificultats que els hi ha plantejat la vida, dona la ma a la bondat i al ser creatiu pacífic que porta dins. Ajuden amb generositat sense esperar res a canvi. Agraïts de la vida i de tothom, uns sers admirables.

Versión en castellano

En este pequeño relato describo una serie de personajes, habituales en las comidas de Navidad, a partir de la emoción que transmiten y que les predominante.

El prepotente, su emoción la rabia: Este personaje tiene una mirada penetrante, clava la mirada en los ojos de los demás como si quisiera descubrir algo más allá. Como si quisiera descubrir lo que el otro está pensando, intimidando y generando -le miedo o angustia al otro. Suele actuar de manera violenta, tanto verbal como física.

El gruñón, su emoción predominante es la tristeza: cuando habla esta persona sólo podemos escuchar queja. Se queja del trabajo, si tiene poca porque en té poca, y cuando tiene mucha porque en té mucha, se queja del dinero, de los Impuestos, de la comida, de todo absolutamente de todo. Pocas veces deja hablar al otro. Río muy pocas veces. Prácticamente durante todo el tiempo habla él, de él y de sus males, y quiere que los demás le presten atención.

El salvador, le acompaña la soberbia Ve las injusticias de los demás y les ofrece ayuda. Ayuda a todos, en todo, y en todo momento. Mujer sensación de seguridad y optimismo, pero de hecho hay algo en su interior que le hace sentirse superior a los demás, necesita llenar su vacío interior. No se permite ayudarse a sí mismo hasta que no se llena de humildad y compasión, entonces se convierte en un auténtico facilitador.

El pasivo, la emoción que transmite es la vergüenza y también inseguridad: representada por aquel personaje que no habla, o habla poco, es decir que, su participación en los debates generados en la mesa durante la comida es en base escasa, y suele sólo a observar. Generalmente se levanta pocas veces de la mesa, ni siquiera asoma sus cubiertos, sólo lo hace en caso urgencias fisiológicas.

El Hiperactivo, la emoción que transmite es la alegría es una persona que siempre la ves contenta y feliz, dice que se siente esplendorosa. Le importa mucho lo que piensen de él o de ella. Quiere transmitir que está a gusto con ella misma, y ​​en muchas ocasiones para tapar las insatisfacciones va de duro, puedo con todo y con todos.

El víctima, la emoción más habitual la resignación: los suelen ir a acompañantes de los violentos, los que van por la vida de víctimas, todo lo que le pasa en la vida se culpa de los demás, todo lo que les rodea es el culpable de sus problemas, Tienen un gran Ego, poca autoestima y no hacen absolutamente nada para cambiar la situación.

El viajero, su emoción habitual la ilusión, siempre parece ilusionado pero que los otros lo ven como un iluminado porque da mucha rabia. Es aquel personaje que esta liderando o iniciando un nuevo proyecto, o ha terminado un viaje a la otra punta del mundo y está a punto de iniciar -ne otro. Es aquel que nos cuenta con pelos y señales todos los territorios que ha visitado en este último año. No calla ni bajo el agua y todo le va genial!

El Gandhi, emoción principal la serenidad lo encuentras muchas veces sentado en la silla o el sofá, observando todos. Parece desconectado de lo que pasa en el día a día. Le da igual blanco, negro o gris, mientras le den de comer y beber. Habla poco, y hace reflexiones interesantes pero que en la mayoría les parece demasiado espirituales, y poco prácticas.

El manta, la emoción principal la pereza es aquel personaje que no le apetecía ir al encuentro, pero que por obligación o hace. Sentado en el sofá con la cara paga, sólo está conectado al móvil, y evita hablar con el resto de personajes adultos con el que no conecta nada. Intenta pasar por desapercibido, evita el conflicto para que a él no le afecte, y así no tener que hacer nada: ay qué pereza!

La competencia, emoción celos y envidia es aquel personaje que no ve su luz que brilla, y no se siente satisfecho con su propia luz. Este personaje sólo ve brillar la luz del otro, y siempre desea aquella luz. La auto exigencia y el inconformismo son dos actitudes presente y constante en su vida.

El juez, la emoción predominante el miedo cada vez que habla verbaliza una sentencia catastrófica. Ve siempre la parte oscura y negativa de la historia, las ilegalidades, lo que no se puede hacer, genera angustias e incertidumbres, rechazo del otro, y soledad, parece que le debamos alguna factura.

La oveja negra, se siente distanciado es el Personaje que no se adapta a las normas o tradiciones de la familia yendo por caminos distintos a los establecidos. En muchas ocasiones son rechazas pueden llegar a ser víctimas de Bullying familiar. Son personajes que no se sienten aceptados ni reconocidos dentro del clan familiar. Sienten que su opinión no es seguida, y suelen estar callados y poco activos.

El sabio, la emoción la apatía: son unos personajes que se esconden de sus emociones y huyen de conectar con la de los demás, temen que éstas les influyan, pues quedaría en evidencia su debilidad y su vulnerabilidad. A lo largo de su vida han construido un armazón de hierro muy resistente, para que lo que pasa a su alrededor no le afecte, y así mostrarse fuertes ante los demás. Saben de todo, y todos dan consejos.

El inocente, su emoción principal la ternura: personas que, a pesar de las dificultades que les ha planteado la vida, da la mano a la bondad y al ser creativo pacífico que lleva dentro. Ayudan con generosidad sin esperar nada a cambio. Agradecidos de la vida y de todos, unos seres admirables.

Una fulla qualsevol

Relat sobre voluntariat organitzat des de l’oficina del voluntariat de l’Ajuntament de Vilafranca, on la temàtica base era el voluntariat. 

Dia sí i dia també veiem imatges de la costa mediterrània on grans vaixells desembarquen centenars de persones, procedents majoritàriament del continent africà, fugint de la misèria i de les guerres. A mida que van arribant el personal mèdic les van tapen amb mantes d’un color vermell intens, perquè tot i el sol de justícia que cau en “esta España nuestra”, tremolen com una fulla d’un arbre. Com aquella fulla d’arbre que es sacsejada pel vent. Un vent, en ocasions pràcticament imperceptible, que es com una carícia plena de tendresa, que li dóna tot allò que necessita per a poder sobreviure. Però que en altres ocasions la fulla es sacsejada per fortes ventades, tan fortes que provoca es desprengui de l’arbre, del seu referent, del seu origen, i la porti a llocs inesperats i incerts. És una fulla jove, molt jove, encara no li toca desprendre’s de l’arbre, però aquest, el seu arbre, el seu referent, és un arbre malalt, i la fulla no pot créixer sana. Així que decideix, tot i la por al desconegut, i reconeixent la seva vulnerabilitat, deixar l’aferrament, desprendre’s de l’arbre, arriscar-se a tombar pel planeta terra explorant territoris incerts, i a que l’etiquetin de refugiada o migrant en comptes de persona. Són més gran les seves ganes de trobar la calma i la serenitat que la por al desconegut.

La fulla somia en un lloc on no hi hagi toc de queda, on no volin constantment bombes per damunt del seu cap, un lloc on no hagi d’anar corrent cap a casa pel perill dels francs tiradors, o no calgui amagar-se perquè hi ha  persones armades, un lloc on poder viure sense sentir por. O almenys no sentir aquella por, la por a morir en qualsevol moment, en qualsevol indret.

La por és una expressió d’un pensament, és una matèria primera que totes les persones naixem amb ella. És un material que ja ens ve de sèrie, i per tant gràcies aquesta meravella els humans podem reconèixer les emocions en els altres. Tothom hem sentit por en algun moment o altre de la vida, encara que no haurem sentint pel mateix, ni amb la mateixa intensitat, però la por l’hem viscuda en el nostre cos, per tant tothom la coneixem, tothom sap que és sentir por. I per això avui,  veient aquestes imatges he recordat una nit del mes d’Abril,  quan el meu cos va estar sotmès a la freqüència energètica de la por.

Un dia del mes d’Abril a la 1 de la matinada la meva parella va començar a retorçar-se de dolor, un dolor que ens era molt familiar, ja el coneixíem; un atac de còlic nefrític, és un episodi que es repeteix cada quatre o cinc anys. Aquesta vegada es presenta en un moment de feblesa emocional, arriba precedit de situacions greus relacionades amb la salut dels meus sogres, a més sembla que el dolor es d’un nivell alt d’intensitat.

M’alço del llit, i em disposo a vestir-me per portar-lo a urgències. Ho faig a les fosques, per no molestar, i perquè no vull que la meva parella percebi el què m’està passant a mi, tot i que, ara m’adono, que amb l’estat que ell es trobava tampoc s’hagués adonat de que jo estava morta de por.

Una vegada dreta em vesteixo amb molta dificultat, el meu cos comença agitar-se amb moviments curts, ràpids i repetitius. Tremolo de cap a peus, no puc gesticular paraula, estic suant però alhora tinc molt i molt fred. El meu cos està fora de control,  gaire bé no puc fer una passa per caminar. Havia entrat en un estat de xoc, de pànic,

En silenci, surto de l’habitació i en un parell de minuts tot canvia, una llàgrima surt de l’ull dret i un altre de l’ull esquerra, i així successivament fins que començo a plorar intensament, i  la tremolor comença a marxar lentament. Havia transitat de la por a la tristesa en menys d’un minut.

Perquè plores? em pregunta la meva parella, no puc contestar, sento les meves galtes inflades amb molta tensió, com les dels Hàmsters quan les tenen plenes de pipes. En el meu cas però, dins la meva boca només hi ha aire, un aire dens molt dens. Només tinc ganes de bufar, per alliberar-me de la tensió, de la ràbia, de la por. Havia transitat de la tristesa a la ràbia.

I a partir d’aquell moment la ràbia es va anar apoderant del meu cos, de la meva ment i es va anar transformant amb una barreja d’emocions. Sentia un dolor intens al pit que em tocava l’ànima acompanyat d’ amargor, tristesa i aflicció, podríem dir que aquestes emocions totes elles juntes formaven un sentiment, el de la desolació.

Alhora que vaig explicant aquesta experiència m’adono que he fet una exploració seqüencial de les emocions,   o dit d’un altre manera: he pres consciència de les emocions viscudes en una situació. Prendre consciència emocional és un contingut transversal, que s’inclou en totes les activitats que es realitzen des de l’Associació Escola de Pares i Mares del Penedès, i a la que estic vinculada des de fa 10 anys, primer com a alumna i  desprès col·laborant de manera voluntària com a responsable de formació, i pel que percebo, fent aquest relat, totalment integrat.

Col·laborar de manera voluntària amb l’Associació ha estat una experiència  molt gratificant, des de els seus inicis fins ara a l’actualitat. Sota el meu punt de vista, col·laborar en una entitat sense ànim de lucre et dona l’oportunitat de viure en primera persona la generositat, el que fas ho fas  sense demanar res a canvi, pel simple fet de voler fer-ho, perquè saps que aquella acció que estàs fent pot millorar la vida d’un altre persona. Al mateix temps que dones reps generositat dels altres fent despertar en tu el sentiment de la gratitud.

I cada dia entrenament, entrenament de competències sòcio-emocionals com ara treball en equip, comprensió, acceptació i empatia, donant la possibilitat de poder desenvolupar-te com a persona, i poder ser cada dia una mica millor.

Les activitats organitzades han estat llavors molt valuoses pel territori, i no haguessin pogut realitzar-se sinó hagués estat per totes aquelles persones que durant aquests 10 anys han estat col·laborant de manera altruista amb l’entitat, i per totes aquelles persones que han participat o ens han donat suport activament en les activitats.

Han estat llavors de coneixement que aniran creixent pel Penedès, i més enllà, perquè com sabeu el  vent té la virtut de traslladar el pol·len d’uns camps a uns altres, i per això el nostre objectiu ha estat sempre plantar el millor producte.

En definitiva, tot allò que donem als altres ens ho estem donant a nosaltres mateixos. Ara no podem veure l’arbre que en un futur donarà fruits o ombra, i que donarà la felicitat a un altre, però nosaltres vivim aquesta felicitat plantant aquestes llavors.

Llavors per a un món més amable, equilibrat, sostenible i just, plenes de valors com ara el de la responsabilitat individual, cooperació, coherència, honestedat, decència, humanitat, amor i creativitat.

Erich Fromm diu: “tota energia que no se inverteix en crear deriva en energia destructiva”, cada dia podem triar entre crear o destruir, estimar o odiar.  La resposta està en les nostres mans.

 

Fa olor d’estiu

baby-beach-holiday

Avui com cada matí he fet el passeig matinal pels carrers del centre de Vilafranca, i m’ha fet somriure percebre l’olor d’estiu. Cada estació te la seva olor, l’estiu fa olor de fruita madura, de foc de revetlles i coets, de “aftersun” i de sal de mar, d’aquell llibre nou, que ara, en menys presses, podràs concentrar-te i fer una bona lectura, de gessamí i herba seca.

L’estiu és temps per a vacances, per a buidar, per a pensar, per a conversar, per a descansar, és temps per a tot allò que tu vulguis.

Gaudint del passeig i olorant l’estiu he recordat el meu article del 3 de Vuit, del dia 28 de Juny del 2013, i que tot seguit transcric per a que puguis llegir de nou:

Dedicar temps a les converses, per segons quins ulls miren, pot semblar temps innecessari. En una època del nostre país va corre la frase “fets no paraules”, com si les paraules no fossin importants.

Últimament un gran nombre de persones watzepeem. Quasi bé tothom anem caient. Watzepear un nou verb, una nova paraula a afegir en el nostre diccionari. Eines d’ acció-reacció, eines que al ser de resposta rapida continuen alimentant el nostre estrès diari, i el cultiu de judicis (ens dona informació de quin dia i hora s’ha connectat per ultima vegada el nostre contacte, i si ha llegit o no el  nostre missatge).

“És fantàstic, guanyem un munt de temps”- ens diem a nosaltres mateixos. I que fem d’aquest temps que guanyem? Sovint, la resposta a aquesta pregunta no es : Relaxar-nos al sofà, prendre el sol a la gandula, descansar … sinó que és: aprofito per fer…….

Fer, fer i més fer sense parar un moment de desocupar-nos.

Les sessions de Coaching ens poden ajudar en moments d’estrès diari, i en els que no aconseguim desocupar-nos. A més són espais de conversa que conviden a la reflexió, a obertura de noves possibilitats per a fer accions diferents.

La conversa tant verbal com a no verbal, és la eina que utilitzem els Coaches Ontològics en els processos amb els clients.  L’acció de conversar és una activitat que constantment fem tothom, des de que ens llevem fins que anem a dormir, per tant és una acció prou important com per no tenir-la en compte.

Amb un procés de Coaching podem descobrir altres maneres de comunicar-nos,  i dedicar-hi més temps a les converses. Amb el llenguatge tenim la capacitat de transformar el nostre entorn, el nostre món, el llenguatge no és només descriptiu sinó que també es generatiu.

Bon estiu!

Versión en castellano.

Hoy como cada mañana he hecho el paseo matinal por las calles del centro de Vilafranca, y me ha hecho sonreír percibir el olor de verano. Cada estación tiene su olor, el verano huele a fruta madura, a fuego de verbenas y cohetes, a “aftersun” y a sal de mar, a aquel libro nuevo, que ahora, con menos prisas, podrás concentrarte y hacer una buena lectura, de jazmín y hierba seca.

El verano es tiempo para vacaciones, para vaciar, para pensar, para conversar, para descansar, es tiempo para todo lo que tú quieras.

Disfrutando del paseo y oliendo el verano he recordado mi artículo del 3 de Vuit, del dia 28 de Junio de 2013, que a continuación os transcribo para que puedas leer de nuevo:

Dedicar tiempo a las conversaciones, para según qué ojos miran, puede parecer tiempo innecesario. En una época de nuestro país corrío la frase “hechos no palabras”, como si las palabras no fueran importantes.

Últimamente un gran número de personas watzepeamos. Casi todos vamos cayendo. Watzepear un nuevo verbo, una nueva palabra a añadir en nuestro diccionario. Herramientas de acción-reacción, herramientas que al ser de respuesta rápida continúan alimentando nuestro estrés diario, y el cultivo de juicios (nos da información de qué día y hora se ha conectado por última vez nuestro contacto, y si ha leído o no nuestro mensaje).

“Es fantástico, ganamos un montón de tiempo” – nos decimos a nosotros mismos. ¿Y que hacemos con este tiempo que ganamos? A menudo, la respuesta a esta pregunta no es: Relajarnos en el sofá, o tomar el sol en la tumbona, o descansar … sino que es: aprovecho para hacer …….

Hacer, hacer y más hacer sin parar un momento de desocuparnos.

Las sesiones de Coaching nos pueden ayudar en momentos de estrés diario, y en los que no conseguimos desocuparnos. Son espacios de conversación que invitan a la reflexión, a la apertura de nuevas posibilidades para realizar acciones diferentes.

La conversación tanto verbal como no verbal, es la herramienta que utilizamos los Coaches ontológicos en los procesos con los clientes. La acción de conversar es una acción que constantemente hacemos todas las personas, desde que nos levantamos hasta que nos acostamos, por lo tanto es una acción bastante importante como para no tenerla en cuenta.

En un proceso de Coaching podemos descubrir otras maneras de comunicarnos, y dedicar más tiempo a las conversaciones. Con el lenguaje tenemos la capacidad de transformar nuestro entorno, nuestro mundo, el lenguaje no es sólo descriptivo sino que también es generativo.

Feliz verano!

Tu no jugues!

Exclusion

Les noies i els nois d’entre 15 i 18 anys ho tenen a tocar, ara ja si, ja han de decidir cap on volen encarar el seu futur. Moltes d’aquestes persones ho tenen clar, altres encara s’ho rumien, però n’hi ha una bona part que ni una cosa ni l’altre, tant li fa perquè es sent exclòs d’aquest sistema.

I quan parlo d’Exclusió social vull deixar constància que el tema no és tant la pobresa i les desigualtats, que també i molt, sinó la reflexió va cap a la pregunta: en quina mesura una persona sent que pertany en un lloc dins la societat?  qui marca la distància entre els que participen en les dinàmiques i qui no?.

En una societat on la competitivitat és un valor central, els mecanismes d’exclusió constitueixen una regla de joc elemental i necessària. La competitivitat és per naturalesa excloent, per això, nens, ancians, captaires, immigrants, indígenes, minusvàlids deficients, etc. fàcilment es converteixen en exclosos. Tot allò que no compleix les expectatives d’una societat competitiva és exclòs.

L’ exclòs és queda fora d’ un col·lectiu, d’un sector, d’un territori, està exclòs si no pertany a … si no es beneficia d’un sistema o un espai social, educatiu, polític, cultural, econòmic, en no tenir accés a l’objecte propi que el constitueix: relacions, participació en les decisions, en la creació de béns i serveis per la cultura i la economia.

L’exclusió social és una malaltia de la societat actual, i els exclosos són la cara.

Cal estar alerta dels efectes de l’exclusió i els riscos de ruptura de la cohesió que comporta, així com també dels processos d’agressivitat i violència que pot generar.

Intervencions

Transformar els jocs de competitivitat amb cooperatius o de col·laboració.

Potenciar el treball en equip vers l’individual.

Potenciar la consciència social per a veure l’altre com igual,  com una oportunitat no com una amenaça.

Crear espais de conversa i debat per a escoltar, pensar i reflexionar.

Generar compromís per tot el que és humà, la solidaritat i l’empatia.

Educar en principis i valors.

Versión castellano:

Las chicas y los chicos de entre 15 y 18 años lo tienen muy cerca, ahora ya sí, ya han de decidir hacia dónde quieren encarar su futuro. Muchas de estas personas lo tienen claro, otros todavía lo rumian, pero hay una buena parte que ni lo uno ni lo otro, da igual que se siente excluido de este sistema.

Y cuando hablo de Exclusión social quiero dejar constancia de que el tema no es tanto la pobreza y las desigualdades, que también y mucho, sino la reflexión hacia la pregunta: ¿en qué medida una persona siente que pertenece en un lugar dentro de la sociedad ? quien marca la distancia entre los que participan en las dinámicas y quién no ?.

En una sociedad donde la competitividad es un valor central, los mecanismos de exclusión constituyen una regla de juego elemental y necesaria. La competitividad es por naturaleza excluyente, por eso, niños, ancianos, mendigos, inmigrantes, indígenas, minusválidos deficientes, etc. fácilmente se convierten en excluidos. Todo lo que no cumple las expectativas de una sociedad competitiva es excluido.

El excluido es queda fuera de un colectivo, de un sector, de un territorio, está excluido si no pertenece a … si no se beneficia de un sistema o un espacio social, educativo, político, cultural, económico , al no tener acceso al objeto propio que lo constituye: relaciones, participación en las decisiones, en la creación de bienes y servicios para la cultura y la economía.

La exclusión social es una enfermedad de la sociedad actual, y los excluidos son la cara.

Hay que estar alerta de los efectos de la exclusión y los riesgos de ruptura de la cohesión que conlleva, así como de los procesos de agresividad y violencia que puede generar.

intervenciones

Transformar los juegos de competitividad con cooperativos o de colaboración.

Potenciar el trabajo en equipo hacia el individual.

Potenciar la conciencia social para ver al otro como igual, como una oportunidad no como una amenaza.

Crear espacios de conversación y debate para escuchar, pensar y reflexionar.

Generar compromiso por todo lo humano, la solidaridad y la empatía.

Educar en principios y valores.

La pedagogia del “Para que aprendas”

children-60654_1920El Martí acaba de fer 16 anys, vol sortir de festa . Quan dic sortir de festa em refereixo sopar, discoteca i tornada a casa sobre 4 o 5 de la matinada. Els pares no es posen d’acord. El pare li deixa la porta oberta, la mare no. Finalment s’arriba a l’acord de que encara no arribat l’hora de sortir de festa, però en Martí no accepta la decisió dels seus pares i agafa el primer tren en direcció cap a Barcelona.

Durant el vespre i la matinada els pares van tenir noticies via watzap ” la sortida va molt bé”. La mare però, continuava com una fura,  tenia moltes ganes de posar-li un càstig exemplar al seu fill, perquè el Martí s’havia saltat les normes que els pares havien establert. Així que, tant bon punt arribés, ella ja havia pensat en el càstig que l’imposaria.

En Martí va arribar a l’hora de dinar, encara no havia deixat la bossa a l’habitació que la mare li anunciava el càstig. Ella es de l’opinió que els càstigs són pedagògics, i en Martí ara li calia un càstig exemplar, doncs l’havia fet molt grossa i havia d’aprendre. I jo em pregunto, aprendre què?

Aprendre a fer cas, aprendre a no dir ni mitja paraula, aprendre a obeir sense resistència, aprendre a callar, callar i callar, aprendre a no qüestionar,… en definitiva aprendre a viure la vida com si fossis una ovella tancada en un corral.

La pedagogia del “para que aprendas”, i ho dic en castellà, tal com ens ho deien les monges als anys 70. Una mirada agressiva, sota el meu punt de vista, i que malauradament encara existeix en la nostra societat.

Tal i com es preveia, el càstig va ser exemplar: li va prendre el mòbil i les claus de casa, no podria sortir amb els amics els dissabtes a la tarda per anar jugar futbol. Només podria sortir de casa per anar a l’Institut, i si es queixava es quedaria sense anar-hi, o sigui que es quedaria tancat a casa, empresonat.  En Martí evidentment va decidir que es quedaria a casa, que no pensava anar a l’Institut.

Al cap de pocs dies del càstig, en Martí li preguntà a la mare: mare, porto molts dies privat de llibertat, no et sembla que ja em podries tornar les claus i el mòbil? M’agradaria quedar dissabte amb els amics. M’he portat bé aquests dies, no t’he contestat . Et juro que em portaré molt i molt bé i que, per sempre més et faré cas.

Mare: Ai fill, no puc deixar-te en llibertat, tant que m’agradaria a mi, però esta en joc el meu honor, saps?  no tinc garanties de que et portaràs bé. Potser quan tornis a olorar la llibertat tornes a convertir-te en un nen “contestón” i mal educat.

Martí: com ho podràs comprovar si no em donés la llibertat?

Mare: tranquil, tu no pateixis per mi.  Tu continua callat i ben callat, no et queixis per res del món, i tot, t’asseguro que tot, ens anirà molt i molt bé.

Anaven passant els dies i en Martí en comptes de sentir penediment pel que havia fet, sentia que creixia en ell la ràbia. Una ràbia que s’anava convertint en odi, un odi molt profund cap a la seva mare. L’ambient no millorava, l’aire era molt dens, l’espai angoixant. Cada dia que passava moria una possibilitat de crear afecte i neixien les ganes de venjança

Què li ha estat ferit en la mare perquè actués en tanta duresa?

Molt probablement la mare s’ha sentit ofesa perquè ha estat ferit el seu Ego,  ha sentit frustració per què ha hagut un desajust en les seves expectatives, i sent angoixa al veure com se li escapa de les mans el control del seu fill perque, ara ja si ,comença a volar.

Quan ens deixem dominar pel EGO ens allunyem de la nostra ESSÈNCIA, i aleshores surt el nostre pitjor JO.

Els adults que acompanyem infants tenim davant nostre un gran repte, que ens exigeix créixer amb humilitat i deixar anar la supèrbia. Amb ells tenim la oportunitat de poder trobar el nostre equilibri interior i sanar les nostres ferides.

Com podem construir relacions des de la confiança?

Creant espais de ments obertes on poder conversar, des de el respecte, per a poder aconseguir acords en els que tothom es senti guanyador, i on poder permetre’ns el silenci, clau essencial per a obrir la capseta de la reflexió.

Educar des de la prevenció i des de la previsió, i no des de la improvisació.

No perdre mai de vista el nostre objectiu: extraure la llum que  l’infant porta dins per a que aquest pugui arribar a ser una persona CAPA: Creativa, Amorosa, Pacifica i Autònoma.