El propòsit d’escriure fa temps que em volta pel cap, crec recordar que des de l’adolescència, es a dir que fa una pila d’ anys. Somiava desperta, tancava els ulls i m’imaginava en una habitació petita i acollidora, en la que hi havia una estanteria plena de llibres, una taula rodona amb una llum de sobretaula. Damunt la taula una màquina d’escriure, papers arrugats manuscrits,i un cendrer en el que hi havia la última cigarreta que fumejava perquè era mal apagada, i omplia l’habitació de fum i olor a tàbac. Una olor que, en els meus temps de fumadora, em connectava amb el plaer. A casa dèiem, que el fumar era un vici heretat de la branca “Navarro”.
En aquells temps per a mi fumar no era un hàbit, sinó un ritual associat amb el plaer, la calma, la pau interior, i connectat amb els cinc sentits. Mai fumava abans de dinar, sempre desprès de l’àpat del migdia. Quan ja tenia el cafè damunt la taula treia de la caixa de cigarrets una cigarreta, que abans de res, li donava uns copets per tal de premsar el tabac i tot seguit l’ olorava intensament durant uns quants segons. Com a mínim, em passava la cigarreta per davant del nas un parell de vegades. En aquests moments ja començava a intuir l’èxtasi. Molt lentament em posava la cigarreta entre els meus llavis, i esperava uns segons per encendre-la, perquè volia sentir el gust de la cigarreta abans d’ escoltar el soroll que feia el cremar-se el tabac. Finalment, la primera xuclada: Brutal, impressionant! .
I com a tot ritual, per a que estès mantingut amb el temps, es va iniciar amb una creença potent darrera: “Sóc diferent” Tot i que semblaria que aquesta frase “sóc diferent” hauria de ser una frase potenciadora, per a mi no ho era, doncs reforçava una manera de ser que m’apartava de persones que jo estimava.
Ara fa un parell d’anys que aquest ritual es fora de la meva vida, i també la creença. Tot i que us he de confessar que encara algun dia recordo l’ olor de tabac, i m’hi imagino que entre els meus dits tinc una cigarreta. En definitiva desitjo moltes vegades aquella zona coneguda i confortable que em portava a actuar segons la mirada de les persones que m’envoltaven.
Avui em dic “Sóc única i irrepetible”, i trio jo l’ etiqueta que vull portar. Des de aquesta mirada em sento capaç de fer realitat el meu propòsit: escriure.
Aquest és el vehicle que em portarà al meu destí.
Avui començo a caminar per arribar al meu destí, amb una motxilla plena de idees, entusiasme, i il·lusions.
Moltes gràcies.
Traducción castellano
El propósito de escribir hace tiempo que me ronda por la cabeza, creo recordar que desde la adolescencia, es decir que hace un montón de años. Soñaba despierta, cerraba los ojos y me imaginaba en una habitación pequeña y acogedora, en la que había una estantería llena de libros, una mesa redonda con una lámpara de sobremesa. Sobre la mesa una máquina de escribir, papeles arrugados manuscritos, y un cenicero en el que estaba la última cigarrillo que humeaba porque era mal apagada, y llenaba la habitación de humo y olor a tabaco. Un olor que, en mis tiempos de fumadora, me conectaba con el placer. En casa decíamos, que el fumar era un vicio heredado de la rama “Navarro”.
En aquellos tiempos para mí fumar no era un hábito, sino un ritual asociado con el placer, la calma, la paz interior, y conectado con los cinco sentidos. Nunca fumaba antes de comer, siempre después de la comida del mediodía. Cuando ya tenía el café sobre la mesa sacaba de la caja de cigarrillos un cigarrillo, que ante todo, le daba unos golpecitos para prensar el tabaco y seguidamente la olía intensamente durante varios segundos. Como mínimo, me pasaba el cigarrillo por delante de la nariz un par de veces. En estos momentos ya empezaba a intuir el éxtasis. Muy lentamente me ponía el cigarrillo entre mis labios, y esperaba unos segundos para encenderla, porque quería sentir el sabor del cigarrillo antes de escuchar el ruido que hacía el quemarse el tabaco. Finalmente, la primera chupada: Brutal, impresionante! .
Y como todo ritual, para que extendido mantenido con el tiempo, se inició con una creencia potente última: “Soy diferente” Aunque parecería que esta frase “soy diferente” debería ser una frase potenciadora, para mí no lo era, pues reforzaba una forma de ser que me apartaba de personas que yo amaba.
Hace un par de años que este ritual se fuera de mi vida, y también la creencia. Aunque debo confesar que todavía algún día recuerdo el olor de tabaco, y me imagino que entre mis dedos tengo un cigarrillo. En definitiva deseo muchas veces aquella zona conocida y confortable que me llevaba a actuar según la mirada de las personas que me rodeaban.
Hoy me digo “Soy única e irrepetible”, y trío yo la etiqueta que quiero llevar. Desde esta mirada me siento capaz de hacer realidad mi propósito: escribir.
Este es el vehículo que me llevará a mi destino.
Hoy comienzo a caminar para llegar a mi destino, con una mochila llena de ideas, entusiasmo, e ilusiones.
Muchas gracias.